Doncs sí, ahir per celebrar que fa una setmana que estic a Cardiff vaig anar a un concert. Bé, de fet això és l'excusa. El concert fa com dos mesos que el tenia apuntat a l'agenda. Per fi, desprès d'uns quants anys de suplicar que toquessin a Barcelona, he vist a Ballboy en directe, però a Cardiff. Va estar molt bé. Vaig poder cantar, per fi, Public Park i la seva tornada "You are the most beautiful girl in the worldAnd he'll be elvis presley to your marilyn monroe" estan a primera fila. Lo bonic del concert va ser que era en un pub molt petit, no hi havia escenari i per tant els cantants estaven a la mateixa alçada que el públic. Abans de Ballboy van tocar tres bandes més. Sense saber-ho abans dels concerts vaig estar parlant amb el cantant d'una d'elles. Em va donar la direcció per una festa mensual que fan a Cardiff. La veritat és que els cardifenencs semblen bones persones, doncs no us podeu ni imaginar com es van movilitzar perquè jo no marxés de la sala sense un paper on hi hagués escrit totes les dades per aquesta festa. A més minuts abans del concert van estar inflant globus i durant les actuacions la gent els feia volar per sobre el públic. Tot com molt especial. I per fi he vist Ballboy i per fi he estat en un concert a Cardiff que, tot i que costi de creure, a part de trobar-vos a faltar a vosaltres, també trobo a faltar els concerts.
Per cert, no he pogut comprovar la qualitat del video, en el cas que sigui de mala qualitat feu-m'ho saber que el treuria. Gràcies.
Per cert, mireu més a baix, he posat una foto de dissabte, no crec que pugui posar gaires fotos, doncs des del meu ordinador, ara per ara, és impossible (tot i tenir internet).
miércoles, 30 de julio de 2008
lunes, 28 de julio de 2008
Perdoneu les molèsties.
I avui he tingut un rampell. Aquest migdia m'he pogut conectar a internet des de l'hospital. De fet si mireu més avall ja ho veure-ho. He tingut un rampell o atac de melancolia. He llegit els vostres comentaris (gràcies merce i cristina) i alguns mails que he rebut durants aquests últims dies. M'he sentit a prop vostre i al mateix temps lluny. I he sortit de l'hospital per fer un parell de compres al supermercat i buscar una botiga de telefons per poder tenir un número anglés. Ja el tinc! A més volia informació per poder tenir internet des de la meva habitació. Total que amb el rampell he decidit passar de rebre informació a comprar-me'l directament. I ja veus, ja tinc internet en la meva habitació. I és per això que teniu feina, doncs tot i que no he tingut internet fins avui jo he escrit una miqueta el que he anat fent, només perquè us en feu una idea. Així que ara us toca llegir a vosaltres. Els escrits estan per ordre cronologic així que heu de començar pel dia 23 de Juliol en el cas que les anteriors ja les hagueu llegit.
Un peto, i espero no treure-us gran part de la vostra jornada laboral.
Un peto, i espero no treure-us gran part de la vostra jornada laboral.
27 de Juliol 2008
I els caps de setmana en ciutats desconegudes i lluny dels teus resulten difícils. Aquest ha estat el meu primer cap de setmana aquí i podria haver estat difícil però no ho ha estat i diumenge, que és el dia conegut mundialment com el dia més avorrit de la setmana tampoc ho ha estat. No se si aquí els caps de setmana sempre són així, però ei, benvingut siguin. Divendres vam sopar altra vegada tots junts i vam sortir de festa. Reconec que feia temps que no reia tant, de fet si l’altra dia explicava que havia trobat amb qui parlar sobre música, ahir vaig trobar amb qui no parar de riure. Si és que vaig riure tant que em van entrar ganes de fer el que portava dos dies dient que no faria: despertar-me d’hora el dissabte i sortir fora de Cardiff. Els plans realment eren atractius però jo sóc dels que prefereix coneixer la ciutat i desprès els seus voltants. Però era la oportunitat de seguir rient. I entre platja o pedres vaig preferir pedres. Resulta que he estat en aquelles pedres que surten en tots els llibres d’anglés: Stonehedge, si fa falta busqueu-ho al google. La veritat és que no val la pena viatjar fins aquí per visitar-ho, doncs realment resulta car. Però, ara quan obri un llibre d’anglés podré dir que jo hi he estat i a més podré recordar el dia tant divertit que vaig tenir.
