Fotos del cap de setmana

Cap de setmana llarg: visites catalanes, londres, concert i... 4 mesos

I sí, segueixo viu. És dimarts, però tinc sensació de diumenge. Sensació d’un cap de setmana que si miro el divendres em queda molt lluny. Demà, no hi haurà qui m’aixequi, però haurà valgut la pena. Demà la professora del gimnàs m’acabarà de rematar. Divendres, l’endemà de veurè a en Paul Weller, van arribar a Cardiff dos amics de Barcelona. No se si m’agrada tenir visites o no. O millor dit, no se si m’agrada que vingui gent a casa. Les primeres impresions costen d’oblidar i jo se que casa meva, un cop es trepitja, impressiona molt. Un cap de setmana divertit, per tant, sí que m’agrada tenir visites. Cap de setmana de posar-me al dia amb bones noticies i amb noticies no tant bones. De sortir de festa. D’enseyar el meu bar preferit, el meu restaurant preferit. Recorregut pel centre de la ciutat. Cardiff, en cotxe, és una altra ciutat. I diumenge… per què dormir fins que el cor et digui prou si amb 3 o 4 hores és suficient. Així que cap a Londres. Els meus amics havien d’agafar l’avio per la tarda, així que de camí vam fer parades. Bath, per fer-ne una foto paronàmica de la ciutat (sí, Irene, la camera funciona). Stonehenge, que tot i el vent i el fred, continua sent un dels llocs turístics més especials que he estat mai. I per acabar, Winsdsor Castle. Sí, senyors i senyores, el mateix castell on en Carles es va casar amb la Camamilla. I tenia la necessitat d’aquestes visites. Tenia la necessitat de fer-me un fart de riure. De riure de la gent, dels que patinaven a la pista de gel, dels que van mal vestits, dels que van disfressats, dels que fan mala cara, dels que fan bona cara. Riure de les miseries. Riure recordant allò que ens havia fet riure. Tot té un motiu, i no és que el món estigui mal repartit, no que va, és que a qui cada un té el que li ha tocat i no per tenir menys és pitjor, que aquí el qui reparteix és deu, i tot ho fa amb coherència i consciencia, i si tens set, ves a beure aigua i no esperis que jo te n’envii 10 litres, que no ho faré. I dilluns de dinar a londres. Hoxton és una area que m’agrada i que tot i així l’he trepijada poc. Em fa gràcia quedar per dinar a Londres amb algú que sempre que he vist ha estat a Barcelona. Què bonic seria el món si el dominessim nosaltres, perquè nosaltres no parlem de canvis, parlem de lògica. Posar-nos al dia, de 4 mesos, és més fàcil del que em pensava. Perquè sí, dissabte, pels que no us enrecordaveu, vaig celebrar els meus, ja, 4 mesos. I sí, per tant, per lògica, només m’en queden 2. I despedir-me, caminar durant 3 hores per londres. Des dels voltants de Old Street fins al Royal Albert Hall. Estar en una altra ciutat, per molt que sigui la 11ª o 12ª visita, és millor fer-la a peu. En el metro o en el bus es perden moltes coses. Passar pels premis britànics de perruqueria y yo con esos pelos. I al Royal Albert Hall, concert de Glen Hansard and Marketa Irglova, sí els de la peli Once. I ho van fer bé, però vaig disfrutar molt més, per no dir moltissim més, quan els vaig veure a Barcelona. I, per tant, hauré de tornar al Royal Albert Hall, aquesta vegada, però a platea o als balcons del voltant de platea.
I tenia tantes ganes d’explicar-vos aquest cap de setmana tant llarg. I estic tant cansat. I m’he quedat tant curt.

I sí, ha estat un gran dia... bé, una gran nit

I tot just arribat del concert d'en Paul Weller, només puc dir:

That's Entertainment!

Avui

I només puc dir que...

AVUI ÉS EL GRAN

I demà és el gran dia

I demà és el gran dia.
Demà, dijous, Paul Weller.
Perdoneu l'actualització, però és que estic fins i tot nerviós.

Per cert, aquesta, és la meva nova camera.
Avui he vist que és de l'any 1959.
Avui, he comprat carrets, ara només falta que funcioni.



