I sembla

I sembla, només sembla, que hagi d'acabar l'any. El calendari ens recorda que avui és dia 31 de desembre. Potser sí que acaba l'any avui. Però només potser. Jo prefereixo fer-ho coincidir amb el final d'aquest projecte, total no queda ni un mes. La idea de donar per acabat un any i encetar-ne un de nou, bàsicament només serveix per fer un recompte del que hem fet. Reflexionar i intentar de corregir en el cas que sigui necessari. D'adonar-nos del que hem aconseguit i de qui hem tingut al voltant. Per tant, no em veig capaç de fer aquest recompte d'informació ara que encara no he acabat aquest projecte. Demà sé que serà un dia estrany. Que si algú em facilita el bon any desprès de les campanades i no està aprop meu ho farà una hora abans que les pugui escoltar jo. Que la gent que estarà al meu voltant no seran els meus amics (bé, Irene, tu sí que formes part d'aquests) que ni tant sols serà la meva família real. No podré veure les campanades de TV3, ni tant sols estarem en una casa escoltant les campanes. No podré estar a Badalona o en el seu defecte a Tiana. Que la frase més repetida no serà "que tinguis un bon any", sinó que serà "Happy New Year". Ni tant sols estaré en una discoteca, estaré en un pub en forma de club. La festa no acabarà quan el sol estigui sortint, aquest encara estarà fent mandres i la lluna seguirà marcant el nostre sostre. No hi haurà ni la possibilitat de plantejar-nos d'anar a esmorzar i morir en l'intent. No em trobaré a ningú pel carrer per desitjar-li una bona entrada. No crec que hi hagi més de 24 grans de raïm, però hi haurà focs artificials. Passaré fred. Passaré molt de fred. Passaré més fred. I no m'agraden aquestes celebracions, però demà hauré de somriure talment si estigués a Badalona o, en el seu defecte, a Tiana

Que tingueu un feliç final d'any i una bonica entrada d'any.

Fins aviat

I ahir concert. Segurament el possible últim concert de l'any, si més no, últim concert de l'any a Barcelona. Demà plego veles i torno cap a Cardiff. Ja el tram final. Demà a les 10 del matí volo en direcció a la que està sent la meva casa, la que deixarà de ser-ho en menys d'un mes. I aquesta ha estat la segona vegada que he baixat, i aquesta ha estat la segona vegada que m'he replantejat sí quedar-me a Cardiff un temps més o no. Segueixo amb dubtes, tot i que tinc el 99% segur que el dia 22 de gener em tornareu a tenir per aquí. Però el concert d'ahir va estar bé, molt bé, a part de disfrutar, cantar i ballar, em va ajudar a recordar i reflexionar. I m'agraden, m'agraden les seves cançons, m'agraden més els seus directes que els seus àlbums. Vaig disfrutar i vaig tenir la necessitat altra vegada de tornar a estar a casa. I no, només he sentit aquesta necessitat ahir durant el concert, però ara no vinc a explicar-vos la meva vida. Un peto i ens veiem el dia 22.

Bones festes

Crec que és la cançò que més he escoltat estant a Cardiff durant aquestes dates, i tenen sort que a en David Bowie l'adoro i que la meva intenció és introduir-me al món del Rat Pack amb la qual cosa abans hauré de xafardejar sobre a en Bing Crosby, que no, no és el mateix que en Bill Cosby... us enrecordeu?

It's the final countdown tararaaaara tarararara

I no, avui no parlaré de la grossa de Nadal. De fet no sé ni quin número ha sortit guanyador i de fet ni se quin número tinc. De fet ara mateix, no m’interesa gaire. De fet, mai m’ha interessat. De fet, m’interesserà el dia que em toqui i que deixarà d’interessar-me el dia següent. De fet no actualitzo per parlar de la loteria, ni molt menys de si a mi m’agrada o no. De fet, per a mi avui no és el dia de la Grossa. De fet per a mi, avui, és per aquells qui em seguiu amb el calendari a prop, és el meu cinqué mes aquí a Cardiff i que per tant avui comença el meu últim mes. I un mes una mica estrany, i no només per les sensacions. Doncs demà dormo a Bristol, per tal de no tenir els problemes que vaig tenir en la meva última visita a Barcelona, doncs dimecres si tot va bé, tornaré a estar en territori català. El 29 tornaré cap a Cardiff acompanyat per tal de no passar el cap d’any sol, la qual cosa ha fet que m’agafi una setmana més de festa a la feina. 4 dies de gener els passaré a Edinburgh. I avui em mirava a la gent amb la que treballo i/o a la gent per qui treballo, i començo a trobar-los a faltar. I avui pensava amb la gent amb les que visc i/o comparteixo coses a Badalona i no els trobava a faltar doncs ja queda menys per tenir-los a prop de nou.

Rock'n'rollejant...

Des de que vam fer la festa de tupes, perquè sí, en van fer una, bé de fet era una festa de rock'n'roll i per tant jo portava tupé, el qual em quedava la mar de bé... Si, d'acord, desprès poso una foto. El que deia, que des de llavors, bé des d'abans també, però no en feia gaire cas, si bé, lo típic. I d'una branca a l'altra. Posem fill a l'agulla i intento acabar el que he començat. Doncs que tot i que entre els meus discos hi ha algun cd de Johhny Cash, mai he mostrat gaire atenció ni m'he interessat pel que fa a tot aquest moviment de l'Elvis Presley, Carl Perkins, Jerry Lee Lewis, etc... però que sempre m'ha fet gràcia i que mai m'ha molestat. Sí que n'he llegit alguna cosa, però ja sabeu que la meva memoria no és pas retentiva, ens el contrari, és oblidadissa. Però sí que conec algunes coses i és per això que avui m'he comprat el recopilatori de The Sun Records Anthology. Per començar-me a introduir en aquest món. I estic en la meva habitació, l'alarma d'incendis, la que sona quan vol, queda per sobre de la música d'aquest recopilatori, em pregunto el per què estic escrivint això i m'entra el dubte de si hauria d'apretar suprimir. Que carai, apreto publicar, que ja que les meves neurones han treballat tot i no ser dia laboral, almenys que no sigui en va.





I avui, a la tele en fan la pel·lícula

Cansat ja del Nadal 2008

Fa dos dissabtes vaig tenir la festa de Nadal del gimnàs, pensar que vaig el gimnàs encara em sembla una idea surrealista. Dilluns al vespre vam celebrar la festa de Nadal en la meva unitat, amb els familiars tant dels pacients com dels professionals; jo hi vaig portar dos voluntaris, a falta de família buenas són tortas. Dimarts vam celebrar el dinar de Nadal en un restaurant prop d'on treballo/visc (ja sabeu que no és que visqui per treballar, ni que treballi per viure, almenys de moment, sinó que visc en el mateix lloc on treballo) amb els pacients i 3 professionals més. El mateix dimarts, abans d'anar a dinar, vam anar a una cantada de Nadales en el bar de l'hospital. Avui en el mateix bar hi cantarem (si els voluntaris) algunes Nadales (si plou a Badalona és culpa nostra, no patiu). Dilluns vinent tinc un sopar de nadal amb els que es fan dir professionals d'on treballo, m'estic pensant si cal anar-hi o no, doncs serà dia 22, i només em quedaran 3 dies per començar la marató de menjars a Badalona.

de casa a casa i tiro perquè em toca

I sí, és diumenge, i ja sóc a casa, bé, a la que està sent casa meva aquí a Cardiff. Cansat i content. Ahir vaig estar en un dels concerts que més he disfrutat aquest any. Acabar dalt de l'escenari de l'auditori del forum, rodejant a Eli "paperboy" i a la seva banda crec que és una de les imatges que intentaré no esborrar del meu cap. I he arribat a casa amb moltes coses per explicar, però m'ha rebut una galleda d'aigua freda. El noruec, demà, a les 8 del matí torna cap a Noruega. I em sap greu, doncs és una de les persones que més relació tinc actualment. Fa dos setmanes va marxar la madrilenya, i em va saber greu però ho podia preveure. Del noruec no m'ho esperava. Problemes familiars. I em sap greu i rabia. M'he sentit una mica inútil (podria buscar un altre adjectiu però és tard), doncs tots ho sabien des de dimarts a la tarda, quan jo ja corria per Badalona. Va demanar que ningú m'ho digués, que m'ho volia dir ell personalment. El noruec, com qualsevol altra persona escandinava, és freda. Diu que m'ho volia dir ell personalment per veure la meva reacció, la qual podeu imaginar quina ha estat. Ni pizca de gràcia. Puc dir que desprès giare bé 5 mesos el conec, i sé que en el fons tenia la necessitat de dir-m'ho ell. I sí, ho sap, el trobaré a faltar, ell era qui aguantava totes les meves tonteries i reia amb mi quan li ensenyava els meus passos nous de claqué que estic aprenent gràcies a Happy Feet. I sí, aquí també practiquem el procés de dol.

