24 de juliol del 2008

Podriem dir que ja porto 3 dies a Cardiff i encara no ha plogut, tot el contrari, tot i que no fa molta calor, fa molt bon dia, en prou feines hi ha núvols en el cel. Diuen que la setmana passada no va parar de ploure. Aquest canvi ha provocat que hagi arribat a escoltar que el sol l’he portat jo cap a Cardiff. I que voleu que us digui, aquests comentaris agraden i més si sou com jo que m’ho prenc com si fos una metafora i que, per tant, jo radio tanta llum com el sol. Tot i que també se que els qui m’ho han dit no ho deien amb aquest significat, doncs sincerament, encara han passat tres dies i encara no sóc jo, i no crec que des de fora sembli que sigui una persona amb molta vitabilitat. És el que tenim les persones que abans d’actuar mirem. Però és que tot i que la gent realment és molt agradable i que tothom està fent que la nostra adaptació sigui més fàcil ells estan en una especia de dol. El dia abans d’arribar nosaltres en el centre psiquiatric 4 o 5 voluntaris (encara no m’ha quedat clar el número) van marxar i encara els troben a faltar i ells reconeixen que fan el possible perquè nosaltres ens sentim un més però ahir s’excusaven de que pensaven que eren un grup tancat. I que coi, el català no l’entenen i per tant no s’ofendran. Sí que ho són, són tancats amb un punt d’amabilitat. Ahir però el punt d’amabilitat va quedar-se arraconat quan vaig apoderar-me d’un portatil i vaig poder xafardejar la biblioteca de l’Itunes… i sorpesa! No aprofundiré gaire per no fer-me passat però he trobat amb qui poder parlar de música i d’emocionar-me parlant de grups, cançons, cds, concerts,… Per a mi és un gran consol trobar algú així, ja ho sabeu. Però no tot s’acaba amb la música, ni en festa que sembla que sigui el ritme nocturn d’aquesta casa. Crec que avui serà una nit més tranquila, però ei, millor. I ha estat aquesta mateixa noia que avui m’ha regalat un diccionari Castellà anglés que se l’havia comprat per apendre però ha pensat que jo en faria més utilitat. I són aquests petits detalls que al cap i a la fi suposo que són els que et fan sentir com a casa. Com ahir quan un noi ens explicava que des de que està aquí s’ha engreixat 5 kilos… oh my god! Així que quedeu avisats, no vull sorpreses en la meva tornada, tampoc espero batre cap record, però crec que vaig pel camí, però que voleu que hi faci si és que estic al país de les xocolatines.