I demà, demà, demà, demà... Tant de bo pogués fer-li jo el set-list que vull que canti. Però bueno, com que sé que no tindré l'honor (o que ell no tindrà l'honor) espero que demà no sigui la primera i la última vegada que el vegi. DEMÀÀÀÀÀ

I ho se, sí, tinc coses més interessants que explicar, com per exemple com de lent va el meu cos en tenir forma de celebrity, però tot i així segueixo anant al gimnàs. O que divendres tinc visites (no, ningú del CAD), o que, per si no ho sabeu, la Mireia, la nostra Mireia, ja té el carnet de conduir, o que la setmana passada vaig coneixer a una futura voluntaria sorda la qual em va fer pensar en aquell noi de la cadira de rodes, o sobre els meus usuaris i com sense voler-ho se'ls hi escapa que em tenen apreci, o de la meva agenda i de les festes de Nadal que ja hi tinc anotades,... però avui he decidit anar a dormir d'hora.

SWN Festival 08

I divendres dubtava. Com fer un festival d’estar per casa i que ningú es presenti amb bata d’hivern? És fácil. Només cal pendre nota del que han fet aquest cap de setmana a Cardiff. Festivals a l’aire lliure a UK és una animalada, doncs sí, el mite de que plou cada dia no és un mite, és realitat. Bé, lo de ploure és simplement una expressió per referir-se a caure aigua del cel, està clar que no plou amb la mateixa intensitat cada dia. El que també està clar, és que a aquests britànics els hi és ben igual la pluja, ara bé, si plou a l’hivern ja és una altra cosa, així que una alternativa a festivals a l’aire lliure és fer un festival en espai tancat, digue’ls-hi inteligents. Però, tot i ser una capital, Cardiff no disposa de recintes per a fer aquest tipus de coses, o això és el que cre jo. Sí, d’acord, hi ha el Millenium Stadium però no és un espai per posar-hi més d’un escenari i que la música d’un no molesti a l’altre. A Barcelona, per exemple, es podrien utilitzar els recintes firals, però aquests espais sempre han estat criticats per ser espais freds. El que si que tenen són Pubs, que com diuen els dels Litle Britain, a gales la mitjana és que hi hagi 5 pubs per a cada persona. Doncs, que carai, aprofitem-los. Així que 12 espais diferents, compresos, entre pubs, sales de concerts i el museu nacional. Ara falten els músics. Des de que he començat a anar a concert a Cardiff m’he adonat que potencien molt els grups nacionals, doncs ja ho tenim, grups galesos i per a rematar grups de la resta de les illes britàniques. Per atraure l’atenció de més gent, posar-hi algun reclam que s’estili dins de la filosofia del festival. Si optes per grups nacionals, significa fer un cartell arriesgat amb propostes arriesgades, per tant busquem un grup de reclam de caràcter arriesgat. Per exemple Young Marble Giants, que a més són de Cardiff i que fa 30 anys que no toquen a casa. Un altre, el líder d’aquell grup que va donar a coneixer el galés a la resta del món i que ara canta sota el nom de Euros Child. Pels qui els agraden les marques, posa’ls-hi alguna cosa de Anticon o de 4AD, encara que siguin novetats, que posiblement no pasaran en la historia, però que com a mínim son simbol de qualitat. Busca DJs per acabar cada vetllada fins a l’hora permesa en aquest país. Desprès fer corre la noticia, amb publicitat per aquells pubs on hi hauran concerts i en les tendes o locals d’oci on saps que els seus parroquians els hi pot interessar. Desprès deixar que el boca a boca faci la seva. En aquest cas, apart de música, també hi han afegit seminaris, galeries d’art i cinema, però que queden en un segon pla.