I desprès d'una primera nit al Primavera Club

I us n'he parlat més d'una vegada; mínim, per aquí, dues vegades. The Wave Pictures, per a mi, i més des de que estic a Cardiff, són una més que gran banda. I ahir m'ho van (re)demostrar. De fet no fa falta que ho facin, doncs per a mi, aquest trio ja em tenen més que convençut i que, per tan, ja m'és dificl dir que fan alguna cosa malament. Sí, ahir, el meu voltant ple de gent que havia escoltat només un dels seus cds. D'acord, aquest té molts hits, però també tenen moltes cançons bones. Anar a un concert i que soni talment com sona en el cd, doncs la veritat, a mi, no em fa cap gràcia. Que allarguin els temes fent solos de guitarra, a mi, personalment, m'encanta. Que la tercera cançò fos Just Like a Drummer, va ser un gran moment, per a recordar els primers mesos a Cardiff. Escoltar la cançò Now You are Pregnant, va servir per recordar el concert d'aquesta banda a Cardiff. Són joves, amb ganes de fer música sense pretencions, sense voler ser populars, tot i que ahir la sala estava plena, només passar-s'ho bé, i escriure cançòns de coses determinades i a la vegada divertides. I desprès escoltar les cançons de Hefner. I quina pena no haver sigut una mica més gran i haver-los conegut en el seu moment per haver-los vist quan realment eren Hefner. Però ahir, en la sala Apolo, possiblment s'hi respirava un ambient similar al d'aquella epoca. I m'encanta poder cantar aquells hits que en un principi no haurien de sonar més en directe. M'encanta.
I sí, el meu sube i baja, pel que fa al primavera club, ja ha valgut la pena.
Però no patiu, que m'en porto també un bon record de la visita al CAD, de la visita a Montgat i de tornar a posar els peus a casa.
Dies amb sensacions estranyes. Dies de trobar a faltar el que tinc allà. Dies de pensar i de repensar. I tot i que ja em queden menys dies per tornar a fer la maleta, encara en puc gaudir d'uns quants més, amb més concerts, amb més visites i, per què no?, amb més estones a casa.





I perdoneu-me, pensava que els dies, aquí, tenien més de 24 hores, i que, per tant, podia venir fins a la Diagonal per veure com us ha quedat allò que us ha portat tants mal de caps.

Ja ho tenim

Doncs sí, ja tinc la maleta mig feta, de moment només hi tinc els cds i els dvds que m'he comprat aquí, que per que no penseu que exagero, no us diré pas el número.
Doncs, això, que ja és diumenge, i que per tant, demà és dilluns i això vol dir que podré dir que en 24 hores estic altra vegada a casa seguit d'un "Iujuuuuuu"

Dimarts

I si, ja és dimarts... i semblava que no havia d'arribar, però ja només queda una setmana per estar altra vegada a casa, per ser altra vegada un BTV, tot i que només sigui per un dies.
Així que ja podeu escriure en l'agenda, calendari, post-its varis, o remarcar que aquell dia, els que esteu al CAD (o i heu treballat) aquella tarda us espero veure allà.
Els de casa, mmmm, no patiu que també em tindreu una estona.
Els de Montgat, necessito saber a partir d'aquina hora estareu visibles el dimarts dia 9.
La resta, com que ara per ara només se que em llegeix la irene,... ens veiem, com a molt tard, en el primavera club.
I us enviaria petons i abraçades, pero que carai, que us espereu... que en una setmana en repartiré en vivo i endirecte!

Fotos del cap de setmana

Cap de setmana llarg: visites catalanes, londres, concert i... 4 mesos

I sí, segueixo viu. És dimarts, però tinc sensació de diumenge. Sensació d’un cap de setmana que si miro el divendres em queda molt lluny. Demà, no hi haurà qui m’aixequi, però haurà valgut la pena. Demà la professora del gimnàs m’acabarà de rematar. Divendres, l’endemà de veurè a en Paul Weller, van arribar a Cardiff dos amics de Barcelona. No se si m’agrada tenir visites o no. O millor dit, no se si m’agrada que vingui gent a casa. Les primeres impresions costen d’oblidar i jo se que casa meva, un cop es trepitja, impressiona molt. Un cap de setmana divertit, per tant, sí que m’agrada tenir visites. Cap de setmana de posar-me al dia amb bones noticies i amb noticies no tant bones. De sortir de festa. D’enseyar el meu bar preferit, el meu restaurant preferit. Recorregut pel centre de la ciutat. Cardiff, en cotxe, és una altra ciutat. I diumenge… per què dormir fins que el cor et digui prou si amb 3 o 4 hores és suficient. Així que cap a Londres. Els meus amics havien d’agafar l’avio per la tarda, així que de camí vam fer parades. Bath, per fer-ne una foto paronàmica de la ciutat (sí, Irene, la camera funciona). Stonehenge, que tot i el vent i el fred, continua sent un dels llocs turístics més especials que he estat mai. I per acabar, Winsdsor Castle. Sí, senyors i senyores, el mateix castell on en Carles es va casar amb la Camamilla. I tenia la necessitat d’aquestes visites. Tenia la necessitat de fer-me un fart de riure. De riure de la gent, dels que patinaven a la pista de gel, dels que van mal vestits, dels que van disfressats, dels que fan mala cara, dels que fan bona cara. Riure de les miseries. Riure recordant allò que ens havia fet riure. Tot té un motiu, i no és que el món estigui mal repartit, no que va, és que a qui cada un té el que li ha tocat i no per tenir menys és pitjor, que aquí el qui reparteix és deu, i tot ho fa amb coherència i consciencia, i si tens set, ves a beure aigua i no esperis que jo te n’envii 10 litres, que no ho faré. I dilluns de dinar a londres. Hoxton és una area que m’agrada i que tot i així l’he trepijada poc. Em fa gràcia quedar per dinar a Londres amb algú que sempre que he vist ha estat a Barcelona. Què bonic seria el món si el dominessim nosaltres, perquè nosaltres no parlem de canvis, parlem de lògica. Posar-nos al dia, de 4 mesos, és més fàcil del que em pensava. Perquè sí, dissabte, pels que no us enrecordaveu, vaig celebrar els meus, ja, 4 mesos. I sí, per tant, per lògica, només m’en queden 2. I despedir-me, caminar durant 3 hores per londres. Des dels voltants de Old Street fins al Royal Albert Hall. Estar en una altra ciutat, per molt que sigui la 11ª o 12ª visita, és millor fer-la a peu. En el metro o en el bus es perden moltes coses. Passar pels premis britànics de perruqueria y yo con esos pelos. I al Royal Albert Hall, concert de Glen Hansard and Marketa Irglova, sí els de la peli Once. I ho van fer bé, però vaig disfrutar molt més, per no dir moltissim més, quan els vaig veure a Barcelona. I, per tant, hauré de tornar al Royal Albert Hall, aquesta vegada, però a platea o als balcons del voltant de platea.
I tenia tantes ganes d’explicar-vos aquest cap de setmana tant llarg. I estic tant cansat. I m’he quedat tant curt.

I sí, ha estat un gran dia... bé, una gran nit

I tot just arribat del concert d'en Paul Weller, només puc dir:

That's Entertainment!

Avui

I només puc dir que...

AVUI ÉS EL GRAN

I demà és el gran dia

I demà és el gran dia.
Demà, dijous, Paul Weller.
Perdoneu l'actualització, però és que estic fins i tot nerviós.

Per cert, aquesta, és la meva nova camera.
Avui he vist que és de l'any 1959.
Avui, he comprat carrets, ara només falta que funcioni.



I demà, demà, demà, demà... Tant de bo pogués fer-li jo el set-list que vull que canti. Però bueno, com que sé que no tindré l'honor (o que ell no tindrà l'honor) espero que demà no sigui la primera i la última vegada que el vegi. DEMÀÀÀÀÀ

I ho se, sí, tinc coses més interessants que explicar, com per exemple com de lent va el meu cos en tenir forma de celebrity, però tot i així segueixo anant al gimnàs. O que divendres tinc visites (no, ningú del CAD), o que, per si no ho sabeu, la Mireia, la nostra Mireia, ja té el carnet de conduir, o que la setmana passada vaig coneixer a una futura voluntaria sorda la qual em va fer pensar en aquell noi de la cadira de rodes, o sobre els meus usuaris i com sense voler-ho se'ls hi escapa que em tenen apreci, o de la meva agenda i de les festes de Nadal que ja hi tinc anotades,... però avui he decidit anar a dormir d'hora.