Stonehedge és un cercle fet amb pedres (que segons l’audioguia pessen el mateix que 7 elefants adults) de fa més de 4000 anys. De fet no hi ha una explicació demostrada del significat d’aquest cercle, se sap però que estan posades en funció de la posició del sol en cada estació de l’any. De fet ni les mateixes persones que van escriure els tríptic d’informació sobre el lloc els interessa, literalment en el tríptic s’hi pot llegir: […] There are many stories about the significance of Stonehedge. It may have been an astromical observatory or used for sacred rituals linked to the sun, successful crops or even the dead. We simply don’t know, but you can learn about them on the audio tour at the site […] O sigui que a ells els importa un rabe el per què d’aquestes pedres però que si tu estàs interessat que t’espavilis amb l’audio guia. Per cert en el tríptic també hi diu: […] The most sophisticated stone circle in the world […] algú em sap dir quants cercles més hi ha en el món, a quines ciutats es troben i com es diu cada cercle? Gràcies, tan als meus acompanyants com a mi se’ns va crear un gran interrogant i ara tenim problemes per dormir.
Prop de Stonehedge hi ha Old Sarum. Old Sarum vindria a ser el mateix que dir Baetulo per parlar de Badalona, amb la diferencia que actualment a Old Sarum no hi viu ningú i que des de fa anys la ciutat està cituada en el que aquella epoca podrien ser les afores. Old Sarum, avui en dia es diu Salisbury i de l’antiga ciutat només en queda l’estructura.
M’agradaria tant poder explicar cada una de les anècdotes d’aquest dia. Stonehedge resulta místic i màgic. En el tren d’anada per a mi només era una excursió per conèixer a la resta de voluntaris que anavem a veure un grapat de pedres que surten fotografiades només en llibres d’anglés. Però un cop ets allà i t’acostumes a la resta de guiris que volen aconseguir la mateix fotografia que estan acostumats a veure i d’estar atents a les seves audioguies, Stonehedge, resulta especial. Old Sarum seria, al costat de Stonehedge, l’apart Mediterranea de Port Aventura, que no té cap atracció i que pot ser avorrit, però nosaltres encara aquesta nit reiem al veure les fotos d’ahir.
Avui tot i ser diumenge, haig de reconeixer que he acabat cansat i no hi ha hagut pedres però ha acabt sent un dia especial. Avui, apart de quedar-me aquí, les altres opcions eren platja o festival de formatge. Podeu imaginar que he escollit, oi? Doncs sí, formatge, tot i que hem acabat comprant diferents tipus de formatges en el supermercat i mentjant-nos-els en el parc, doncs no hem sabut trobar el formatge fins que hem acabat de dinar. Però ha estat bonic. El festival era a un poble prop de Cardiff que es deia Caerphilly. El poble té un castell i la festa es feia al voltant d’aquest i ambientada a l’epoca medieval. Si més no, bonic de veure. Però desprès del dia d’ahir esperava alguna cosa més emocionant, la veritat és que m’he quedat una mica més fred, però també m’havia de servir per apropar-me a uns altres voluntaris. Total, que sort que quan hem arribat al centre ens hem trobat un noi (digues-li noi, digues-li senyor) que treballa en un dels projectes i que s’oferia per portar a 5 voluntaris a veure el mar, que no la platja. No us podeu ni imaginar la il·lusió que m’ha fet. Se m’ha canviat la cara. Si és que trobo a faltar el mar, que no la platja, i encara no fa ni una setmana que estic aquí. Per tant us podeu imaginar que he sigut un dels aforunats. De fet a la gent no els feia gaire il·lusió. Però per a mi ha sigut tant especial i tant divertit com ahir. I és d’agraïr que gent que no té res a veure en els projectes, que són simples treballadors vinguin i et treguin a pasturar. Ens ha portat fins a una de les cales de Penarth. Hem vist l’aposta de sol, he posat els peus en remull, he rigut, hem fet equilibris sobre la terra mullada que queda quan la marea baixa, ens hem embrutat els peus de fang, hem perseguit crancs,… i mare no t’enfadis però ara a casa hi tenim 15 gots nous del bar on estavem (tot té una explicació).
