Un dels millors...

I un dels motius pels quals m’agrada viure aquí és el mateix que et diria si em preguntessis que et digués una cosa de les que no m’agrada de Cardiff. Viure entre tanta gent té coses bones i dolentes. Les dolentes, per sort, al final, les acabes acceptant i per tant no acaben sent ni bones ni dolentes. La bona és que coneixes a molta gent, cosa que, almenys a mi, m’enriqueix molt. Conèixer les històries dels altres, encara que només siguin inventades o versions de la realitat (de la part creativa també se n’apren), ajuda a formar-te una miqueta més. M’agrada perquè he apres a viure entre tanta gent, tot i que de vegades em fa pensar que és una especie de casa colònies, amb la qual cosa anava més que preparat desprès de tots els meus anys d’esplai i de cau. M’agrada perquè conec una mica més de cada país. M’agrada perquè no sempre em sento sol. A més, per A o per B, acabes coneixent als amics d’aquests, parles amb ells i són noves histories. Estar clar que no tothom ve a relacionar-se amb la resta de voluntaris, però sempre és agradable trobar-te gent disposada a compartir amb tu un got de llet. Ahir, però, vaig compartir un concert. Compartir un concert significa compartir els moments (de vegades hores) previs, fer la cua, guardar lloc, veure (o aguantar) els teloners, els minuts entre banda i banda, compartir l’emoció d’escoltar aquella cançò que tant t’agrada i veure que a l’altra persona li agrada tant com a tu, el final de concert, el tornar cap a casa. Ahir, vaig compartir el concert amb una noia de bruseles i el seu germà. Per a ella era el primer dia, desprès de 6 mesos, sense ser voluntaria. Per ell, el concert, era l’excusa per anar a veure a la seva germana en la ciutat on hi ha passat 6 mesos. Ella estava a Gales, però no a Cardiff, resulta que vivia en un poblet de només de 3000 habitants, està contenta del voluntariat, cosa que em deixa més tranquil, doncs a mi encara em queden 5 mesos. Va arribar fins a Cardiff desprès de coneixer alguns dels voluntaris que viuen amb mi en la evalució intermitja (la meva evaluació serà el mes d’octubre). De fet només es van veure durant un cap de setmana, però resulta que van fer bones migues, que diuen. Total que va demanar passar una nit aquí per tal de poder disfrutar amb el seu germà un concert la nit abans de tornar cap a Brusseles. I a mi que m’agrada tant relacionar-se amb gent vaig demanar que els hi donguesin el meu número, a més, suposava que necessitarien ajuda per arribar fins a casa amb el taxi, a més tenien el handicap de que el germà necessita cadira de rodes per a desplaçar-se i de tant en tant necessita oxigen. I dit i fet, això que em truquen, quedem a la porta del concert, anem a menjar alguna cosa i resulta ser que són una gent més que sencilla i agradable, tal i com a mi m’agraden. Ella parla castellà i m’explica el projecte que ha estat fet durant aquests 6 mesos. A mi no m’hagués agradat, però ella que va estudiar alguna cosa relacionada amb l’agricultura, va disfrutar molt. Resulta que a través de la conversa amb ella he estat pensant en mi i en aquests 26 anys. D’acord, no tots hem de tenir el mateix ritme i està clar que per tenir un curriculum o un altre no hem d’estar més orgullós que altres. Però tret de parlar l’espanyol, el francés (la seva llengua materna) i l’anglés, va viure el seu últim any de carrera a l’ecuador, ha fet aquest voluntariat de 6 mesos i torna cap a Bruseles sabent que, si no hi ha cap problema, el mes de setembre se’n va a treballar durant un any (amb opció de renovació) al Congo, sí a l’Àfrica. I no em sento inferior a ella perquè sent del mateix any que jo (del 82) ella ha fet tantes coses. No, no és inferioritat, és enveja. Simplement he de reconeixer que m’ha picat la curiositat el fet de seguir movent-me i buscar més informació. Suposo que en una setmana aquesta idea ja no la tindré al cap, crec que de cada una de les histories que he sentit aquí m’he quedat amb alguna cosa i apuntant-les en la meva llista de posibles coses a fer a la tornada.