SWN Festival 08

I divendres dubtava. Com fer un festival d’estar per casa i que ningú es presenti amb bata d’hivern? És fácil. Només cal pendre nota del que han fet aquest cap de setmana a Cardiff. Festivals a l’aire lliure a UK és una animalada, doncs sí, el mite de que plou cada dia no és un mite, és realitat. Bé, lo de ploure és simplement una expressió per referir-se a caure aigua del cel, està clar que no plou amb la mateixa intensitat cada dia. El que també està clar, és que a aquests britànics els hi és ben igual la pluja, ara bé, si plou a l’hivern ja és una altra cosa, així que una alternativa a festivals a l’aire lliure és fer un festival en espai tancat, digue’ls-hi inteligents. Però, tot i ser una capital, Cardiff no disposa de recintes per a fer aquest tipus de coses, o això és el que cre jo. Sí, d’acord, hi ha el Millenium Stadium però no és un espai per posar-hi més d’un escenari i que la música d’un no molesti a l’altre. A Barcelona, per exemple, es podrien utilitzar els recintes firals, però aquests espais sempre han estat criticats per ser espais freds. El que si que tenen són Pubs, que com diuen els dels Litle Britain, a gales la mitjana és que hi hagi 5 pubs per a cada persona. Doncs, que carai, aprofitem-los. Així que 12 espais diferents, compresos, entre pubs, sales de concerts i el museu nacional. Ara falten els músics. Des de que he començat a anar a concert a Cardiff m’he adonat que potencien molt els grups nacionals, doncs ja ho tenim, grups galesos i per a rematar grups de la resta de les illes britàniques. Per atraure l’atenció de més gent, posar-hi algun reclam que s’estili dins de la filosofia del festival. Si optes per grups nacionals, significa fer un cartell arriesgat amb propostes arriesgades, per tant busquem un grup de reclam de caràcter arriesgat. Per exemple Young Marble Giants, que a més són de Cardiff i que fa 30 anys que no toquen a casa. Un altre, el líder d’aquell grup que va donar a coneixer el galés a la resta del món i que ara canta sota el nom de Euros Child. Pels qui els agraden les marques, posa’ls-hi alguna cosa de Anticon o de 4AD, encara que siguin novetats, que posiblement no pasaran en la historia, però que com a mínim son simbol de qualitat. Busca DJs per acabar cada vetllada fins a l’hora permesa en aquest país. Desprès fer corre la noticia, amb publicitat per aquells pubs on hi hauran concerts i en les tendes o locals d’oci on saps que els seus parroquians els hi pot interessar. Desprès deixar que el boca a boca faci la seva. En aquest cas, apart de música, també hi han afegit seminaris, galeries d’art i cinema, però que queden en un segon pla.

I vaig mirar-me el cartell diverses vegades. Hi havia coses que m’interesaven. Em feia gràcia veure a en Rod Thomas, doncs desprès de tres anys volent veure’l, el podria verure per segona vegada en menys d’un mes. L’altre, sí, els Young Marble Giants que me’ls vaig perdre en la última edició del primavera sound. A l’Euros Child també em feia gràcia veure’l així com també algunes de les propostes nacionals de les quals n’havia llegit tantes bones crítiques o grups que m’havia perdut en anteriors visites a Barcelona. Però vaig buscar el preu de les entrades, no vaig entendre res. Així que vaig optar per buscar-ne una explicació en un dels pubs on hi havia d’haver més concerts on enlloc d’ajudar-me, em van fer venir més dubtes. Deixo passar el temps i m’arriben els horaris de tots el concerts. Rod Thomas i Young Marble Giants toquen el mateix dia, en escenaris diferents i en la mateixa hora. M’arriben els preus de cada concert. O Young Marble Giants o Euros Child (més les bandes que toquen aquell mateix dia com a teloners de les dues bandes). I divendres ho tinc clar. Pagar 11 pounds per veure a en Rod Thomas per un concert de 45 minuts (més altres concerts de gent que no coneixo) considero que no val la pena. 20 pounds per veure als Young Marble Giants en el museu nacional (més dues bandes taloneres) dona per pensar-s’ho dues vegades. Divendres, m’apropo a demanar concell. Resulta que desprès de tres setmanes sóc incapaç d’entendre el sistema dels abonaments. Parla de música amb una persona que té els mateixos gustos musicals i que s’emociona més que tu no és bo, total que surto de la tenda no amb l’entrada per veure als Young Marble Giants, si no amb l’abonament per les tres nits. El motiu principal va ser que els qui tenen l’abonament poden entrar sense fer cues, per altra banda qui volen comprar l’entrada en la porta s’arriesquen a que les persones amb l’abonament omplin tot l’aforament. El museu nacional és gran, però la sala on feien el concert només era per unes 300 persones. Desprès cal afegir la gran conversa entre jo i la dependenta, la meva companya encara està rient de lo molt emocionants que estavem parlant de la resta del cartell.

Divendres vespres, arribo al museu nacional. Sincerament, desprès de l’alegria que va suposar per a motls veure el nom de Young Marble Giants en el cartell del priamvera sound i de les bones crítiques del seu concert, esperava una més gran espectació. És igual, jo hi era, amb la meva pulsera per entrar sene fer cues. La primera actuació és d’en Nick Lewis, un galés que beu del rock’n’roll americà d’abans d’en Jhonny Cash. El segueix una tal Serafin Steer que en la descripció que llegeixo en el llibre sobre les bandes del festival, és una noia que toca l’arpa. Esperava una nova Jhoana Newsom, però, almenys, en aquesta ocassió, l’arpa va quedar en un més que segon pla (potser fins i tot un tercer pla). Entre la tendresa i les ganes de festa. Entre el descontrol de veu i els ritmes exalerats. Acompanyada de dues amigues, una a l’organ i l’altre en l’acordió. De vegades a francesada com la chanson francesa, de vegades a francesada com el tecno pop francés. I desprès els esperats de la nit. Young Marble Giants. Ella sosa com ja havia vist en els seus videos, però amb la mateixa ve de fa 30 anys. Diuen que aquesta era la banda preferida d’en Kurt Cobain, no ho se, simplement que veure’ls a l’escenari encara em costava més de creure que totes aquelles cançons les haguessin escrit a finals dels 70 i principis dels 80. Obrir amb N.I.T.A. o cantar Brand New Life, van ser, per nombrar-ne un parell, dos dels grans moments de la nit.
Un cop finalitzat el concert, i com que amb la pulsera ja podia accedir a la resta de sales sense haver de pagar més i sense haver de cua vaig decidir anar a veure a Clínic, que havia llegit que tenien un show expressament per aquest festival. Veure’m al mig d’una baralla entre més 10 persones (amb pals de fusta inclosos) va fer-me decidir canviar el meu rumb i anar cap a casa.

Dissabte, amb ganes de començar la vetllada amb It Hugs Back, els quals vaig veure en el concert d’en Rod Thomas ara fa un mes. Gran directe, tot i que de moment, segueixo pensant que sonen molt millor en cd. Potser no he trobat la sala perfecte per ells. Tot i així, m’agrada saber que hagin firmat per 4AD. Simplement crec que és un dels millors descobriments que he tingut aquí a Cardiff. M’agraden i m’encanten. Els escolto a casa i quedo hipnotitzat en els seus solos, on ningú canta i les guitarres creen sensacions donant la sensació que cada vegada que escolto el cd les cançons sonin diferent, amb un altre final. Desprès Connan Mockasin. Ell sí que va entendre el fet de festival d’estar per casa, així que xandal mal conjuntat i fora les vergonyes. Només li faltava cantar estirat en un sofà i tapat amb una manta. Conna Mockasin o el que és el mateix, com ser un noi i cantar amb veu de noia. Me’l vaig haver de mirar un parell de vegades de dalt a baix i de baix a dalt per veure que realment era un noi. Llàstima que de moment només tingui una grabació en format 3”, jo vull un cd d’aquest home. Desprès Aidan Cassin, el que seria una altra gran sorpresa. Sabeu qui escriuria les cançons dels grans musicals que es feien abans si es fessin avui? Segur que seria ell. I a sobre, resulta que l’home era simpatic. El meu anglés encara no dona per poder entendre el que canten en totes les cançons i menys quan són endirecte, però el públic autócton de tant en tant deixaven anar moltes rialles. A mi, les seves melodies, simplement em van agradar. Un cop acabada la seva acutació tocava The boy Least likely to, als quals volia veure desprès d’haver-me’ls perdut en la primera edició del priamvera club, però tenia por que per Euros Child em quedés sense cadira, així que vaig sacrificar aquest per veure a SJ ESAU en el museu nacional. La veritat és que havia llegit que feia alguna cosa així com hip hop, la veritat és que a mi el hip hop, pel que s’enten hip hop, no m’acaba d’agradar, però SJ ESAU, no feia hip hip propiament dit, de fet, no recordo que rapajés gaire, però està clar que potser hip hop no només és rapejar. Potser hauria d’intentar llegir una mica sobre el tema. Potser. La primera paraula que va venir al cap al veure’l va ser NERD. Vaig llegir que SJ ESAU està en el segell discogràfic de Anticon, on també hi ha els grandissims Why? els quals jo no considero que facin hip hop propiament dit. D’acord, un dia d’aquest faré una receca del significat de la paraula i de l’estil de música. Potser, fins i tot, em torno un hip hopero. Bé, doncs a mi, SJ ESAU em va recordar més a en Beck del disc Mellow Gold que cap altra cosa. Folk, amb psicodelia, electronica, rock, hip hop (per què no?), sorollets, loops,… Al principi, però, haig de reconeixer, que quan el vaig veure dalt de l’escenari pensava que era una presa de pel. Desprès, reconec, que vaig disfrutar. També reconec que no es apte per a totes les orelles o per orelles no avisade. Un cop acabada la seva actuació va tocar un grup anomenta Das Wanderlust. Diuen que fan punky pop o wrong pop, doncs sí, per què no? No puc pensar cap altra manera de definir-los, tot i que no tenen una actitud, almenys l’altre dia en l’escenari, punk. Si les cançons sonen revolucionades, almenys qui les canta i les toca que mostri un actitud a la mateixa altura. Els posats fins per les cançons fines. Sort que finalment la noia es va “desmelenar” una mica. I desprès, el que havia de ser el gran de la nit. I sí, ho va ser. Gran, grandissim. Mai l’havia vist en directe i em va encantar. Em va encantar escoltar-lo cantar en galés. Simpàtic, tot i que el seu accent galés no em deixava entendre’l el 100%. I sí, va valer la pena perdre’m The Boy Least Likely To.