Stonehedge és un cercle fet amb pedres (que segons l’audioguia pessen el mateix que 7 elefants adults) de fa més de 4000 anys. De fet no hi ha una explicació demostrada del significat d’aquest cercle, se sap però que estan posades en funció de la posició del sol en cada estació de l’any. De fet ni les mateixes persones que van escriure els tríptic d’informació sobre el lloc els interessa, literalment en el tríptic s’hi pot llegir: […] There are many stories about the significance of Stonehedge. It may have been an astromical observatory or used for sacred rituals linked to the sun, successful crops or even the dead. We simply don’t know, but you can learn about them on the audio tour at the site […] O sigui que a ells els importa un rabe el per què d’aquestes pedres però que si tu estàs interessat que t’espavilis amb l’audio guia. Per cert en el tríptic també hi diu: […] The most sophisticated stone circle in the world […] algú em sap dir quants cercles més hi ha en el món, a quines ciutats es troben i com es diu cada cercle? Gràcies, tan als meus acompanyants com a mi se’ns va crear un gran interrogant i ara tenim problemes per dormir.
Prop de Stonehedge hi ha Old Sarum. Old Sarum vindria a ser el mateix que dir Baetulo per parlar de Badalona, amb la diferencia que actualment a Old Sarum no hi viu ningú i que des de fa anys la ciutat està cituada en el que aquella epoca podrien ser les afores. Old Sarum, avui en dia es diu Salisbury i de l’antiga ciutat només en queda l’estructura.
M’agradaria tant poder explicar cada una de les anècdotes d’aquest dia. Stonehedge resulta místic i màgic. En el tren d’anada per a mi només era una excursió per conèixer a la resta de voluntaris que anavem a veure un grapat de pedres que surten fotografiades només en llibres d’anglés. Però un cop ets allà i t’acostumes a la resta de guiris que volen aconseguir la mateix fotografia que estan acostumats a veure i d’estar atents a les seves audioguies, Stonehedge, resulta especial. Old Sarum seria, al costat de Stonehedge, l’apart Mediterranea de Port Aventura, que no té cap atracció i que pot ser avorrit, però nosaltres encara aquesta nit reiem al veure les fotos d’ahir.
Avui tot i ser diumenge, haig de reconeixer que he acabat cansat i no hi ha hagut pedres però ha acabt sent un dia especial. Avui, apart de quedar-me aquí, les altres opcions eren platja o festival de formatge. Podeu imaginar que he escollit, oi? Doncs sí, formatge, tot i que hem acabat comprant diferents tipus de formatges en el supermercat i mentjant-nos-els en el parc, doncs no hem sabut trobar el formatge fins que hem acabat de dinar. Però ha estat bonic. El festival era a un poble prop de Cardiff que es deia Caerphilly. El poble té un castell i la festa es feia al voltant d’aquest i ambientada a l’epoca medieval. Si més no, bonic de veure. Però desprès del dia d’ahir esperava alguna cosa més emocionant, la veritat és que m’he quedat una mica més fred, però també m’havia de servir per apropar-me a uns altres voluntaris. Total, que sort que quan hem arribat al centre ens hem trobat un noi (digues-li noi, digues-li senyor) que treballa en un dels projectes i que s’oferia per portar a 5 voluntaris a veure el mar, que no la platja. No us podeu ni imaginar la il·lusió que m’ha fet. Se m’ha canviat la cara. Si és que trobo a faltar el mar, que no la platja, i encara no fa ni una setmana que estic aquí. Per tant us podeu imaginar que he sigut un dels aforunats. De fet a la gent no els feia gaire il·lusió. Però per a mi ha sigut tant especial i tant divertit com ahir. I és d’agraïr que gent que no té res a veure en els projectes, que són simples treballadors vinguin i et treguin a pasturar. Ens ha portat fins a una de les cales de Penarth. Hem vist l’aposta de sol, he posat els peus en remull, he rigut, hem fet equilibris sobre la terra mullada que queda quan la marea baixa, ens hem embrutat els peus de fang, hem perseguit crancs,… i mare no t’enfadis però ara a casa hi tenim 15 gots nous del bar on estavem (tot té una explicació).
