You, and me meat bus station.: The Greedy Ugly People

A la música de Hefner hi vaig arribar tard. De fet hi vaig arribar un cop retirats, al final del 2002. Sí que n'havia escoltat alguna cançó, però només perquè n'havia llegit crítiques, només perquè en John Peel n'havia parlat d'ells. Mai els vaig fer cas i quan vaig voler fer-ho ja no existien com a tal. Tot i així, Hefner, m'agraden i seguiran agradant-me, a no ser que les cançons, o més aviat les lletres, les acabi trobant cursis, passades de moda o ja no les trobi quotidianes. Això sé que no passarà, perquè si alguna cosa té Hefner són les seves cançons, les seves lletres i les seves melodies. M'agraden i punto. No se'n parli més. M'agrada la part més romàntica, depèn de com es miri... sí, se li pot dir romàntica. M'agrada la part més obrera o de protesta, perquè jo m'identifico amb això. M'agrada la part més quotidiana perquè sí, perquè tot i que ells siguin de Londres, tant allà com aquí (o com en un altre racó del món) els actes quotidians són iguals a tot arreu. Desprès de la seva dissolució està clar que no he tingut la possibilitat de veure'ls mai en directe, però en Darren no ha deixat de fer música i les seves cançons continuen sent gaire bé perfectes i a ell sí que l'he vist, la última vegada dissabte passat i sí, vaig tornar a casa sabent que no hi ha cançons més maques i que és igual qui te les canti. El mateix Darren Hayman ya ha vingut dues vegades a Barcelona acompanyat d'en Jack Hayter per cantar cançons de Hefner oblidant-se del material en solitari. I és que sí, tot i que ja no és la època, que Hefner ja no es tornarà a reunir, sempre és bonic tenir la oportunitat de cantar aquells himnes que em van arribar tard.