I diumenge, ja últim dia de concerts. Els diumenges costa fer coses, o simplement costa fer alguna cosa que no sigui fer mandres en el llit i desprès en el sofà. Però desprès de passar-me tot el matí sense fer res, he baixat al centre. La intenció era veure a The School. The School és un grup galés que en el meu primer concert a Cardiff un noi me’ls va recomenar definint-los com la nova sensació del país. De fet no havia sentit més a parlar d’ells, bé quan vaig anar a veure a en Pelle Carlberg vaig veure que compartien escenaris en algunes dates de la gira anglesa (que no galesa). Abans de veure a The School m’he apropat al Dempseys’ que és un dels meus bars preferits per abans de veure concerts. Avui, en el primer pis d’aquest pub, hi tocava Lindsey Leven. A la Lindsey resulta que la vaig veure en aquell festival que vaig anar, recordeu? Sí, el de Landsome Pub. Veig que teniu bona memoria. Doncs aquella vegada la Lindsey estava sola en l’escenari tot i que a final del concert es va deixar acompanyar per un bateria. Recordo que era una noia massa dolça. Recordo però que va dividir el concert, una amb guitarra acústica i l’altra amb guitarra electrica. Aquesta vegada ha estat tota l’estona acompanyada pel mateix bateria i, si ho he entés bé, avui era el primer concert que s’acompanyava d’una segona guitarra i d’un baix. La veritat és que amb la banda sonava molt millor, tot i que una de les seves peculiaritats és la de no raspar gaire la guitarra, fer puntejats en cada cançò, però la banda feia perdre el protagonisme de la seva guitarra, que en moments de vegades, s’agraia. Aquesta vegada també ha agafat la electrica i aquesta vegada també m’agradat més aquesta part. Realment és tota una altra persona.
Desprès he vist a The Ash and The Oak, que tenia ganes de veure’ls doncs havia sentit una mica parlar d’ells. I sí, també m’han agradat. Però no sé perquè m’esperava un pop tonto, de ukuleles i ritmes ràpids. Tot el contrari, ritmes tranquils i sense ukuleles. Músic adulta. Bona manera de donar peu a la següent banda, que en el meu cas ha estat en un altre escenari. Aquesta vegada en el Clwb Ifor Bach, que és una de les sales, per a mi, a més bona programació de la ciutat. Aquí hi he vist a The School, i sí tenia raó aquell noi, són la nova sensació i ells no s’ho acaben de creure. Fins i tot en una de les cançons, ara que la seva música comença a ser una mica més coneguda, la gent del públic els ha acompanyat cantant-ne la lletra. La cantant no s’ho podia creure i s’ha posat a riure fins al punt de no poder seguir cantant. M’ha encantat aquesta naturalitat. I m’ha encantat la seva música. Cançons pop elevades al quadrat. Aquelles cançons que si les escoltes a casa et venen ganes de saltar sobre del llit. Aquelles cançons que si les escoltes en el carrer et ve de gust ballar amb les faroles qual Gene Kelly a Singing in the rain. De postres m’he comprat els seus dos eps i ha estat en l’autobus de tornada quan he vist que havien estat editats a per Elephant Records… lease, made in Spain.

I per a mi ha estat un festival curt. Reconcec que en unes altres circumstancies, encara ara, estaria en algun que altra escenari escoltat música. Cosa que em fa reconeixer que hauria d’haver-me llegit més detenidament tot el llibret amb la descripció de cada banda. Però reconec que estic més que satisfet. Reconec que he disfrutat. Reconec que no m’esperava pas un festival d’aquesta manera i ni molt menys amb tant de nivell. Reconec que no va ser una bogeria comprar-me l’abonament. Reconec que si fos cardiffenc l’any que ve hi tornaria.

12 de Novembre...

Queden inagurades les llums de Nadal, no tinc més fotos, però estigueu atents que aniré penjant-ne més.

Alarma, només d'incendis?

I avui ha tornat a sonar l’alarma d'incendis. La última vegada que va sonar l’endemà van trobar el cos del meu company de pis mort en la seva habitació. De vegades tinc males sensacions. No hi penso, només de vegades.

Canvis...

I ja que he començat la meva vida de gimnàs, que sens dubte té data de caducitat, necessitva més canvis. Així que avui, tot i ser dissabte, m’he aixecat d’hora per anar a centre de la ciutat i començar el “cambio radical”. M’he tallat els cabells desprès de discutir-me tres vegades amb el barber, finalment m’ha sortit molt més barat del que esperava i, per tant, estic prou content amb el resultat. No era suficient, així que he seguit passejant pel centre. No m’he comprat cap cd, però ha estat un canvi el fet de no haver-ne comprat cap. Però he arribat a casa amb una camisa nova i amb unes sabates, les de la foto, les quals em permetran rematar el canvi. Sí, senyors i senyores, no sé com m’ho faré per tal de posar-me-les, però aquests és el meu nou calçat. I avui he pensat en tu Salva, per les sabates i per que és el teu aniversari… Per molts anys!

Jo i els famosos

Quina pot ser la possible relació entre Paul Newman, la linda McCartney, la Madonna i jo?
Doncs des de que estic aquí que amaneixo les amanides amb salad dressing d’en Paul Newman, menjo botifarres vegetarianes de la Linda McCartney i avui he anat a un gimnàs que segueixen l’estil de gimnàs d’estrelles com la Madonna o Clint Eastwood. Sí gent, sembla que tingui febre, he anat a un gimnàs. No us podeu ni imaginar el mal de cames que tinc ara.
Però desprès del gimnàs crec que m’ha pujat encara més la febre, doncs per a rematar el dia, (mare, si us plau, estigués ben asseguda) m’he menjat un plat de pasta amb bròquil i coliflor (recepta pròpia)… verdures? Oh my god!

Casualitats musicals

02/11/07 - Tarragona
03/11/07 - Barcelona
04/11/08 – Cardiff

I direu: a què venen aquestes dates i aquestes ciutats? Doncs és fácil. Les dos primeres corresponen al cap de setmana que vaig passar entre Tarragona i Barcelona per tal de poder veure a en Pelle Carlberg en directe. I està clar que si tinc la oportunitat de veure’l dues vegades, doncs millor que una, no? I sí, va ser un gran cap de setmana, un dels que més bé recordo del 2007. I avui, després d’un any i un dia, amb una divertida relació de dates, he tornat a veure a en Pelle Carlberg, però a Cardiff. I m’ho he passat molt bé, tot i que la gent estava molt sosa. I les noves cançons sonen tant bé com les antigues. Al acabar el concert, m’he creuat amb el baixista i, no donar les gràcies a casa sempre em diuen que és de mala educació, així que li he donat les gràcies. Se m’ha quedat mirant i hem començat una conversa. Resulta que li sonava. Resuta que en el bateria també. Resulta que a en Pelle també. Resulta que recordaven la meva cara en el concert de Tarragona i el de Barcelona. Resulta que recordaven que haviem estat parlant en els dos concerts. I aquests petits detalls són els que m’agraden, els que acaben de fer-me un dia rodó. Només em faltava que m’haguessin dit que el meu anglés havia millorat.

Pares, sí, el baixista és el mateix que va tocar amb Club 8 a Zaragoza, i sí, no patiu que també li he dit que també hi vam anar.


Avui he deixat la camera a casa... foto feta amb el mobil

Protagonista d'un film d'humor negre

I ara ric de la situació, tot i que no hauria d'estar autoritzat per a fer-ho. Sóc de les persones que riu per tot, i quan dic tot, vull dir tot, sense deixar-me res. De vegades, però, se que hauria de fer una tria del que puc riure i del que no. Censurar? Però no, no tinc temps per aquestes coses, ja sabeu que jo vaig més ràpid que el meu cervell i que, per tant, no puc fer cap exercici de canalització. Potser no és que rigui de la situació, que simplement la cobreixi de somriures per fer-la menys greu o per evitar de caure en situació de desesperació constant. Però sí, ahir divendres, em vaig sentir al mig d'una pel·lícula d'humor negre on el meu paper seria representat per en Woody Allen amb veu de Joan Pera. Desprès de la introducció de tots els personatges i situar-los en un context comú, arribaria el que seria el nucli, subjecte o element principal, en el qual giraria tota la historia. En aquest cas aquest element seria un missatge al movil. "He wasn't at work today too, so they came here and security oponed his door. He is dead". I ara que hi penso no és que rigui de la situació. Sí que em va fer reflexionar, estar confús, enfadat, sentir-me brut, fins i tot amb ganes de picar en la seva porta quan els policies van deixar-nos entrar a casa altra vegada, vaig odiar el moment quan se'm va otogar el títol "portaveu de donar la noticia a tots els altres companys de pis (som 11 més) que encara no ho sabien", vaig odiar haver de repetir la mateixa noticia dues vegades en cada trucada, està clar que em van entendre, però són aquelles noticies que amb una sola vegada no és suficient per entendre-ho. I sí, malgrat tot, semblava una pel·lícula.