24 de juliol del 2008
Podriem dir que ja porto 3 dies a Cardiff i encara no ha plogut, tot el contrari, tot i que no fa molta calor, fa molt bon dia, en prou feines hi ha núvols en el cel. Diuen que la setmana passada no va parar de ploure. Aquest canvi ha provocat que hagi arribat a escoltar que el sol l’he portat jo cap a Cardiff. I que voleu que us digui, aquests comentaris agraden i més si sou com jo que m’ho prenc com si fos una metafora i que, per tant, jo radio tanta llum com el sol. Tot i que també se que els qui m’ho han dit no ho deien amb aquest significat, doncs sincerament, encara han passat tres dies i encara no sóc jo, i no crec que des de fora sembli que sigui una persona amb molta vitabilitat. És el que tenim les persones que abans d’actuar mirem. Però és que tot i que la gent realment és molt agradable i que tothom està fent que la nostra adaptació sigui més fàcil ells estan en una especia de dol. El dia abans d’arribar nosaltres en el centre psiquiatric 4 o 5 voluntaris (encara no m’ha quedat clar el número) van marxar i encara els troben a faltar i ells reconeixen que fan el possible perquè nosaltres ens sentim un més però ahir s’excusaven de que pensaven que eren un grup tancat. I que coi, el català no l’entenen i per tant no s’ofendran. Sí que ho són, són tancats amb un punt d’amabilitat. Ahir però el punt d’amabilitat va quedar-se arraconat quan vaig apoderar-me d’un portatil i vaig poder xafardejar la biblioteca de l’Itunes… i sorpesa! No aprofundiré gaire per no fer-me passat però he trobat amb qui poder parlar de música i d’emocionar-me parlant de grups, cançons, cds, concerts,… Per a mi és un gran consol trobar algú així, ja ho sabeu. Però no tot s’acaba amb la música, ni en festa que sembla que sigui el ritme nocturn d’aquesta casa. Crec que avui serà una nit més tranquila, però ei, millor. I ha estat aquesta mateixa noia que avui m’ha regalat un diccionari Castellà anglés que se l’havia comprat per apendre però ha pensat que jo en faria més utilitat. I són aquests petits detalls que al cap i a la fi suposo que són els que et fan sentir com a casa. Com ahir quan un noi ens explicava que des de que està aquí s’ha engreixat 5 kilos… oh my god! Així que quedeu avisats, no vull sorpreses en la meva tornada, tampoc espero batre cap record, però crec que vaig pel camí, però que voleu que hi faci si és que estic al país de les xocolatines.
23 de Juliol del 2008
I no és que passi de vosaltres, és que no tinc internet.
Bé ja estic instalat. I sort que no m’havia fet una idea predeterminada del que em trobaria aquí, doncs no crec que fos capaç de imaginar-me que seria així. Per sort, només porto un dies aquí, i sé que la meva prespectiva canviarà. Les primeres impresions no sempre han de ser les definitives. La primera cosa que em va xocar de Cardiff és que els carrers estaven buits, vaig trobar a faltar el bullici de la gent. L’hospital psiquiatric está a uns 5 quilòmetres del centre de cardiff, a uns 20 minuts en autobus, i per tant si el centre ja em va semblar solitari imagineu-vos les afores. L’hospital, però, és gran i malgrat que la meva habitació estigui alfinal d’un passadís que dona cabuda a 11 habitacions més, diuen, la resta de voluntaris, que acaba resultant familiar. I no us podeu imaginar la depressió de quan vaig anar a fer la primera dutxa, que està al final d’un altre pasadís amb 12 habitacions més, aquestes però buides. Tétric i trist. Però diuen que finalment resulta familiar. Espero que els partits de fútbol, com el que s’està celebrant en el pasadís i que suposo que la meva habitació és la que delimita on hi ha una de les portaries no m’acabi resultant familiar durant aquests mesos. El que encara em costa acostumar-me és a l’anglés. Avui tenia la necessitat de fer un descans, és més, fins i tot l’he acabat demanant, però només el volia per poder parlar amb algú en català (a males el castellà) però res, al meu voltant només gent de fora la península ibérica. Si jo he acabat cansat no vull ni imaginar la pobre noia d’Hongria que en prou feines és capaç de dir alguna paraula en anglés; en el cas que sigui capaç de construir una frase amb més de 3 paraules si li mires les mans hi té el diccionari. Pobre, per ella sí que ha de ser dur. Jo estic content perquè de moment ho estic entenent tot, si més no la meva orella està força adaptada, ara em falta la parla. M’haurieu d’haver vist avui un cop aixecat de la migdiada, només em sortien coses en català i jo preguntant a un noi Austriac per si sabia a on estava una noia de Tallin… Encara deu estar rient. Rient igual que el senyor que ens fa la formació d’arribada quan ahir el vaig haver de trucar dient-li que tant jo com la noia d’Hongria arribavem 40 minuts ja que, encara desconeixem el motiu, vam decidir baixar-nos de l’autobus Londres-Cardiff en el poble abans. Sí, alguna cosa estranya m’havia de passar. Però vam arribar i la benvinguda en la residencia, li direm residencia, va estar prou bé, molts noms i moltes cares per a recordar, però és nota que per a tots ha estat díficil i/o estrany i saben posar-se en la teva pell, amb la qual cosa faciliten molt que l’adaptació sigui prou agradable. Ahir ens van preparar pasta, avui l’esmorzar i una barbacoa per sopar. Prou bé, no? I sí, ja m’han preguntat si m’agrada la tortilla i si se ballar salsa (que de fet això últim no m’ho esperava pas). Se acabaron los vestidos de farolai y vamos a por las maracas!