I vaig mirar-me el cartell diverses vegades. Hi havia coses que m’interesaven. Em feia gràcia veure a en Rod Thomas, doncs desprès de tres anys volent veure’l, el podria verure per segona vegada en menys d’un mes. L’altre, sí, els Young Marble Giants que me’ls vaig perdre en la última edició del primavera sound. A l’Euros Child també em feia gràcia veure’l així com també algunes de les propostes nacionals de les quals n’havia llegit tantes bones crítiques o grups que m’havia perdut en anteriors visites a Barcelona. Però vaig buscar el preu de les entrades, no vaig entendre res. Així que vaig optar per buscar-ne una explicació en un dels pubs on hi havia d’haver més concerts on enlloc d’ajudar-me, em van fer venir més dubtes. Deixo passar el temps i m’arriben els horaris de tots el concerts. Rod Thomas i Young Marble Giants toquen el mateix dia, en escenaris diferents i en la mateixa hora. M’arriben els preus de cada concert. O Young Marble Giants o Euros Child (més les bandes que toquen aquell mateix dia com a teloners de les dues bandes). I divendres ho tinc clar. Pagar 11 pounds per veure a en Rod Thomas per un concert de 45 minuts (més altres concerts de gent que no coneixo) considero que no val la pena. 20 pounds per veure als Young Marble Giants en el museu nacional (més dues bandes taloneres) dona per pensar-s’ho dues vegades. Divendres, m’apropo a demanar concell. Resulta que desprès de tres setmanes sóc incapaç d’entendre el sistema dels abonaments. Parla de música amb una persona que té els mateixos gustos musicals i que s’emociona més que tu no és bo, total que surto de la tenda no amb l’entrada per veure als Young Marble Giants, si no amb l’abonament per les tres nits. El motiu principal va ser que els qui tenen l’abonament poden entrar sense fer cues, per altra banda qui volen comprar l’entrada en la porta s’arriesquen a que les persones amb l’abonament omplin tot l’aforament. El museu nacional és gran, però la sala on feien el concert només era per unes 300 persones. Desprès cal afegir la gran conversa entre jo i la dependenta, la meva companya encara està rient de lo molt emocionants que estavem parlant de la resta del cartell.

Divendres vespres, arribo al museu nacional. Sincerament, desprès de l’alegria que va suposar per a motls veure el nom de Young Marble Giants en el cartell del priamvera sound i de les bones crítiques del seu concert, esperava una més gran espectació. És igual, jo hi era, amb la meva pulsera per entrar sene fer cues. La primera actuació és d’en Nick Lewis, un galés que beu del rock’n’roll americà d’abans d’en Jhonny Cash. El segueix una tal Serafin Steer que en la descripció que llegeixo en el llibre sobre les bandes del festival, és una noia que toca l’arpa. Esperava una nova Jhoana Newsom, però, almenys, en aquesta ocassió, l’arpa va quedar en un més que segon pla (potser fins i tot un tercer pla). Entre la tendresa i les ganes de festa. Entre el descontrol de veu i els ritmes exalerats. Acompanyada de dues amigues, una a l’organ i l’altre en l’acordió. De vegades a francesada com la chanson francesa, de vegades a francesada com el tecno pop francés. I desprès els esperats de la nit. Young Marble Giants. Ella sosa com ja havia vist en els seus videos, però amb la mateixa ve de fa 30 anys. Diuen que aquesta era la banda preferida d’en Kurt Cobain, no ho se, simplement que veure’ls a l’escenari encara em costava més de creure que totes aquelles cançons les haguessin escrit a finals dels 70 i principis dels 80. Obrir amb N.I.T.A. o cantar Brand New Life, van ser, per nombrar-ne un parell, dos dels grans moments de la nit.
Un cop finalitzat el concert, i com que amb la pulsera ja podia accedir a la resta de sales sense haver de pagar més i sense haver de cua vaig decidir anar a veure a Clínic, que havia llegit que tenien un show expressament per aquest festival. Veure’m al mig d’una baralla entre més 10 persones (amb pals de fusta inclosos) va fer-me decidir canviar el meu rumb i anar cap a casa.