I no us podeu ni imaginar les ganes que tenia de veure'us per explicar-vos bé tot el que va passar.

Banda Sonora

Doncs sí, tinc un programa en l'ordinador que fa, entre altres coses, un recompte de les cançons que escolto des d'aquest. I aquest és el resultat del més escoltat durant aquests tres mesos. Està clar que no és del tot cert, doncs funciona amb una bona conexió d'internet i ja sabeu que aquí "una bona conexió d'internet" significa miracle. A més tampoc comptabilitza les cançons que escolto des de l'ipod, però almenys, avui serveix per fer-me una idea de que m'he estat acompanyant aquests dies, potser la tonteria més gran del món, però ja sabeu que per a mi no ho és pas. Hi ha coses que no canvien, aquesta una d'elles, i m'agrada que així sigui.
Un dia un amic em va dir que si algun dia deixava d'escoltar música, jo ja no seria jo, però que, a més a més, si deixava d'escoltar música, la música ja no seria música.

Canvi d'hora

Doncs sí avui canvi d'hora...
Ahir mentre sopava, la italiana va i deixa anar:
- Aquesta nit a Milà canvien l’hora. Aquí també?
Ja us podeu imaginar la meva cara de sorprès, no? Per tant, la resposta va ser:
-A sí? I per què feu aquestes coses?
El danès, per seguir la broma va deixar anar:
- Ostres, doncs ara que ho dius, ahir vaig llegir al diari que feien una cosa semblant aquí a Cardiff, que estrany, no?
Amb la qual cosa no em va quedar cap altra alternativa que dir-li:
- Serà que aquesta nit canviem la hora a Cardiff per tal de que tu no tinguis la sensació d’estar lluny de Milà?

Sigui com sigui, ara es farà fosc més aviat.

Equador

I segueixo amb les conseqüències de l'ultim concert.
Segueixo estant, cada vegada que hi penso, cada vegada que escolto el seu cd, en una altra dimensió. Nirvana, per què no?
Peró avui, avui ja fa 3 mesos que estic aquí. 3 mesos que ha donat per molt, de vegades, però, crec que tampoc m'han passat tantes coses. 3 mesos que donen pas als meus últims 3 mesos, o que formen part del moment de transició entre el projecte i tornar-vos a veure. 3 mesos dels quals tinc moltes coses a explicar, que potser d'aquí 3 mesos, quan us vegi, ja no tindré ganes d'explicar, perquè amb els 3 mesos que em queden espero que em passin moltes més coses. La majoria aniran perdent la seva gracia, però em queden fotos, moltes, algunes que no es poden ni ensenyar, altres que espero poder posar-les en un àlbum i mirar-lo de tant en tant.
Avui se us troba a faltar una mica més

I avui, un d'aquells que et deixen sense paraules

I una vegada la meva mare em va dir que jo tenia tots els números perquè de gran m'agradés la música clàssica. Jo li vaig dir que esperava que estigués equivocada. Avui estava assegut al terra del bar on acostumo a veure els concerts. Avui hi han posat estores i coixins. A més a les parets hi havia cartells que demanaven silenci. En el lavabo un altre cartell demanava que no s'utilitzés el assecador de mans durant les actuacions. En un dels últims concerts en aquesta sala vaig conèixer una noia que em va recomanar el concert d'aquesta nit. La veritat és que l'havia escoltat poc, la connexió d'internet aquell dia tornava a ser pèssima, als 5 segons es va tallar la cançó, però ella me n'havia fer 5 cèntims, suficient com per anar-hi a treure el cap. Estava assegut, escoltant la seva música i he recordat aquella frase de la meva mare. Realment, sí, en el meu cap m'he visualitzat amb uns quants anys més escoltant música clàssica en un auditori. Espero però que sigui com la música d'aquesta nit, la d'Ólafur Arnalds. Qui necessita drogues quan pots estar viatjant amb els ulls tancats escoltant la seva música?



Si podeu estigueu en silenci, tingueu només la llum de la pantalla del vostre pc, per tant, tanqueu la llum abans de veure el video. Recordeu d'encendre el volum, però no el poseu massa fort.



I com que estava indecís, un altre video...

Cap de setmana... meitat de projecte...

I aquest cap de setmana he estat a Lampeter. Ha estat prou bé. Hem conegut una noia que està en el mateix projecte que la Marie, aquella noia que vaig coneixer en el concert de R.E.M. La sortida a Lampeter només serveix per fer una evalució de com ha anat la primera meitat del projecte. Perquè tot i que encara queden 3 dies, ja porto tres mesos aquí. I tot i que encara queden 3 dies, hem queden tres mesos per tornar a Barecelona. La evaluació ha estat bé. Res de l’altre món. Lampeter un poble petit perdut enmig de Gales. Si més no bonic. Si més no, hem sortit de Cardiff. Coses per valorar, la casa, el projecte, la vida a Cardiff, temps lliure,… Poques queixes, coses a millorar, i moltes coses per donar les gràcies. Escoltar els meus companys i enfadar-me. Per què la gent no pot ser sincera? Sort que era una valoració, m’he sentit lliure per contradir sobre el que estaven dient. I demà dilluns, i em costa de creure, quina setmana més llarga he tingut! Demà concert i dimarts potser cinema, dimecres un altre concert, dijous una copa al pub del barri i divendres, espero, festa. I he decidit que demà dilluns, demanaré poder treballar en un centre que està dins de Whitchurch Hospital però en un edifici que mai hem visitat. Aquest cap de setmana m’he enterat que és un edifici per a nens amb una esperança de vida molt curta. Prou emocionant com per fer-hi un voluntariat. No creieu? Espero que tingueu els dits creuats perquè em diguin que sí. No no patiu, no és per fer aquest voluntariat un cop acabi el que estic fent i així allargar la meva estada a Cardiff! No pas. Intentaré convencer (amb el meu anglés) a la meva tutora per tal de no tenir els dimecres lliures. Serà també una opció per començar a estalviar?
I estan aquí fa que em perdi moltes coses. Sobretot molts aniversaris. Qui m’havia de dir a mi que el 90% de les persones que conec celebren el seu aniversari entre finals de Juliol i Gener. Espero que sigui només una sensació i que quan torni tingui 90% d’aniversaris per a celebrar en el seu dia. En la última actualització (re)felicitava a la Gemma. Però aquest cap de setmana també m’he perdut el teu, Guillem. Quina pena haver trucat massa tard. L’any que ve espero poder veure com bufes les espelmes.

Happy birthday and more

Per motls anys Gemma, un plaer haver parlat amb tu, i un plaer haver pogut parlar amb la Alicia… Punyeterus si és que alfinal ho hauré de reconeixer: se us troba a faltar!
I ahir finalment no va ser tant dur. Bé, pel que fa el dia va ser tant diferent… No era divertit agafar el bus, no era divertit baixar-nos a la parada del centre de la ciutat, no era divertit Queen Street i les seves arcades, no era divertit entrar a les tendes, no era divertit mirar roba, no era divertit estar en els emprovadors, no era divertit… mireu si no era divertit que ni vaig entrar a cap tenda de discos. Almenys, però, em va seguir el ritme, que ja és molt. Desprès ens vam trobar amb la noia de Madrid i vam anar al cinema. Ahir, la escollida, Postales de Leningrado. Versió original. Made in Venezuela. Doncs aquesta setmana en el meu cinema preferit (Chapter) fan un festival de flim latino amercians. I va ser el cinema, on el meu dia va fer un gir i va acabar sent, si més no, especial. Doncs resulta que a final de mes fan unes sessions espcials de cultura catalana. I mentre em comprava els tiquets la noia de recepció em comentava que li sonava que era la lectura de llibres d’autors catalans. A mi ja m’anava bé, tot i que desprès em va dir que la lectura és en anglés. Tot i així, i per fer terres, vaig comprar els meus tiquets. Tot sigui perquè almenys hi hagi una persona en el públic que sembli interessada pel tema… bé interessat ho estic, però no crec que entengui gaire cosa… Tot sigui per la terra.

I avui tinc invitats a casa. Tres voluntaris que estan vivint a Anglaterra i que vaig coneixer a Cordova. Estaven fent un minitour pel soud de Gran Bretanya i m’han demanat si els puc acollir… això siginifica que ja faig tard perquè els haig d’anar a buscar a l’estació i que aquesta nit em toca festa.

Dissabte, excursió a Lampeter per fer la evalució que fan tots els voluntaris en l’equador del seu voluntari, és a dir, que aproximadament em queden 3 mesos per tornar… i ara que hi penso, tinc més ganes de veure-us.