Bé ja estic instalat. I sort que no m’havia fet una idea predeterminada del que em trobaria aquí, doncs no crec que fos capaç de imaginar-me que seria així. Per sort, només porto un dies aquí, i sé que la meva prespectiva canviarà. Les primeres impresions no sempre han de ser les definitives. La primera cosa que em va xocar de Cardiff és que els carrers estaven buits, vaig trobar a faltar el bullici de la gent. L’hospital psiquiatric está a uns 5 quilòmetres del centre de cardiff, a uns 20 minuts en autobus, i per tant si el centre ja em va semblar solitari imagineu-vos les afores. L’hospital, però, és gran i malgrat que la meva habitació estigui alfinal d’un passadís que dona cabuda a 11 habitacions més, diuen, la resta de voluntaris, que acaba resultant familiar. I no us podeu imaginar la depressió de quan vaig anar a fer la primera dutxa, que està al final d’un altre pasadís amb 12 habitacions més, aquestes però buides. Tétric i trist. Però diuen que finalment resulta familiar. Espero que els partits de fútbol, com el que s’està celebrant en el pasadís i que suposo que la meva habitació és la que delimita on hi ha una de les portaries no m’acabi resultant familiar durant aquests mesos. El que encara em costa acostumar-me és a l’anglés. Avui tenia la necessitat de fer un descans, és més, fins i tot l’he acabat demanant, però només el volia per poder parlar amb algú en català (a males el castellà) però res, al meu voltant només gent de fora la península ibérica. Si jo he acabat cansat no vull ni imaginar la pobre noia d’Hongria que en prou feines és capaç de dir alguna paraula en anglés; en el cas que sigui capaç de construir una frase amb més de 3 paraules si li mires les mans hi té el diccionari. Pobre, per ella sí que ha de ser dur. Jo estic content perquè de moment ho estic entenent tot, si més no la meva orella està força adaptada, ara em falta la parla. M’haurieu d’haver vist avui un cop aixecat de la migdiada, només em sortien coses en català i jo preguntant a un noi Austriac per si sabia a on estava una noia de Tallin… Encara deu estar rient. Rient igual que el senyor que ens fa la formació d’arribada quan ahir el vaig haver de trucar dient-li que tant jo com la noia d’Hongria arribavem 40 minuts ja que, encara desconeixem el motiu, vam decidir baixar-nos de l’autobus Londres-Cardiff en el poble abans. Sí, alguna cosa estranya m’havia de passar. Però vam arribar i la benvinguda en la residencia, li direm residencia, va estar prou bé, molts noms i moltes cares per a recordar, però és nota que per a tots ha estat díficil i/o estrany i saben posar-se en la teva pell, amb la qual cosa faciliten molt que l’adaptació sigui prou agradable. Ahir ens van preparar pasta, avui l’esmorzar i una barbacoa per sopar. Prou bé, no? I sí, ja m’han preguntat si m’agrada la tortilla i si se ballar salsa (que de fet això últim no m’ho esperava pas). Se acabaron los vestidos de farolai y vamos a por las maracas!
Estic be!!
Perdoneu la meva absencia. No ho faig expressament, pero no hi ha wifi al hospital, pero no patiu doncs estic escrivint allo que magradaria posar en el blog en el meu portatil i que, per tant, en breu, quan pugui disposar de mes temps a internet podreu llegir el que he fet aquests dies.