Dissabte, amb ganes de començar la vetllada amb It Hugs Back, els quals vaig veure en el concert d’en Rod Thomas ara fa un mes. Gran directe, tot i que de moment, segueixo pensant que sonen molt millor en cd. Potser no he trobat la sala perfecte per ells. Tot i així, m’agrada saber que hagin firmat per 4AD. Simplement crec que és un dels millors descobriments que he tingut aquí a Cardiff. M’agraden i m’encanten. Els escolto a casa i quedo hipnotitzat en els seus solos, on ningú canta i les guitarres creen sensacions donant la sensació que cada vegada que escolto el cd les cançons sonin diferent, amb un altre final. Desprès Connan Mockasin. Ell sí que va entendre el fet de festival d’estar per casa, així que xandal mal conjuntat i fora les vergonyes. Només li faltava cantar estirat en un sofà i tapat amb una manta. Conna Mockasin o el que és el mateix, com ser un noi i cantar amb veu de noia. Me’l vaig haver de mirar un parell de vegades de dalt a baix i de baix a dalt per veure que realment era un noi. Llàstima que de moment només tingui una grabació en format 3”, jo vull un cd d’aquest home. Desprès Aidan Cassin, el que seria una altra gran sorpresa. Sabeu qui escriuria les cançons dels grans musicals que es feien abans si es fessin avui? Segur que seria ell. I a sobre, resulta que l’home era simpatic. El meu anglés encara no dona per poder entendre el que canten en totes les cançons i menys quan són endirecte, però el públic autócton de tant en tant deixaven anar moltes rialles. A mi, les seves melodies, simplement em van agradar. Un cop acabada la seva acutació tocava The boy Least likely to, als quals volia veure desprès d’haver-me’ls perdut en la primera edició del priamvera club, però tenia por que per Euros Child em quedés sense cadira, així que vaig sacrificar aquest per veure a SJ ESAU en el museu nacional. La veritat és que havia llegit que feia alguna cosa així com hip hop, la veritat és que a mi el hip hop, pel que s’enten hip hop, no m’acaba d’agradar, però SJ ESAU, no feia hip hip propiament dit, de fet, no recordo que rapajés gaire, però està clar que potser hip hop no només és rapejar. Potser hauria d’intentar llegir una mica sobre el tema. Potser. La primera paraula que va venir al cap al veure’l va ser NERD. Vaig llegir que SJ ESAU està en el segell discogràfic de Anticon, on també hi ha els grandissims Why? els quals jo no considero que facin hip hop propiament dit. D’acord, un dia d’aquest faré una receca del significat de la paraula i de l’estil de música. Potser, fins i tot, em torno un hip hopero. Bé, doncs a mi, SJ ESAU em va recordar més a en Beck del disc Mellow Gold que cap altra cosa. Folk, amb psicodelia, electronica, rock, hip hop (per què no?), sorollets, loops,… Al principi, però, haig de reconeixer, que quan el vaig veure dalt de l’escenari pensava que era una presa de pel. Desprès, reconec, que vaig disfrutar. També reconec que no es apte per a totes les orelles o per orelles no avisade. Un cop acabada la seva actuació va tocar un grup anomenta Das Wanderlust. Diuen que fan punky pop o wrong pop, doncs sí, per què no? No puc pensar cap altra manera de definir-los, tot i que no tenen una actitud, almenys l’altre dia en l’escenari, punk. Si les cançons sonen revolucionades, almenys qui les canta i les toca que mostri un actitud a la mateixa altura. Els posats fins per les cançons fines. Sort que finalment la noia es va “desmelenar” una mica. I desprès, el que havia de ser el gran de la nit. I sí, ho va ser. Gran, grandissim. Mai l’havia vist en directe i em va encantar. Em va encantar escoltar-lo cantar en galés. Simpàtic, tot i que el seu accent galés no em deixava entendre’l el 100%. I sí, va valer la pena perdre’m The Boy Least Likely To.