Vaig conèixer al seu germà assegut en la seva cadira de rodes i vestint la samarreta del grup que anavem a veure i dient-me que era la vuitena vegada que anava a un concert d’aquesta banda. Va fer-me cinc cèntims de qui era, tot i haver estudiat treball social com jo la seva professió era la de professor i si no vaig entendre malament, de la universitat en classes d’informàtica. 29 anys i parlant amb total llibertat de la seva malaltia sent concient de quines són les seves limitacions i que aquestes, dia a dia, van sent més des del dia que va nèixer. Seguir parlant amb ell. Li encanta la música i em parla de molts grups que escolto sovint. Veient que tot i les seves limitacions intenta ser el màxim possible d’autonom el convido a venir a Barcelona, la última vegada que va visitar la ciutat diu que va ser un mes d’agost de fa 10 anys que no va parar de ploure. Emocionar-nos en el concert amb aquelles cançons que tant ens agradaven, tornar cap a casa sense poder recordar cap altra cosa que no tingui a veure amb el concert. Arribar a casa i dir-li a la portera de l’hospital i al senyor de seguretat que si el deixen fer ell podrà pujar els dos pisos sense l’ajuda de ningú (no tenim ascensor). Veure’l sense la cadira, assegut al terra, pujant un per un els graons amb la única ajuda de les seves mans. Arribar al primer pis, descansar i seguir fins el següent pis. Arribar, seure a la seva cadira i dir: “Sort que només passem una nit aquí” amb un somriure a la boca.

Cada dia tinc coses en què pensar abans d’anar a dormir. M’agrada, i d’acord a Badalona segur que hi havia coses que em feien pensar, però eren diferents, i sí, opino el mateix que vosaltres, tenien la mateixa importància, però estan lluny les visc, potser, més intensament; i desconec el motiu, però tenia ganes de compartir amb vosaltres aquest moment, i no només el fet del concert, volia explicar-vos de manera resumida el fet de conèixer aquestes dues persones, compartir el concert amb ells, tornar a casa, mantenir una conversa asseguts en el llit, al terra o en la mateixa cadira de rodes, desitjar-nos bona nit (que desprès del concert segur que tots tres vam dormir més que feliços), despertar-nos i despedir-nos, deixar-me un molt bon gust de boca, seguir omplint-me d’anècdotes que m’agradaria explicar-vos a l’instant i fer treballar el meu cap. Crec que ha estat, de moment, un dels millors moments a Cardiff.

Ar. I. Em.

Mercé, perdona, però desprès del concert de la Madonna no vaig poder evitar-ho. Finalment ahir vaig trobar entrades per veure el teu, el meu, el nostre michael snipes. Haig de dir que el concert de R.E.M. va ser completament diferent al de la Madonna. En el de la Madonna hi havia de ser per què sí, perquè sempre he sentit a parlar d'ella. Perquè tothom coneix els seus singles. Perquè una vez al año (en aquest cas un cop a la vida) no hace daño. Perquè, així com el Bruce, considero que és d'aquelles persones que s'han de veure un cop a la vida. Perquè tant la Claudia com jo ens vam trobar en mig de la MadonnaMania que hi havia aquell matí a Cardiff. I sí, m'ho vaig passar molt bé. No em sap gens greu haver-hi anat ni haver-me deixat aquells diners. Però desprès del concert de R.E.M. la Madonna s'hauria de replantejar moltes coses. Potser hi va haver molta més expectació per ella, potser hi havia més gent, però el que van fer ahir dilluns R.E.M. no sé com descriure-ho. Barrejar les seves primers cançóns amb les del seu últim cd, que és com un come back, trobant espai per posar Losing My Religion que per uns moments pensava que no la tocarien (i no m'hagués sabut greu, doncs jo no anava per aquesta cançò), mantenir el públic entregat des de la primera a la última canço, sense la necessitat de l'espectacle que va montar la Madonna (que reconec que va estar molt i molt bé, però no se si ella seria capaç de defensar un concert sense tot aquest numeret), tocar cançons que mai havien tocat a Europa,... i se que comparar un concert de la Madonna amb un de R.E.M. és el mateix que confondre el tocino amb la velocitat. Així que deixarem que el concert de la Madonna va ser un concert en el que havia d'anar, en el qual m'ho vaig passar molt bé i que vaig tenir la companyia de la Claudia. El de R.E.M. m'ha servit per recordar que segueixen agradant-me, que segueixen estant actius, que necessito tornar a veure'ls i que necessito quedar-me afonic per tercera, quarta, cinquena... vegada.

Ara, a pel pròxim concert...

Jo hi era!