I demà... un dimecres diferent

Doncs resulta que sí, que trobo a faltar a la Gaby, i més ara que desprès de veure Juno (gràcies pares) la Desiree, la que está en el lloc de la Gaby, resulta que demà no vol seguir la rotina que teniem marcada pels dimecres, és a dir, despertar-nos tard, trobar-nos a la cuina i esmorzar junts, desapareixer durant una hora i trobar-nos nets i polits en el passadís apunt per sortir. Recollir els diners que ens donen pel menjar i anar a passejar pel centre. Comprar cds/dvds/roba/menjar/o_el_que_faci_falta. Resulta que ella vol matinar i que si de cas ja m’enviarà un missatge per dir-me on està. Res que jo demà m’aixecaré tard, esmorzaré sol, desapareixaré, però al cap d’una hora estaré al passadís preparat per anar a buscar els diners pel menjar i aniré cap al centre. Em compraré els texans que tant em fan falta, seguiré passejant sense cap tipus de responsabilitat que per això és el meu dia lliure. A les 6:30 espero estar al cinema, demà Cardiff Latino Film Festival. La escollida “Postals de Leningrado”. I avui dimarts m’estimo massa les meves orelles, potser ho deixo per un altre dia. Doncs sí en la última acutalització deixava unes misterioses post dates, era perquè em volia fer un piercing. I avui ressaré, perquè la Desiree, canvïi el xip. Alguna proposta per fer amics en un país estranger?

Gràcies i Adéu. Adéu i Gràcies

I ja han marxat. Sí, l’ajuda humanitaria ja ha marxat. Han conegut Caridff i a la Gaby. Diuen que els hi agradat; tant que han marxat emocionats. Cansat i amb sensació estranya. No m’agrada dir adéu. Vols Caldo? Dos tasses. Doncs avui dos despedides, però gràcies per haver vingut, i no només gràcies per la roba, el menjar, els cds, el dvd,…
La Gaby també està en direcció casa seva, reconec que de vegades li tinc enveja, de vegades m’agradaria estar a Barcelona i no a Cardiff, de vegades però em sap molt de greu que hagi marxat 4 mesos abans de que jo pugui tornar cap a casa. Avui he notat allò de “algo se muere en alma cuando un amigo se va”. I sí, avui comença una nova manera de viure la meva estada de Cardiff. No més Gabys al meu costat, tot i que espero que aquests gaire bé 4 mesos que encara hem queden, com a mínim, els passi la meitat de bé que han estat fins ara.


P.d.: I sí, pares, dimecres, ho faré.
P.d.: Per la resta, si tot va bé, dimecres (o dijous) sabreu que faré.
P.d.: Altra vegada gràcies.

Ajuda Creu Roja?

I demà arriba el paquet.
Demà arriben les llenties, les botifarres, el pernil, el fuet.
En el paquet també hi trobaré jaquetes, jerseis, és a dir, roba d’hivern. Doncs aquí ja fa fred, si no pregunteu-li en el meu refredat!
En el paquet, fins i tot també hi trobaré música.
Demà no arriba la creu roja, demà arriben els pares a passar el cap de setmana amb provisions.

fotos

Gelat de Vainilla amb xocolata al bany maria per sobre + pel·lícula = tarda perfecte


Cheese Festival, o el que és el mateix, festival dels formatges més dolents de tot Gran Bretanya... cal un formatge de ceba i bacon?


Diumenge passat, treballant (o fent veure que treballava) en el bar de l'hospital


El nostre propi festival de formatge...


Lamb cutlets with cheese foundee... i qui diu que no em se cuidar?


Fent el mono


I l'altre dia un voluntari mirava les fotos i va dir: You're Rockstars, des d'aquell dia que ens agrada ser rockstars


Quan descobreixes que el teu club preferit de les nits de divendres és durant el dia un restaurant, llavors comença el problema... Del Buffalo de Cardiff no nos moveran!


A la feina... ejem ejem


Sopar en família


Perquè quan hi ha gana, hi ha gana i punto... i si la gana t'entra abans d'agafar el tren... doncs unes pizzes per emportar!


I dimarts passat vam anar d'excurssió amb els usuaris, com que no puc posar fotos d'aquests... només puc posar aquesta foto... sorry


Hall de l'hotel Park Inn, sorry no puc enviar-te les fotos via mail, així que t'hauràs conformar amb aquesta

Sols

I avui hauria sigut una tarda estranya si no hagués estat perquè estava enfeinat. M'he passat tota la tarda fent de maruja posant ordre a l'habitació i rentat roba. Però això no ha estat el que m'ha portat més feina. Avui haviem de preparar la tarda de demà. De fet, havia de ser una tarda estranya més que res perquè ja han marxat tres dels antics voluntaris i avui a casa només som 7 persones. Doncs la Gabi encara no ha marxat, demà se'n va a viure en un hotel fins el dia 12 d'Octubre, dia en que torna cap al seu país. També hi ha amb nosaltres en Kris, un polac que porta aquí, si els càlculs no em fallen, 12 mesos. La resta som els 5 voluntaris que vam arribar el 22 de Juliol. I la casa està més tranquila de lo normal. Més silenci. Menys corregudes pel passadis. Poc trànsit en la cuina. La tele del living room està apagada. Però realment no he tingut temps de notar aquesta tranquilitat fins ara que he acabat el cartellet que tenim tots els voluntaris en les notres portes amb els nostres noms. Doncs cada voluntari escull un nom dels nous voluntaris i els hi fa un cartellet per tal de, sí, marcar territori. Jo com que sóc més xulo que un ocho, vaig decidir fer-ne dos, doncs arriben 6 voluntaris i dels que van arribar amb mi només em som 5. Així que vaig decidir fer el de la noia italiana que estarà en el mateix projecte que jo i el d'un Alemany. De fet he decidit que no tornaré a fer un voluntariat d'aquests per no haver de tornar fer cap més cartellet d'aquests. Fins el monyo he acabat avui... i de mostra un boto, que diuen:






Perdoneu altra vegada per la qualitat de la imatge, la foto està feta amb la web cam.

Spiller Records T-Shirt

I se m'acaba d'esborrar l'escrit que tenia pensat per avui, així que ens conformarem amb una foto amb la meva samarreta que m'he comprat avui a Spiller Records, la que podria ser la tenda més antiga de discos en tot el món, oberta l'any 1894. I a Cardiff tothom se sent orgullós de la tenda, doncs jo també. A radera, el meu nou poster. El vaig agafar de la discoteca que acostumem anar els divendres. Gaire bé és tant gran com el meu llit. M'encanta!

Dia Lliure, day Off... Tinc una cita el dia 20 de Novembre

Els dimecres normalment pels voluntaris és el millor dia. Els dimecres és quan ens donen el Food Allowance o el que és el mateix els diners que ells creuen suficients per tal de que podem alimentar-nos fins el següent dimecres. Per a mi com ja sabeu els dimecres eren els dies de baixar al centre, anar a buscar a un dels usuaris, fer una volteta i esmorzar amb aquest. També sabeu que aquest des de fa unes setmanes que no el podem anar a buscar arrel d'un brot psicòtic. Com que els dimecres (i els divendres) no hi ha usuaris en la unitat, si ens quedem a l'hospital fem més nosa que servei, així que la nostra jefa ens dona els dimecres lliures fins a nova ordre. Està clar que la nostra supervisora no ho sap, seria capaç de buscar-nos feina en un altre racó i llavors els meus dimecres deixarien de tenir significat, doncs els dimecres són el que a barcelona seria un diumenge qualsevol, és a dir, El dia del Senyor. Per tant els dimecres, tant per la Gabi com per a mi, són els dies Dels Senyors, on ens aixequem tard, com uns Senyors, on esmorzem amb pijama escoltant la radio, com uns Senyors, estem hores per dutxar-nos, vestir-nos, arreglar-nos i trobar-nos en el mig del passadís de casa, talment com un senyors. Desprès baixem a recollir els nostres diners setmanals, donem les gràcies i anem corrents a buscar l'autobús. De vegades dinem a casa, però sempre acabem menjant alguna cosa en el centre, sí, com uns Senyors. No tenim una ruta marcada però sempre acabem passejant per les arcades que venen a ser minicentres comercials i per Queen Street que ve a ser un Carrer del mar o un Portal de l'Angel. Roba per ella, música per a mi. Avui hem modificat una miqueta la ruta, feia bon dia i jo sentia la necessitat de tenir per fi les meves entrades per a veure en Leonard Cohen i les d'en Paul Weller. Fins i tot avui m'havia animat a comprar les entrades per anar a veure a Oasis a Cariff. Però feina bon dia i això no significava res més que havia sortit el sol i que cap núvol el tapava. Hem arribat a la oficina de tiquets i he tornat a casa només amb les entrades d'en Paul Weller. No patiu no he fet cap escàndol, no he plorat, no m'he posat a cridar,... quan la noia de la oficina m'ha dit que tots dos concerts estaven Sold Out. De fet he pensat que era el millor que em podia passar. De fet no són tres concerts barats. De fet, si m'haguessin fet triar només m'hagués comprat la d'en Paul Weller que per alguna cosa mai l'he vist i ara cada cop que miro l'entrada (amagada en el meu armari, aquí no tinc la caixa forta de casa) em venen ganes de cridar de l'emoció. I és que per fi podré veure el que diuen que és el pare dels mods. I és que per a fi el mes de novembre, si deu vol, podré dir que ja he vist els 4 cantants que formen el meu periode de transició entre la música que escoltava abans i la que escolto ara. I podria estar hores parlant d'en Paul Weller. De fet, fins i tot a la Gabi li ha fet il·lusió que quedessin entrades almenys per aquest concert. Ella no vindrà, de fet ella ni serà a Cardiff el dia del concert, de fet ella hauria preferit veure a Oasis. De fet ella ni ni havia sentit mai aquest nom. Ara fins i tot és capaç de reconeixe'n la seva cara i avisar-me si veu alguna foto en alguna tenda. I és que per a fi podré veure a en Paul Weller. I sí, de vegades em llegeixo i sóc capaç de reconeixer fins a quin punt arriba la meva tonteria, però ho sento, no ho puc evitar, i ho sento, ho haig de compartir.

