I no és que passi de vosaltres, és que no tinc internet.
Bé ja estic instalat. I sort que no m’havia fet una idea predeterminada del que em trobaria aquí, doncs no crec que fos capaç de imaginar-me que seria així. Per sort, només porto un dies aquí, i sé que la meva prespectiva canviarà. Les primeres impresions no sempre han de ser les definitives. La primera cosa que em va xocar de Cardiff és que els carrers estaven buits, vaig trobar a faltar el bullici de la gent. L’hospital psiquiatric está a uns 5 quilòmetres del centre de cardiff, a uns 20 minuts en autobus, i per tant si el centre ja em va semblar solitari imagineu-vos les afores. L’hospital, però, és gran i malgrat que la meva habitació estigui alfinal d’un passadís que dona cabuda a 11 habitacions més, diuen, la resta de voluntaris, que acaba resultant familiar. I no us podeu imaginar la depressió de quan vaig anar a fer la primera dutxa, que està al final d’un altre pasadís amb 12 habitacions més, aquestes però buides. Tétric i trist. Però diuen que finalment resulta familiar. Espero que els partits de fútbol, com el que s’està celebrant en el pasadís i que suposo que la meva habitació és la que delimita on hi ha una de les portaries no m’acabi resultant familiar durant aquests mesos. El que encara em costa acostumar-me és a l’anglés. Avui tenia la necessitat de fer un descans, és més, fins i tot l’he acabat demanant, però només el volia per poder parlar amb algú en català (a males el castellà) però res, al meu voltant només gent de fora la península ibérica. Si jo he acabat cansat no vull ni imaginar la pobre noia d’Hongria que en prou feines és capaç de dir alguna paraula en anglés; en el cas que sigui capaç de construir una frase amb més de 3 paraules si li mires les mans hi té el diccionari. Pobre, per ella sí que ha de ser dur. Jo estic content perquè de moment ho estic entenent tot, si més no la meva orella està força adaptada, ara em falta la parla. M’haurieu d’haver vist avui un cop aixecat de la migdiada, només em sortien coses en català i jo preguntant a un noi Austriac per si sabia a on estava una noia de Tallin… Encara deu estar rient. Rient igual que el senyor que ens fa la formació d’arribada quan ahir el vaig haver de trucar dient-li que tant jo com la noia d’Hongria arribavem 40 minuts ja que, encara desconeixem el motiu, vam decidir baixar-nos de l’autobus Londres-Cardiff en el poble abans. Sí, alguna cosa estranya m’havia de passar. Però vam arribar i la benvinguda en la residencia, li direm residencia, va estar prou bé, molts noms i moltes cares per a recordar, però és nota que per a tots ha estat díficil i/o estrany i saben posar-se en la teva pell, amb la qual cosa faciliten molt que l’adaptació sigui prou agradable. Ahir ens van preparar pasta, avui l’esmorzar i una barbacoa per sopar. Prou bé, no? I sí, ja m’han preguntat si m’agrada la tortilla i si se ballar salsa (que de fet això últim no m’ho esperava pas). Se acabaron los vestidos de farolai y vamos a por las maracas!
Bé ja estic instalat. I sort que no m’havia fet una idea predeterminada del que em trobaria aquí, doncs no crec que fos capaç de imaginar-me que seria així. Per sort, només porto un dies aquí, i sé que la meva prespectiva canviarà. Les primeres impresions no sempre han de ser les definitives. La primera cosa que em va xocar de Cardiff és que els carrers estaven buits, vaig trobar a faltar el bullici de la gent. L’hospital psiquiatric está a uns 5 quilòmetres del centre de cardiff, a uns 20 minuts en autobus, i per tant si el centre ja em va semblar solitari imagineu-vos les afores. L’hospital, però, és gran i malgrat que la meva habitació estigui alfinal d’un passadís que dona cabuda a 11 habitacions més, diuen, la resta de voluntaris, que acaba resultant familiar. I no us podeu imaginar la depressió de quan vaig anar a fer la primera dutxa, que està al final d’un altre pasadís amb 12 habitacions més, aquestes però buides. Tétric i trist. Però diuen que finalment resulta familiar. Espero que els partits de fútbol, com el que s’està celebrant en el pasadís i que suposo que la meva habitació és la que delimita on hi ha una de les portaries no m’acabi resultant familiar durant aquests mesos. El que encara em costa acostumar-me és a l’anglés. Avui tenia la necessitat de fer un descans, és més, fins i tot l’he acabat demanant, però només el volia per poder parlar amb algú en català (a males el castellà) però res, al meu voltant només gent de fora la península ibérica. Si jo he acabat cansat no vull ni imaginar la pobre noia d’Hongria que en prou feines és capaç de dir alguna paraula en anglés; en el cas que sigui capaç de construir una frase amb més de 3 paraules si li mires les mans hi té el diccionari. Pobre, per ella sí que ha de ser dur. Jo estic content perquè de moment ho estic entenent tot, si més no la meva orella està força adaptada, ara em falta la parla. M’haurieu d’haver vist avui un cop aixecat de la migdiada, només em sortien coses en català i jo preguntant a un noi Austriac per si sabia a on estava una noia de Tallin… Encara deu estar rient. Rient igual que el senyor que ens fa la formació d’arribada quan ahir el vaig haver de trucar dient-li que tant jo com la noia d’Hongria arribavem 40 minuts ja que, encara desconeixem el motiu, vam decidir baixar-nos de l’autobus Londres-Cardiff en el poble abans. Sí, alguna cosa estranya m’havia de passar. Però vam arribar i la benvinguda en la residencia, li direm residencia, va estar prou bé, molts noms i moltes cares per a recordar, però és nota que per a tots ha estat díficil i/o estrany i saben posar-se en la teva pell, amb la qual cosa faciliten molt que l’adaptació sigui prou agradable. Ahir ens van preparar pasta, avui l’esmorzar i una barbacoa per sopar. Prou bé, no? I sí, ja m’han preguntat si m’agrada la tortilla i si se ballar salsa (que de fet això últim no m’ho esperava pas). Se acabaron los vestidos de farolai y vamos a por las maracas!
No hay comentarios:
Publicar un comentario