Doncs això, jo hi era. Ahir, desprès d'un atac maniaco-obsesiu-compulsiu barrejat amb un estat d'exitació tot produit pels milers de barrets de cowboy de color rosa que corrien pel centre de la ciutat a l'espera del primer concert de la gira europea de la Madonna, vam decidir comprar-nos les entrades (a poc més de dues hores de que obrissin les portes del concert). Així que sí, jo hi vaig ser i ja he vist a la Madonna. Espero no tenir més àtacs d'aquests, si no finalment em veuré obligat a dir-vos el meu número de compte corrent. Però gràcies el concert d'ahir no he perdut l'esperança de veure R.E.M en concert demà al vespre tot i que ja fa dies que hi ha penjat el cartell de Sold Out.

I amb el cap ben alt, sense amagar-me, he vist a la Madonna, i qué? He cantat els seus hits, tot i no saber-me'ls, he cantat els seus nous hits, tot i no saber-me'ls. A mig concert, desprès de que ella preguntés si algú parlava castellà, suposo que us podeu imaginar les cares del nostre voltant no? Sort que no va preguntar si algú parlava català, llavors no patissiu pas que ens haurieu vist al telenoticies. Ella no ens va sentir, una pena, estavem disposats a pujar a l'escenari, tot i nosaber-nos les lletres.

Molta posada en escena, molts canvis de vestit, molta coreografia, moltes llums, bla bla bla... no va ser un concert de 10, però jo hi era. Encara no se si m'agrada com s'autoversiona. Suposo que a la Madonna li falta que algú li dongui un cop al cap i li faci veure que pot sentir-se jove sense semblar una teenager. Ara bé, el posat rocker de les últimes cançons no em va desagradar. Però bueno, el meu coll encara està resentit...

Total, un resum d'ahir: Jo hi era (que aquesta frase, pels fans de debo de la Madonna ha de fer mal).

Un mes i un dia

I ahir va fer un mes que vaig arribar a Cardiff. Per a celebrar-ho ahir va venir a veure'm la claudia i a passar dos nits aquí. No li preguntarem la primera sensació perquè la seva cara de pena al veure West Homes (així és com es diu la meva casa) no se li va esborrar fins al cap d'una estona, perdó, se li va canviar per passar a posar cara de fàstig. Doncs sí, West Homes és una casa vella (Que no bella) i on hi passen més de 24 persones a l'any i on hi viuen més de 12 persones, ja us podeu imaginar que el que no està vell està trencata o les dues coses. Però bé, West homes no ha estat la única cosa d'aquest primer (haig de dir que jo ja sento West Homes com casa meva i que la part depressiva i bruta només la veig que ho miro des de fora). Durant aquest mes hi hagut moltes coses bones, també de dolentes i com que no se quin nivell de retenció teniu, si us quedareu amb les dolentes o amb les bones, per tant no us les explicaré.

Per cert, com que espero que la Claudia torni més vegades (si és capaç de superar l'estat de shock en el que s'ha quedat) i com que espero tenir visites (ejem ejem ho deixo en el aire) ahir vaig comprar un matalà infable que espero utilitzar varies vegades.

Bad news... (almenys per a mi)

Doncs ja podeu començar a esborrar de les vostres agendes la meva visita en el CAD del dia 5 de setembre, doncs com que sóc un simple voluntari no puc permetre’m el luxe de pagar els bitllets d’avió… poden estar més cars? Aquest pas ni per Nadal em veureu. I a més m’he quedat sense entrada per veure a R.E.M (que idiota que em sento cada vegada que haig de dir aquest grup en anglés… Ar. I. Em, amb lo fàcil que és dir rem). Sort que demà el pascient que anem a buscar els divendres està de vacances i per tant a mi em donen dia lliure, a més aquí, el dilluns és festa nacional. Així que com a consol em queda un cap de setmana de 4 dies, prou bé, no? Doncs només em queda dir: “Bon cap de setmana”.

Per molts anys mare!

Avui per a tu...
... un peto




Altra vegada sense poder comprovar la qualitat del video, espero que sigui l'encertat.

Fotos del Cap de setmana

Doncs segueixo amb els mateixos problemes amb el tema internet i amb els mateixos problemes amb el tema penjar fotos. La connexio segueix sent un rotllo i el cable de la meva camera petita segueix a Badalona. Pero aprofito que es diumenge i estic a londres per utilitzar la connexio de la claudia per tal de penjar-vos alguna foto, que segur que ja ni recordeu quina cara tinc.