I diumenge, ja últim dia de concerts. Els diumenges costa fer coses, o simplement costa fer alguna cosa que no sigui fer mandres en el llit i desprès en el sofà. Però desprès de passar-me tot el matí sense fer res, he baixat al centre. La intenció era veure a The School. The School és un grup galés que en el meu primer concert a Cardiff un noi me’ls va recomenar definint-los com la nova sensació del país. De fet no havia sentit més a parlar d’ells, bé quan vaig anar a veure a en Pelle Carlberg vaig veure que compartien escenaris en algunes dates de la gira anglesa (que no galesa). Abans de veure a The School m’he apropat al Dempseys’ que és un dels meus bars preferits per abans de veure concerts. Avui, en el primer pis d’aquest pub, hi tocava Lindsey Leven. A la Lindsey resulta que la vaig veure en aquell festival que vaig anar, recordeu? Sí, el de Landsome Pub. Veig que teniu bona memoria. Doncs aquella vegada la Lindsey estava sola en l’escenari tot i que a final del concert es va deixar acompanyar per un bateria. Recordo que era una noia massa dolça. Recordo però que va dividir el concert, una amb guitarra acústica i l’altra amb guitarra electrica. Aquesta vegada ha estat tota l’estona acompanyada pel mateix bateria i, si ho he entés bé, avui era el primer concert que s’acompanyava d’una segona guitarra i d’un baix. La veritat és que amb la banda sonava molt millor, tot i que una de les seves peculiaritats és la de no raspar gaire la guitarra, fer puntejats en cada cançò, però la banda feia perdre el protagonisme de la seva guitarra, que en moments de vegades, s’agraia. Aquesta vegada també ha agafat la electrica i aquesta vegada també m’agradat més aquesta part. Realment és tota una altra persona.
Desprès he vist a The Ash and The Oak, que tenia ganes de veure’ls doncs havia sentit una mica parlar d’ells. I sí, també m’han agradat. Però no sé perquè m’esperava un pop tonto, de ukuleles i ritmes ràpids. Tot el contrari, ritmes tranquils i sense ukuleles. Músic adulta. Bona manera de donar peu a la següent banda, que en el meu cas ha estat en un altre escenari. Aquesta vegada en el Clwb Ifor Bach, que és una de les sales, per a mi, a més bona programació de la ciutat. Aquí hi he vist a The School, i sí tenia raó aquell noi, són la nova sensació i ells no s’ho acaben de creure. Fins i tot en una de les cançons, ara que la seva música comença a ser una mica més coneguda, la gent del públic els ha acompanyat cantant-ne la lletra. La cantant no s’ho podia creure i s’ha posat a riure fins al punt de no poder seguir cantant. M’ha encantat aquesta naturalitat. I m’ha encantat la seva música. Cançons pop elevades al quadrat. Aquelles cançons que si les escoltes a casa et venen ganes de saltar sobre del llit. Aquelles cançons que si les escoltes en el carrer et ve de gust ballar amb les faroles qual Gene Kelly a Singing in the rain. De postres m’he comprat els seus dos eps i ha estat en l’autobus de tornada quan he vist que havien estat editats a per Elephant Records… lease, made in Spain.

I per a mi ha estat un festival curt. Reconcec que en unes altres circumstancies, encara ara, estaria en algun que altra escenari escoltat música. Cosa que em fa reconeixer que hauria d’haver-me llegit més detenidament tot el llibret amb la descripció de cada banda. Però reconec que estic més que satisfet. Reconec que he disfrutat. Reconec que no m’esperava pas un festival d’aquesta manera i ni molt menys amb tant de nivell. Reconec que no va ser una bogeria comprar-me l’abonament. Reconec que si fos cardiffenc l’any que ve hi tornaria.

12 de Novembre...

Queden inagurades les llums de Nadal, no tinc més fotos, però estigueu atents que aniré penjant-ne més.

Alarma, només d'incendis?

I avui ha tornat a sonar l’alarma d'incendis. La última vegada que va sonar l’endemà van trobar el cos del meu company de pis mort en la seva habitació. De vegades tinc males sensacions. No hi penso, només de vegades.

Canvis...

I ja que he començat la meva vida de gimnàs, que sens dubte té data de caducitat, necessitva més canvis. Així que avui, tot i ser dissabte, m’he aixecat d’hora per anar a centre de la ciutat i començar el “cambio radical”. M’he tallat els cabells desprès de discutir-me tres vegades amb el barber, finalment m’ha sortit molt més barat del que esperava i, per tant, estic prou content amb el resultat. No era suficient, així que he seguit passejant pel centre. No m’he comprat cap cd, però ha estat un canvi el fet de no haver-ne comprat cap. Però he arribat a casa amb una camisa nova i amb unes sabates, les de la foto, les quals em permetran rematar el canvi. Sí, senyors i senyores, no sé com m’ho faré per tal de posar-me-les, però aquests és el meu nou calçat. I avui he pensat en tu Salva, per les sabates i per que és el teu aniversari… Per molts anys!