Anecdotes? moltes! La primera, tot just arribar. Vaig coneixer a la noia d'Hongria ja dins de l'autobus. Ella ni papa dangles i jo amb el meu spaniglish, ja us podeu imaginar la situacio. Doncs des de l'autobus de cop i volta vam comencar a veure cartells amb la paraula Cardiff en ells, per tant no se'ns va ocorre res millor que baixar a la seguent parada. I sorpresa. Sense proposar-nos vam coneixer Newport! Quina vergonya, perque com que ella no parlava angles vaig haver de ser jo qui truques al noi que ens venia a rebre per dir-li que estavem en un altre poble i que arribariem tard. Encara riuen i cada cop que algu parla de Newport ens pregunten si ens va agradar. Carallots!
I res mes, doncs ara no tinc temps (ni accents ni c trencades) i hauria d'abandonar l'ordinador en breu, espero que vosaltres estigueu be. Jo de moment no em puc queixar.
Un peto i va... jo tambe dic MATINS PUNT SI... tambe us trobo a faltar.
Anecdotes? moltes! La primera, tot just arribar. Vaig coneixer a la noia d'Hongria ja dins de l'autobus. Ella ni papa dangles i jo amb el meu spaniglish, ja us podeu imaginar la situacio. Doncs des de l'autobus de cop i volta vam comencar a veure cartells amb la paraula Cardiff en ells, per tant no se'ns va ocorre res millor que baixar a la seguent parada. I sorpresa. Sense proposar-nos vam coneixer Newport! Quina vergonya, perque com que ella no parlava angles vaig haver de ser jo qui truques al noi que ens venia a rebre per dir-li que estavem en un altre poble i que arribariem tard. Encara riuen i cada cop que algu parla de Newport ens pregunten si ens va agradar. Carallots!
I res mes, doncs ara no tinc temps (ni accents ni c trencades) i hauria d'abandonar l'ordinador en breu, espero que vosaltres estigueu be. Jo de moment no em puc queixar.
Un peto i va... jo tambe dic MATINS PUNT SI... tambe us trobo a faltar.
lunes, 21 de julio de 2008
Bruce
I ahir vaig dir adéu als concerts a ritme de Boss(anova). I em vaig sentir cule en el camp nou...Doncs quan en Bruce va pujar a l'escenari veure tota aquella gentada tornant-se loca no vaig poder evitar-ho i em vaig girar a buscar una cara amiga per cridar-li "Huaveu vist?" qual avi cule indignat del APM. És lo més aprop que m'he sentit mai del barça i del futbol en general.
I això descriure des de casa ja s'acaba.
I això descriure des de casa ja s'acaba.
viernes, 18 de julio de 2008
Plumcake
Doncs sí. Per què no?
I resulta que de petit tenia clar que si algun dia havia de tenir un grup de música, fos de l'estil que fos, es diria Plumcake (pronunciat Plumqueic, remarcant la "c"). Avui he rebut la resposta del mail que li vaig enviar a la noia que haig de conèixer a l'aeroport de Londres i amb la que hauré d'anar en autobús fins a Cardiff. I d'acord, no té res a veure una cosa amb la altra. Però és que resulta que el nivell d'anglès d'aquesta noia, que per cert és d'Hongria, és més baix que el meu i m'ha costat una mica endevinar que intentava dir. Total, que en el seu mail hi ha una frase que utilitzaré per titular alguns dels discos si arribo a crear la banda Plumcake. Com que la probabilitat de que jo tingui una banda de música és tant com que la torre de Pisa recuperi la seva situació inicial per si sola, he decidit crear aquest blog, a petició de la Cristina, i anomenar-lo "You, and me meat bus station", o el que és el mateix, "Tu, i jo carn parada d'autobús".
I resulta que de petit tenia clar que si algun dia havia de tenir un grup de música, fos de l'estil que fos, es diria Plumcake (pronunciat Plumqueic, remarcant la "c"). Avui he rebut la resposta del mail que li vaig enviar a la noia que haig de conèixer a l'aeroport de Londres i amb la que hauré d'anar en autobús fins a Cardiff. I d'acord, no té res a veure una cosa amb la altra. Però és que resulta que el nivell d'anglès d'aquesta noia, que per cert és d'Hongria, és més baix que el meu i m'ha costat una mica endevinar que intentava dir. Total, que en el seu mail hi ha una frase que utilitzaré per titular alguns dels discos si arribo a crear la banda Plumcake. Com que la probabilitat de que jo tingui una banda de música és tant com que la torre de Pisa recuperi la seva situació inicial per si sola, he decidit crear aquest blog, a petició de la Cristina, i anomenar-lo "You, and me meat bus station", o el que és el mateix, "Tu, i jo carn parada d'autobús".
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