Jo, veieu com no recordaveu la meva cara...
Dinant ahir en un restaurant prop de Covent Garden



Amb la Claudia, fent una copa ahir a la tarda en un bar del Soho




En el barri de la Claudia, Muswell Hill, hi ha un home, al qual des d'avui, sense saber qui es, com es ni com es diu, he comencat a adorar, doncs els xiclets que hi ha enganxats en els carrers i que estan tan tan aixefats que ja formen part de l'esfalt sempre m'han cridat molt l'atenci. Resulta que a aquest home tambe i el que fa ell es pintar aquests xiclets. Aqui un dels milers xiclets que hi ha pintats pel carrer.

Cap de Setmana a Londres

I avui mehe despertat a Londres, doncs vaig decidir fer tres hores de viatge en bus per venir a passar dos nits amb la Claudia. Ahir una copa al bosc de davant de casa seva on hi feien un concert de Jazz, fent temps perque a les 9 les pizzes, en el restaurant de davant de l'estacio, nomes valen 3€. dos episodis de Family Guy i a dormir. Avui ens espera en Hamershoi.

Just Like a Drummer

I dimecres vaig entrar en una tenda de discos. En un d'ells hi ha aquesta cançò, la qual crec que els meus companys ja la deuen odiar. Però és que aquest cap de setmana ha estat la cançò que més vegades he escoltat i cantant, com m'agrada que en els discos hi hagin les lletres de totes les cançons.



No és la típica cançò que us diria que escoltessiu perquè segur que us agrada. No ens enganyessim pas. Puc reconèixer que no és d'aquelles cançons que han d'agradar per força a tothom. Aquesta m'agrada a mi i volia compartir-la. De fet me'ls he perdut dues vegades en concert. La primera per arribar tard i la segona perquè desprès de 7 dies seguits de concerts i festa, quan va ser el torn d'aquests el meu cos es va autodesconectar i vaig haver de tornar a casa. El decembre, espero treure'm la espineta.

Gran dia el d'ahir

I resulta que ahir va ser un gran dia, i no perquè durant la cerimonia d’obertura de les olimpiades Catalunya desfilés amb els seus atletes com si fos un país. No pas. En el cas que fos així fins i tot em podria replantejar el fet de fer esport. Però no. Tot i així la cerimonia va estar molt bé. Aquest xinesos són únics. Però no per això va ser un gran dia. Avui la Gabi i jo hem posat un matalàs al mig del pasadís i hem estat recordant la nit d’ahir. Quin riure. De fet no vam fer res especial. De fet va ser una barreja entre la primera i la segona nit de festa aquí Cardiff. Hem mirat les fotos d’ahir i ens hem fet fotos noves. Quin riure. Vam arribar a casa amb 6 espelmes noves, un saler, 12 entrades gratis pel club on vam estar,… I em posava a dormir a les 6 del matí. I d’acord no és cap novetat però sent cardiff està molt, ja que aquí la festa acaba a les 3. Però nosaltres la vam continuar a la cuina i la vam acabar en una de les habitacions. Quin riure. De fet, però, hem decidit que fins d’aquí dos caps de setmana no tornarem en aquest local. Esperarem que esborrin les notres cares. Segur que ens han prohibit la entrada al club. Quan el dj es girava per buscar algun cd jo li tocava tots els butonets de la taula i feia la meva propia sessió. De fet no li va fer gens gràcia que en una de les cançons agafés l’agulla del tocadiscos i l’aixequés, fent que durant uns segons el local no tingués música fins que vaig tornar deixar caure altra vegada l’agulla. Nosaltres encara recordem els nostres riures durant l’absència de música. Quin poc sentit de l’humor. Però no és el meu problema que sigui tan fàcil accedir a la taula del dj.

I avui he trobat el bar on podré menjar ous passats per aigua dissabte el matí. De fet avui, desprès de l’àpat no apte per a tots els estomacs d’ahir nit, no m’entrava res més i només hi he fet una coca cola desprès de fer la meva compra. De fet estar en aquella bar amb les boses, el diari, la coke,… m’ha fet sentir molt còmode. Com ho diria? M’ha fet sentir com si estigués en el vermell (el bar de sota de casa a Badalona). De fet comprant a les tendes petites del barri em fa sentir adaptat en l’entorn. Sí, m’agrada.

I avui he rebut la meva tarjeta de crèdit britànica. Dimecres (I love dimecres) començarà a treure fum. Oh, my god! Que tremoli el centre de Cardiff!