I em costa decidir-me quina cançò posar d'ell... així que us en faré un breu resum...



You Do Something To Me , no vull imaginar que pot passar o que puc arribar a fer quan senti aquesta entrada de piano si la toca a Cardiff



That's Entertainment amb en Noel Gallegher, que ja que no he trobat entrada per a veure Oasis almenys una cançò amb ell, a més en Noel sempre ha estat un gran fan d'en Paul Weller. Aquesta cançò però en Paul Weller la cantava en la formació The Jam



Englis Rose, una altra de The Jam, però és que és tan maca...



Wild Wood, una vegada la vaig sentir en directe d'un grup que la va versionar, la vaig poder cantar però no era el mateix... a veure si la toca en el concert a Cardiff



Town Called Malice, i aquí amb The Jam altra vegada en un concert 4 mesos abans de que jo neixés... i per a mi és una d'aquelles cançons que mai serà antiga i sempre em farà cantar i moure'm...



Shout to the Top, de la epoca Style Council que desconec menys però no podia oblidar-me d'ella... Un peto Mercé!

Dos mesos i un dia

I ahir ja va fer dos mesos que estic a Cardiff, i de vegades diria que passa el temps volant, d’altres que va massa lent. No faré cap resum ni cap valoració del que està sent fins ara aquesta, diguem-li, experiencia. I recordo l’any passat quan vaig anar a veure la pel•lícula “The Other Boleyn Girl” i les ganes que tenia de cridar a la pantalla “Malvada” perquè la Natalie Portman era dolenta, molt dolenta. O era la Scarlett Johansson? És igual. Ahir el dolent era en Ralph Finnes a “The Duchess”, però no vaig tenir la necessitat de cridar i per tant tampoc ho vaig fer. Avui tocava fer el que aquí en diu day trip, i hem anat a la platja amb els usuaris. La veritat, que per a mi, masses hores en el cotxe, però els cotxes amb capacitat per 19 persones sempre m’han fet gràcia. Els usuaris tenen entre 18 i 65 anys però la mitjana d’edat està per sobre dels 50. M’ha fet gràcia poder cantar amb ells, doncs hem trobat un k7 dins de la furgoneta, d’aquells que feiem abans i en la tapa hi escriviem “varis”. Ha sonat Depeche Mode, The Beatles, Neil Diamond,... Fa gràcia poder cantar amb ells… doncs ells canten pitjor que jo. I feia fred, o si més no jo m’he congelat, diuen que és perquè sóc del Sud. Prefereixo pensar que sóc de la part Nord-Est del Sud d’Europa. I sí, ho sento, des de que estic aquí estic més orgullós d’on vinc. I estic cansat, però demà m’aixecaré tard, demà tinc dia lliure, doncs l’usuari que hem d’anar a buscar els dimecres per anar a fer una volta amb ell i anar en algun bar encara no està prou bé. De fet, hem deixat de sentir-nos segurs al seu costat, fins al punt de que ahir ens van haver d’acompanyar des de la unitat fins a casa perquè no ens seguís. Ara comença a haver-hi una miqueta més d’emoció en la unitat. M’agrada. Me van las emociones fuertes.

Cap de setmana

I aquest havia de ser l'últim cap de setmana que passavem tots junts. Resulta que dissabte que ve comencen a marxar els antics voluntaris (lease aquells voluntaris que van començar el seu projecte fa 6 mesos). I de fet ha estat l'últim cap de setmana per a alguns d'aquests, però no crec que l'hagin sabut aprofitar. Jo he visitat el museu nacional a l'aire lliure i que volgueu que us digui, les cases galeses tenen la mateixa pinta que les cases catalanes de camp, així que cap novetat, però sí, és un molt bon lloc per a passejar en un dia de sol. Per sort aquí de sol poc, per tant passaran uns quants dies abans de que hi torni, però hi tornaré.
I demà dia 22 ja farà dos mesos que estic aquí. Sabeu què vol dir això? Doncs que us queden només 4 mesos per buscar bitllets per venir-me a veure.

I torno a marxar

I aquesta vegada l'excusa és un aniversari.
I segona visita a Londres.
Visita llàmpec, doncs només és per una nit.
Festa d'aniversari.
Festa Posh.
Però ni que sigui per la Claudia, demà Londres, m'espera amb un llaç al cap.
I m'agrada pensar que és el segon aniversari de la Claudia que passem junts, i a sobre el segon que passem a Londres, doncs l'any passat vam estar comptant i ens vam adonar que feia 4 anys que no el celebravem junts.
Així que demà no em busqueu a Cardiff, si de cas, feu-ho dijous a la tarda.

Important

Queda prohibit no anar al cinema a veure The Boy In The Striped Pyjamas.
Encara que no us hagueu llegit el llibre, si us plau, no us la perdeu. És més si encara no l'heu llegit millor: no mireu el trailer, ni llegiu cap crítica ni resum i eviteu mirar-ne els cartells fins que no hagueu vist el film.
Per altra banda, si us plau, perdeu-vos Summer Hours.

Non Stop

I és diumenge, i ahir no vam sortir. I són les 11:20 del matí i a casa se sent silenci, jo encara no he sortit de l’habitació. Ahir no vam sortir, serà que realment tots estem cansats. No vam sortir però sí que vam arribar tard a casa. Eren prop de les 12 de la nit. Veniem de Bristol. Bristol està a uns 50 minuts de Cardiff, Bristol és a Anglaterra. Hi vam anar per veure un concert. La veritat que és que no puc dir que hagi estat a Bristol, doncs des de l’estació vam agafar un taxi fins el concert i del concert un taxi fins a l’estació. Teniem el temps just, doncs tinc la sensació de que aquí els agradava fer les coses corrents i amb el risc de perdre el tren. Per sort no el vam perdre. Ni a l’anar ni al tornar. Per sort, no vam haver de dormir a Bristol, tot i que la pròxima vegada que hi vagi, jo m’hi quedaré a dormir. Doncs l’últim tren és massa d’hora i per tant no vam poder veure el final de l’últim grup. La veritat, tot i ser el grup que jo volia veure, amb la segona acutació estava més que satisfet. L’actuació que no vam poder acabar de veure era dels suecs Wildbirds and Peacdrums, una formació que crec que mai ha tocat a Barcelona i que portava força temps escoltant en el meu ipod, fer el viatge fins a Bristol valia la pena. Però al veure en Peter Broderick, de la formació Efterklang, va ser… ostres al acabar al seu concert no podia moure’m, estava cansat, masses emocions. Ara dirè la cosa més cursi que he dit mai a Cardiff i en aquests 26 anys: Les seves cançons van tocar el meu cor i van estar jugant amb ell. Va ser impressionant. Poques vegades he sentit una cosa semblant en un concert. De fet crec que era la primera vegada i si he estat capaç de dir una frase com l’anterior sabent que això pot fer baixar dos punts de la meva reputació és que aquest home, desprès del concert d’ahir, es mereix que jo perdi punts de la meva reputació parlant de les seves cançons. Ja un cop els suecs a l’escenari per a mi tot ja era igual, per sort l’estona que els vam veure, van fer adonar-me perquè els escoltava tant. Diuen que fan Jazz o Blues lliure, per a mi no deixa de ser experimentació de la veu d’ella acompanyada de la lliure aportació del bateria. Música, que d’acord, potser no és apta per a totes les orelles. Ahir, va ser una gran nit. Des d’ahir que tinc un altre cd apuntat a la llista de cds pendents per a comprar.

I és diumenge, i avui hem decidit anar al cinema. Hem trobat un cinema que de tant en tant fan sessions amb substitols. Avui, si tot va bé, anirem a veure “the boy with the striped pijam”, sí mare, “el noi del pijama a ratlles”. Dijous passat vam anar a veure Summer Hours. Sobretot, no gasteu els diners en anar-la a veure. Sí, d’acord, veus les relacions familiars, els conflictes, histories que surten a la llum desprès d’un incident, el arribar a un acord, l’egoisme o la necessitat,… però no val la pena. Si més no, a nosaltres, que hi vam anar 4 persones, no ens va agradar. I que vulgar que està la Juliet Binoche.

I és diumenge, i si no hi ha cap novetat, desprès del cinema anem a un altre concert.
I és diumenge, i intento fer un resum mental d’aquesta setmana. Em canso només de pensar en tot el què he fet. I no m’estranya que segueixi al llit. Treballar, cinema, concerts, passejar per Cardiff, passejar pel barri, Penarth,… Ah! I ja he trobat el que de moment és el meu restaurant preferit. Algú vol acompanyar-me la pròxima vegada.




