Limits of Control & World Press Photo

I les pel·lícules que no expliquen res no acostumen agradar-me, o potser sí, però el sentiment d'haver perdut el temps no me'l treu ningú. I així em sentia jo ahir sortint del cinema. Jim Jarmush resulta ser un gran director de cinema, el qual jo desconeixia fins ahir i si ho arribo a saber potser hagués preferit quedar com un incult de per vida. Jim Jarmush juga amb el silenci, i això m'agrada, però no com ho fa ell. Repeticions d'activitats de vida diaria, monotomia a l'espera de noves pistes per tal de poder arribar a tenir un cara a cara amb la que haurà de ser la seva víctima. Gimcana per Espña, per tal de poder arribar davant de Bill Murray i acabar amb la seva vida per tal de que no hi hagi límits ni control de les nostres vides a través del control de la ment i de la imaginació. O l'odies o l'adores, de moment no em posicionaré, abans, prefereixo veure alguna de les seves altres pel·lícules.



Per sort, venia de veure la World Press Photo 2009 en el CCCB i sembla impossible que de tantes desgracies en puguin sortir imatges tant boniques i impactants.

A l'apolo i en cadires, com cal

Andrew Bird, Imitosis


Alondra Bentley, I Feel Alive