I love Dimecres

I no us ho creureu però ADORO (en lletres ben grans) els dimecres. Doncs durant aquests 6 mesos els dimecres seran el meu dia preferit de la setmana. Fins ara ja ho eren, perquè mai he comptat els divendres com a dia de la setmana laboral, així que per tant els dimecres per a mi sempre han significat el penúltim dia de la setmana. Tenir aquest pensament, tot i saber que no és cert, fa que les setmanes passin més ràpid, perquè quan deixes de treballar el dimecres i penses que el dia següent és dijous i que el següent ja és divendres i que per tant comença el cap de setmana i que, per tant, comença el descans, bé millor dit, la desconexió de la feina, tot és com molt més agradable. Doncs a partir d’ara, a més a més, la meva tasca durant cada dimecres (fins a nova ordre) és despertar-me tard, lo suficientment tard com per agafar l’autobus a les 10:30, tenint en compte que primer haig de passar a recollir els diners que em donen per poder comprar menjar, una miseria però és quan et sents una mica més ric, o una mica menys pobre. Un cop a l’autobus anem en direcció al centre per anar a recollir un dels usuaris a casa seva. Durant una hora estem en un bar prenent alguna cosa amb aquest i desprès… dia lliure. I ara enteneu per què m’agraden tant els dimecres, oi? Però com bé sabeu totes les coses bones en tenen alguna de dolenta, així que els dimecres també poden ser un perill per a la meva economia, és que la meva companya, recordeu: la Gabi, no crec que sigui la meva millor companyia, doncs és compradora compulsiva. D’acord, que consti que només ho reconiexaré aquesta vegada i mai més: Tant compradora compulsiva com jo. Així que la meva petita paga dels dimecres per tal de poder menjar durant la setmana perilla. I és que ahir vam fer ruta pel centre i ja he localitzat dos tendes de discos (en una d’elles ja hi vaig començar a invertir a la’altra la vaig saludar de llun dient-li que ens veiem dimecres que ve). M’encanten i (si segueix com fins ara) m’encantaran els dimecres. Demà ja és divendres i demà em toca anar a Penarth, anem a casa d’un usuari que cada divendres va a la biblioteca i nosaltres l’haurem d’acompanyar. A simple vista, sembla graciós, doncs està aprenent castellà. És gran i, suposo (i espero) que pels seus problemes, una mica deixat. Quan intenta parlar en castellà ho fa per impulsos. Es queda callat. Comença a concentrar-se. Agafa empenta i deixa anar la paraula, que no frase, que sap en castellà. De vegades la paraula, per contexte, és encertada, de vegades simplement és una paraula que recorda. De vegades, no em fa ni gràcia. Però demà és divendres, demà comença el cap de setmana.

Prova superada

I sí, ja són prop de les 11 de la nit, per a vosaltres prop de les 12. I torno a estar a l’habitació i ara sense acabar d’entendre el per què dels nervis que van començar a apareixer ahir nit. Doncs resulta que no feien falta. La veritat és que tampoc ha estat tant dur. Crec que ha estat més dur l’hora del te que la resta del dia. Perquè potser nosaltres estavem al bar fins a les 9 del matí, però aquí estan més de 30 minuts fent el seu te. Pensava que al ser un voluntari nou tindria un tracte especial, pensava que al estar aquí només per 6 mesos tindria un tracte especial, pensava que al ser de Barcelona tindria un tracte especial,… i no em refereixo a que em donguessin les coses mossegades, sinó que em farien preguntes sobre la meva ciutat, què em va motivar a fer el voluntariat, quines expectatieves tinc, si estudio, si estava treballant, que em sembla la ciutat, si trobo a faltar el calor, el barça, si em considero català, i qualsevol altra pregunta que se us pugui passar pel cap. Doncs no. La veritat és que, tant per la resta de professionals com per la resta de pascients, els hi és bastant igual qui ets i d’on vens. Però per sort no sóc l’únic voluntari que está en aquest projecte i per sort anava avissat. El projecte ven bé encara no l’he entés, però tinc clara la meva tasca. Tampoc m’ha quedat prou clar quina és la funció de cada professional, però això ho deixaré per més endavant, per quan hi hagi més confiança, perquè si voleu que us digui la veritat, la primera sensació que he tingut de la resta de companys de feina és que no treballen gaire. Però la meva tasca, en principi, és donar conversa als usuaris ja que els professionals diuen no tenir temps per a fer-ho. Intentar que s’obrin una mica i fer acompanyaments. La veritat és que és una cosa que em costarà una mica doncs el meu anglés encara està molt peix. Avui a l’hora del (primer) te pensava que la resta de companys estaven parlant en galès i no, parlaven en anglès. Però a part de l’accent que puguin tenir els meus companys de feina, molts del usuaris tenen afectada la parlar. Total un show sobretot en els mots encreuats, que és la primera activitat un cop arriben tots els usuaris. Però bé, només ha estat el primer dia i m’ha agradat. A més treballo amb la Gavi, que és la altra voluntaria. La Gavi, de moment és, podriem dir, la persona amb la que més bé he conectat. Tenim un humor semblant i ens passem el dia rient. De fet divendres per la nit un desconegut deia que ens assemblavem, està clar que tots dos ens vam escandalitzar. Ell va insistir i, fins i tot, ens va dir que es pensava que erem germans. Des de llavors que ens diem Sister i Brother. La Gavi és de Liechtenstein i li encanta escoltar com pronuncio el seu país. La Gavi, perqué us en feu una idea, és la noia que va en faldilles de la foto que vaig penjar el dia de Stonehedge i Old Sarum, l’altra persones és la Kerstin. Ja va sent hora que comenci aintroduir els noms de la gent amb la que comparteixo “casa”. Però ho deixarem per un altre dia perquè el tema potser llarg.