I torno sense poder veure el video, però és d'en Peter Broderick.

Feliç Diada

I avui a un altre

I avui fa bon dia. Ha tornat a sortir el sol. Si no fos perquè realment no fa calor, pensaria que encara és estiu. Estiu? El meu va acabar el 22 de Juny. Des de dijous que ha plogut cada dia. Les pluges fortes, però, van ser dijous a la nit i divendres fins el vespre. No se si han comentat alguna cosa els telenoticies a Catalunya, però van haver de tallar fins i tot algunes carreteres. Aquest mal temps ha fet suspendre la excursió que hi havia avui. Avui anavem a Tenby, però ahir el temps encara no havia canviat. Ahir abans d'acabar la feina ens van dir que se suspenia l'activitat d'avui a causa del mal temps, que fins el 23 de setembre res de res i que per si de cas, per aquell dia, tenien un plan B. Suspendre l'activitat ha significat aixecar-me a les 10, hauria seguit dormint si el heaviata que tinc per company no hagués decidit posar la música a les 9:50 a tot drap. Hauria continuat dormint si no hagués estat que a les 10:30 tenia una reunió amb la resta de personal. Ja és setembre, i per tant comença un nou curs. Ja és setembre i volen fer alguns canvis i volen que nosaltres siguem particeps d'aquests canvis. Un punt per ells, doncs pensavem que no ens tenien massa ens consideració, que simplement, erem uns voluntaris més. No! Avui ens han agrait la tasca que fem, i no només la de la Gaby i la meva, també la dels voluntaris que han passat per la unitat, resulta que per ells som importants. Resulta que si realment existeixen aquests canvis m'ho passaré encara més bé. Mentrestant, jo, seguiré tocant fusta.

I per fi ja és dimecres dia 10 de setembre. Avui per fi un dels concerts més esperats. Més esperat que el de la Madonna, tant esperat com el de R.E.M. Recordeu que un dia us vaig posar un video d'una cançò que no podia deixar d'escoltar? Doncs avui toquen a Cardiff. Avui els veure'm. M'els he perdut dues vegades a Barcelona, una per arribar tard i l'altre per portar 7 dies seguits de concert i no haver descansat prou (de vegades no es pot ser ni jove per segons quines coses). Total, que avui toquen aquí. I crec que és la segona vegada que vaig a un concert només per veure els teloners. El que més m'agrada és que tant la Gaby com jo estem igual d'emocionats per aquest concert. Que no será l'únic que s'emocionarà quan comencin a cantar Just Like a Drummer. Ens ha arribat el dia, i esperem disfrutar-lo. I sí, avui, arribaré (o això espero) amb una camiseta nova a casa.

Ah, i diumenge vam anar de concert també. Vam disfrutar. Vaig anar-hi amb la Gabi i amb due noies més, només venien per acompanyar-me i per escoltar nous grups. La veritat, i me n'alegro, que no vaig ser l'únic que va disfrutar. Vaig descobrir a la Charlotte Greig i vaig decidir fer-me fan de Liam Hayes (Plush). A més els Autumn Defense em van impresionar en directe.


Per cert, ja sé que us haig de contestar, encara, alguns mails. Perdoneu-me.

Ahir, Rugby

Oye, ni el circ di Soleil




Ready, steady, go!
Sí, m'he tallat els cabells encara que no ho sembli

I ahir vaig anar a veure un partit de Rugby. Sí, jo! I no, no patiu no estic tenint un canvi de personalitat, però per 4 pounds vaig pensar que seria una bona idea. I tant! Hi vam anar acompanyats d’en Lance. En Lance és la mateixa persona que el primer cap de setmana ens va portar a veure el mar. En Lance és un treballador d’un dels projectes de l’hospital però que es preocupa i s’interessa pels voluntaris. Un 10 per en Lance perquè tot i veure el show que vam montar el dia del mar ahir va tornar a portar-nos a fer alguna cosa. I sí, ahir vam montar un altre show. Semblavem més fanàtics que la resta de persones que hi havia ahir animant al Cardiff Rugby Club. Ara ja sé de què va el Rugby. Us en faré 5 cèntims: Dos equips. El requisit de ser jugador de rugby és tenir les cames com les d’un cavall fent que cada cop que els jugadors corrin enlloc de veure un partit de rugby estiguis en les curses de cavalls. Nosaltres apostavem per en en Bruce o per en Tito, doncs era el que feia la majoria. Una altra norma és que quan comencen a fer aquelles muntanyes de persones sobre la pilota tot el públic a de fer “Uixxx”. Quan el pelroig, el número 5, agafa la pilota tot el públic havia de dir “Tiiii-toooo Tiiii-toooo”. Quan un dels blaus té la pilota i comença a corre esquivant tots els jugadors de l’equip contrari el públic a de dir “Go, go”! Quan un jugador de l’altre equip s’interposa en la jugada i recupera la pilota llavors, aquí, ja és a gust del consumidor i pots dir tantes paraulotes com vulguis, vaig adonar-me que al públic els feia més gràcia si les deia en català. Quan l’equip contrari fa algun punt tot el públic ha de fer “Buuuu”. Ja veieu, un esport molt participatiu tant pels jugadors com pel públic, si ja ho diu la dita, lo important és participar. I jo he decidit que si algun dia haig de jugar al fútbol demanaré ser els que es passen el partit fent veure que escalfen, doncs no posen la seva vida en perill, veuen el partit sense quedar-se afònics, no es cansen i segueixen cobrant. Digueu-me tonto. Però no sabeu com vaig patir, i no per ells, tot i que sí, és un esport força violent, però és que entre el públic i el camp no hi havia cap mena de protecció, tret d’una balla que arribava a la cintura i jo em veia com el blanc perfecte per la pilota. Per sort no va passar res.

Cultural Shocks

D’acord, estic en un altre país, però també tinc dret a enfadar-me. I és que per a mi hi ha coses esencials. No fa gaire deia que una de les millors coses que m’havien passat fent aquest voluntariat, és que per a fi, a la feina (diga-li feina, diga-li com vulguis) he pogut tornar a establir relacions afectives amb els usuaris. I sí, com també he dit varies vegades, la última feina, la que compartia amb vosaltres, la de Badalona, m’agradava, és més, m’encantava. M’agrada el què feia i amb qui ho feia, però em faltava poder mantenir una relació més llarga amb els usuaris. Aquí ho tinc i tinc la sensació que sóc l’únic que ho aprecia. Avui a l’hora de marxar en Pol s’ha despedit de tots els usuaris de manera especial. Els demanava que tinguessin cura de si mateixos i tant a la Gabi com a mi ens ha fet una abraçada (per norma de l’hospital no podem tornar l’abraçada, norma que sempre ens passem per allà on sabem). M’ha sonat estrany, però no he fet cas aquest gest, des de la setmana passada que està una mica estrany i sensible, masses atacs epilèctics en la unitat. En la mateixa sala hi havia dos treballadors (per avui m’estalviaré la paraula professionals i/o persones) dels quals s’ha despedit de la manera més formal possible (no heu de deixar de pensar que estic al Regne Unit, per tant gaire bé com si saludés a la Reina). Un cop a la porta i ja saludant als últims treballadors que hi havia al passadís la Gabi ha sentit que deien que avui era el seu últim dia. M’ha sabut greu. Com potser que si és l’últim dia no li facin res? Aquí que tenen postals fins i tot pels divorcis. Que estic en la unitat de neuropsiquiatria, come on (que diuen aquí). Aquest usuari portava 3 anys en el centre de dia i avui li donen l’alta i només són capaços de donar-li la mà. Ostres que aquí beuen te a tota hora, que els costava comprar una caixa de galetes. Que representa que se’l considera, dintre del que cap, estable. I potser en els 3 anys que ha estat aquí ha causat alguns problemes, segur, però aquests problemes també han estat pel mateix motiu pel qual se li va aconsellar estar en un centre de dia, per aquest motiu hi ha uns treballadors atent-lo. Tampoc dic de fer una festa, simplement una despedida sense els codis de formalitat o ni que sigui una punyetera postal i així no trencar cap ritual. Que cony, que també són persones. He mirat per la finestra, però les nostres finestres no donen al carrer. Si l’hagués vist, hagués baixat a despedir-me de la forma que jo considero correcte… que carai, diguem-li, forma humana o si considereu que és massa, li podem dir de forma educada.

Per sort no me’n vaig a dormir indignat. Avui he anat a un altre concert i marxo al llit amb un regust de boca agre-dolç. El mateix que tenia aquesta tarda quan pensava en el Pol, la seva despedida i les moltes vegades que ell hauria pogut perdre la pasciencia per culpa del meu anglés i tot el contrari, sempre buscant la via més fàcil per tal de que jo el pogués entendre.

No patiu, no trencaré cap norma de confidencialitat, he canviat el seu nom, potser fins i tot el seu sexe i si hagués dit la seva edat potser hauria canviat la seva edat, està clar que l’hauria fet més jove, desconec la seva edat real, però segur que jo pensaria que ell és més jove de l’edat que té.