Reyerta

I hauria de penjar algun video de The Wave Pictures, perquè va ser el tema central del cap de setmana, però ho he fet masses vegades o si més no més de les que volia, ja que la meva intenció era penjar un sol video de cada banda. Però aquest cap de setmana els vaig veure dissabte a la nit a Barcelona i diumenge al migdia a Vic. Dos concerts completament diferents i, si em fessin triar, possiblement em quedaria amb el del dissabte a la nit, venia de veure Mujeres, i com a teloners de The Wave Pictures tocaven Sedaiós. La suma dels tres concerts i del set-list de The Wave Pictures va fer que fos una gran nit, amb ganes de més i per això vaig acabar de decidir-me de pujar a veure'ls altra vegada el dia següent. Un cap de setmana per agafar forces pel Primavera Sound
Avui video de Mujeres... m'encanta conduir escoltant la seva demo...


"...y a ver si bailamos un poco, no?"

Casualitats

I potser només és una casualitat, potser com diu ella, és una senyal. Tant hi fa, simplemente avui m'he despertat desitjant-te un bonic primer dia de feina durant el que també havia de ser el meu primer dia de feina. I m'agrada, tu d'infermera i jo de treballador social. Sona bé i tot, i fins i tot, vagament, complementari. No se com funciona l'area de salut a Liechtenstein, però espero que t'hagin sabut tractar bé. I de cop i volta començo una altra etapa i sense voler, tot i que estàs lluny, em dono compte que la començo amb tu... com la que vaig començar a Cardiff que sense voler-ho també hi eres tu. I perquè segurament, si encara estiguessim a Cardiff avui hauriem escoltat The Wave Pictures a tot drap mentre ens estiguessim explicant les primeres sensacions. Potser tindriem una conversa més relaxada al livingroom amb Peter Broderick de fons. Potser, simplement, hauriem decidit quedar al centre, passar per la topshop i comprar-nos roba, per spiller records a comprar-nos algun cd, pel Tesco comprar alguna cosa per beure i un pastís de xocolata i ho hauriem celebrat de festa a casa. Potser, i si hagués sigut així haurien sonat moltes cançons la majoria d'elles festives per ballar, cantar i "out of control"... i si també hauriem repetit la nostra coreografia de:



I desprès de veure a en Peter Broderick, el que vaig veure a Bristol i en el seu moment ja us en vaig parlar, un está més sensible, i se n'hi posa més quan mira l'agenda i aquest cap de setmana té la opció de veure dues vegades a The Wave Pictures... com voleu que oblidi Cardiff?

Hanasakajiijii (Four: A Great Wind, More Ash)

I com ja sabeu, si d’alguna manera perdo el temps, és llegint el forum del Primavera Sound. Si el llegeixo és perquè hi parlen de música i de moltes bandes que desconec. Està clar que tot el que em descobreixen no m’agrada, però hi ha bandes que gràcies a llegir-ne algun comentari ara me’n considero fan. Podria nombrar tants grups i artistas en solitari. Grandaddy o Anathallo són, però, les bandes que més em van sorpendre i més he seguit des de que vaig llegir els seus noms en el forum. De Grandaddy ja n’he parlat, just quan vaig anar a veure la roda de premsa per a la pròxima edició del Primavera Sound. Avui toca parlar d’Anathallo. Per què? Doncs, tot i que ahir la crisis economica no va deixar que comprés una entrada per anar a veure a Depeche Mode el pròxim 20 de Novembre a Barcelona, ahir vaig poder-me comprar la entrada per veure a Anathallo demà divendres a Barcelona.

The Greedy Ugly People

A la música de Hefner hi vaig arribar tard. De fet hi vaig arribar un cop retirats, al final del 2002. Sí que n'havia escoltat alguna cançó, però només perquè n'havia llegit crítiques, només perquè en John Peel n'havia parlat d'ells. Mai els vaig fer cas i quan vaig voler fer-ho ja no existien com a tal. Tot i així, Hefner, m'agraden i seguiran agradant-me, a no ser que les cançons, o més aviat les lletres, les acabi trobant cursis, passades de moda o ja no les trobi quotidianes. Això sé que no passarà, perquè si alguna cosa té Hefner són les seves cançons, les seves lletres i les seves melodies. M'agraden i punto. No se'n parli més. M'agrada la part més romàntica, depèn de com es miri... sí, se li pot dir romàntica. M'agrada la part més obrera o de protesta, perquè jo m'identifico amb això. M'agrada la part més quotidiana perquè sí, perquè tot i que ells siguin de Londres, tant allà com aquí (o com en un altre racó del món) els actes quotidians són iguals a tot arreu. Desprès de la seva dissolució està clar que no he tingut la possibilitat de veure'ls mai en directe, però en Darren no ha deixat de fer música i les seves cançons continuen sent gaire bé perfectes i a ell sí que l'he vist, la última vegada dissabte passat i sí, vaig tornar a casa sabent que no hi ha cançons més maques i que és igual qui te les canti. El mateix Darren Hayman ya ha vingut dues vegades a Barcelona acompanyat d'en Jack Hayter per cantar cançons de Hefner oblidant-se del material en solitari. I és que sí, tot i que ja no és la època, que Hefner ja no es tornarà a reunir, sempre és bonic tenir la oportunitat de cantar aquells himnes que em van arribar tard.




"Love don't stop no wars, don't stop no cancer,
It stops my heart"... no direu que no és amor això...


Video no oficial, però és que no n'he trobat cap versió que no fos una grabació en directe i de no massa bona qualitat.