I diumenge altra vegada

Diumenge passat el recordo com alguna cosa especial. No per haver estat el primer cap de setmana a Cardiff, si no per la quantitat de coses que vaig fer i per la quantitat de coses que preveia que m’esperen aquí. També el recordo com alguna cosa especial perquè va ser quan vaig començar a relacionar-me amb la resta de voluntaris de manera més normal. Potser d’aquest cap de setmana esperava alguna cosa més. Superar l’anterior. Cagada pastoret. Aquestes coses mai s’han de fer. Aquest havia de ser un cap de setmana ple de música, doncs durant aquestes tres últimes nits (comptant aquesta) al centre de la ciutat se celebrar una especia de festa major. De fet s’ha celebrat i de fet hi he estat present però no tant com volia. Divendres, atenció, vaig canviar una tarda/vespre de concerts per un sopar amb els meus companys cuinat per un italià, i sí el menú va ser pasta. Desprès vam baixar al centre, però aquí les parts dels dies (matí, tarda, vespre, nit) estan alterades respecte a Catalunya. Per tant quan vam arribar al centre ja no hi havia concerts. Una copa en un pub. La gent de Cardiff segueix semblant-me tant oberta com abans. És més, els meus companys que porten 3 mesos estan convençuts que en breu jo tindré amics fora de l’hospital i que coneixaré més bé les coses d’oci que ells. Jo no ho crec pas, per sort no hem fet cap porra. La sort de dividir el dia diferent que nosaltres és que la festa acaba a les 3 de la matinada i que per tant l’endemà pots aprofitar el dia. Doncs això vam fer. Dissabte vam tornar al centre de Cardiff per poder veure el carnaval. Sí, heu llegit carnaval. Si ja més estrany veure gent disfressada per la Castanyada (celebrant el Halloween) imagineu-vos lo estrany que em sentia celebrant carnaval a l’Agost i a les 12 del migdia. A la tarda/vespre (per ells el vespre/nit) vam tornar al centre per veure els concerts. World músic que diuen, però ens vam decantar per les atraccions i riete tu de Port Aventura. Gent, allò era impresionant. Si a les pròximes festes de Badalona monten alguna cosa semblant ja podem començar a estalviar perquè segur que no ens mourem d’allà. Però feia fred i per ells ja era massa tard, per tant ningú es va animar a sortir de festa i cap a l’hospital altra vegada. Hauria de començar a utilitzar la paraula “casa” enlloc d’”hospital”, no? I diumenge en busca d’alguna pastiseria o d’algun bar on poder menjar ous passats per aigua. En aquesta primera expedició no hi hagut sort, però espero no quedar-me amb les ganes de menjar-ne’n. I, avui sí. Avui concerts. El diumenge ja s’acaba i ja estic al llit. Ja començo a sentir els nervis que tots em preguntaven si ja tenia durant el cap de setmana. Demà dilluns, és el primer dia que estaré en el projecte, demà començo a treballar. Desitjeu-me sort!