Jo i els famosos

Quina pot ser la possible relació entre Paul Newman, la linda McCartney, la Madonna i jo?
Doncs des de que estic aquí que amaneixo les amanides amb salad dressing d’en Paul Newman, menjo botifarres vegetarianes de la Linda McCartney i avui he anat a un gimnàs que segueixen l’estil de gimnàs d’estrelles com la Madonna o Clint Eastwood. Sí gent, sembla que tingui febre, he anat a un gimnàs. No us podeu ni imaginar el mal de cames que tinc ara.
Però desprès del gimnàs crec que m’ha pujat encara més la febre, doncs per a rematar el dia, (mare, si us plau, estigués ben asseguda) m’he menjat un plat de pasta amb bròquil i coliflor (recepta pròpia)… verdures? Oh my god!

Casualitats musicals

02/11/07 - Tarragona
03/11/07 - Barcelona
04/11/08 – Cardiff

I direu: a què venen aquestes dates i aquestes ciutats? Doncs és fácil. Les dos primeres corresponen al cap de setmana que vaig passar entre Tarragona i Barcelona per tal de poder veure a en Pelle Carlberg en directe. I està clar que si tinc la oportunitat de veure’l dues vegades, doncs millor que una, no? I sí, va ser un gran cap de setmana, un dels que més bé recordo del 2007. I avui, després d’un any i un dia, amb una divertida relació de dates, he tornat a veure a en Pelle Carlberg, però a Cardiff. I m’ho he passat molt bé, tot i que la gent estava molt sosa. I les noves cançons sonen tant bé com les antigues. Al acabar el concert, m’he creuat amb el baixista i, no donar les gràcies a casa sempre em diuen que és de mala educació, així que li he donat les gràcies. Se m’ha quedat mirant i hem començat una conversa. Resulta que li sonava. Resuta que en el bateria també. Resulta que a en Pelle també. Resulta que recordaven la meva cara en el concert de Tarragona i el de Barcelona. Resulta que recordaven que haviem estat parlant en els dos concerts. I aquests petits detalls són els que m’agraden, els que acaben de fer-me un dia rodó. Només em faltava que m’haguessin dit que el meu anglés havia millorat.

Pares, sí, el baixista és el mateix que va tocar amb Club 8 a Zaragoza, i sí, no patiu que també li he dit que també hi vam anar.


Avui he deixat la camera a casa... foto feta amb el mobil

Protagonista d'un film d'humor negre

I ara ric de la situació, tot i que no hauria d'estar autoritzat per a fer-ho. Sóc de les persones que riu per tot, i quan dic tot, vull dir tot, sense deixar-me res. De vegades, però, se que hauria de fer una tria del que puc riure i del que no. Censurar? Però no, no tinc temps per aquestes coses, ja sabeu que jo vaig més ràpid que el meu cervell i que, per tant, no puc fer cap exercici de canalització. Potser no és que rigui de la situació, que simplement la cobreixi de somriures per fer-la menys greu o per evitar de caure en situació de desesperació constant. Però sí, ahir divendres, em vaig sentir al mig d'una pel·lícula d'humor negre on el meu paper seria representat per en Woody Allen amb veu de Joan Pera. Desprès de la introducció de tots els personatges i situar-los en un context comú, arribaria el que seria el nucli, subjecte o element principal, en el qual giraria tota la historia. En aquest cas aquest element seria un missatge al movil. "He wasn't at work today too, so they came here and security oponed his door. He is dead". I ara que hi penso no és que rigui de la situació. Sí que em va fer reflexionar, estar confús, enfadat, sentir-me brut, fins i tot amb ganes de picar en la seva porta quan els policies van deixar-nos entrar a casa altra vegada, vaig odiar el moment quan se'm va otogar el títol "portaveu de donar la noticia a tots els altres companys de pis (som 11 més) que encara no ho sabien", vaig odiar haver de repetir la mateixa noticia dues vegades en cada trucada, està clar que em van entendre, però són aquelles noticies que amb una sola vegada no és suficient per entendre-ho. I sí, malgrat tot, semblava una pel·lícula.

I no us podeu ni imaginar les ganes que tenia de veure'us per explicar-vos bé tot el que va passar.