Sols

I avui hauria sigut una tarda estranya si no hagués estat perquè estava enfeinat. M'he passat tota la tarda fent de maruja posant ordre a l'habitació i rentat roba. Però això no ha estat el que m'ha portat més feina. Avui haviem de preparar la tarda de demà. De fet, havia de ser una tarda estranya més que res perquè ja han marxat tres dels antics voluntaris i avui a casa només som 7 persones. Doncs la Gabi encara no ha marxat, demà se'n va a viure en un hotel fins el dia 12 d'Octubre, dia en que torna cap al seu país. També hi ha amb nosaltres en Kris, un polac que porta aquí, si els càlculs no em fallen, 12 mesos. La resta som els 5 voluntaris que vam arribar el 22 de Juliol. I la casa està més tranquila de lo normal. Més silenci. Menys corregudes pel passadis. Poc trànsit en la cuina. La tele del living room està apagada. Però realment no he tingut temps de notar aquesta tranquilitat fins ara que he acabat el cartellet que tenim tots els voluntaris en les notres portes amb els nostres noms. Doncs cada voluntari escull un nom dels nous voluntaris i els hi fa un cartellet per tal de, sí, marcar territori. Jo com que sóc més xulo que un ocho, vaig decidir fer-ne dos, doncs arriben 6 voluntaris i dels que van arribar amb mi només em som 5. Així que vaig decidir fer el de la noia italiana que estarà en el mateix projecte que jo i el d'un Alemany. De fet he decidit que no tornaré a fer un voluntariat d'aquests per no haver de tornar fer cap més cartellet d'aquests. Fins el monyo he acabat avui... i de mostra un boto, que diuen:






Perdoneu altra vegada per la qualitat de la imatge, la foto està feta amb la web cam.

Spiller Records T-Shirt

I se m'acaba d'esborrar l'escrit que tenia pensat per avui, així que ens conformarem amb una foto amb la meva samarreta que m'he comprat avui a Spiller Records, la que podria ser la tenda més antiga de discos en tot el món, oberta l'any 1894. I a Cardiff tothom se sent orgullós de la tenda, doncs jo també. A radera, el meu nou poster. El vaig agafar de la discoteca que acostumem anar els divendres. Gaire bé és tant gran com el meu llit. M'encanta!

Dia Lliure, day Off... Tinc una cita el dia 20 de Novembre

Els dimecres normalment pels voluntaris és el millor dia. Els dimecres és quan ens donen el Food Allowance o el que és el mateix els diners que ells creuen suficients per tal de que podem alimentar-nos fins el següent dimecres. Per a mi com ja sabeu els dimecres eren els dies de baixar al centre, anar a buscar a un dels usuaris, fer una volteta i esmorzar amb aquest. També sabeu que aquest des de fa unes setmanes que no el podem anar a buscar arrel d'un brot psicòtic. Com que els dimecres (i els divendres) no hi ha usuaris en la unitat, si ens quedem a l'hospital fem més nosa que servei, així que la nostra jefa ens dona els dimecres lliures fins a nova ordre. Està clar que la nostra supervisora no ho sap, seria capaç de buscar-nos feina en un altre racó i llavors els meus dimecres deixarien de tenir significat, doncs els dimecres són el que a barcelona seria un diumenge qualsevol, és a dir, El dia del Senyor. Per tant els dimecres, tant per la Gabi com per a mi, són els dies Dels Senyors, on ens aixequem tard, com uns Senyors, on esmorzem amb pijama escoltant la radio, com uns Senyors, estem hores per dutxar-nos, vestir-nos, arreglar-nos i trobar-nos en el mig del passadís de casa, talment com un senyors. Desprès baixem a recollir els nostres diners setmanals, donem les gràcies i anem corrents a buscar l'autobús. De vegades dinem a casa, però sempre acabem menjant alguna cosa en el centre, sí, com uns Senyors. No tenim una ruta marcada però sempre acabem passejant per les arcades que venen a ser minicentres comercials i per Queen Street que ve a ser un Carrer del mar o un Portal de l'Angel. Roba per ella, música per a mi. Avui hem modificat una miqueta la ruta, feia bon dia i jo sentia la necessitat de tenir per fi les meves entrades per a veure en Leonard Cohen i les d'en Paul Weller. Fins i tot avui m'havia animat a comprar les entrades per anar a veure a Oasis a Cariff. Però feina bon dia i això no significava res més que havia sortit el sol i que cap núvol el tapava. Hem arribat a la oficina de tiquets i he tornat a casa només amb les entrades d'en Paul Weller. No patiu no he fet cap escàndol, no he plorat, no m'he posat a cridar,... quan la noia de la oficina m'ha dit que tots dos concerts estaven Sold Out. De fet he pensat que era el millor que em podia passar. De fet no són tres concerts barats. De fet, si m'haguessin fet triar només m'hagués comprat la d'en Paul Weller que per alguna cosa mai l'he vist i ara cada cop que miro l'entrada (amagada en el meu armari, aquí no tinc la caixa forta de casa) em venen ganes de cridar de l'emoció. I és que per fi podré veure el que diuen que és el pare dels mods. I és que per a fi el mes de novembre, si deu vol, podré dir que ja he vist els 4 cantants que formen el meu periode de transició entre la música que escoltava abans i la que escolto ara. I podria estar hores parlant d'en Paul Weller. De fet, fins i tot a la Gabi li ha fet il·lusió que quedessin entrades almenys per aquest concert. Ella no vindrà, de fet ella ni serà a Cardiff el dia del concert, de fet ella hauria preferit veure a Oasis. De fet ella ni ni havia sentit mai aquest nom. Ara fins i tot és capaç de reconeixe'n la seva cara i avisar-me si veu alguna foto en alguna tenda. I és que per a fi podré veure a en Paul Weller. I sí, de vegades em llegeixo i sóc capaç de reconeixer fins a quin punt arriba la meva tonteria, però ho sento, no ho puc evitar, i ho sento, ho haig de compartir.

I em costa decidir-me quina cançò posar d'ell... així que us en faré un breu resum...



You Do Something To Me , no vull imaginar que pot passar o que puc arribar a fer quan senti aquesta entrada de piano si la toca a Cardiff



That's Entertainment amb en Noel Gallegher, que ja que no he trobat entrada per a veure Oasis almenys una cançò amb ell, a més en Noel sempre ha estat un gran fan d'en Paul Weller. Aquesta cançò però en Paul Weller la cantava en la formació The Jam



Englis Rose, una altra de The Jam, però és que és tan maca...



Wild Wood, una vegada la vaig sentir en directe d'un grup que la va versionar, la vaig poder cantar però no era el mateix... a veure si la toca en el concert a Cardiff



Town Called Malice, i aquí amb The Jam altra vegada en un concert 4 mesos abans de que jo neixés... i per a mi és una d'aquelles cançons que mai serà antiga i sempre em farà cantar i moure'm...



Shout to the Top, de la epoca Style Council que desconec menys però no podia oblidar-me d'ella... Un peto Mercé!

Dos mesos i un dia

I ahir ja va fer dos mesos que estic a Cardiff, i de vegades diria que passa el temps volant, d’altres que va massa lent. No faré cap resum ni cap valoració del que està sent fins ara aquesta, diguem-li, experiencia. I recordo l’any passat quan vaig anar a veure la pel•lícula “The Other Boleyn Girl” i les ganes que tenia de cridar a la pantalla “Malvada” perquè la Natalie Portman era dolenta, molt dolenta. O era la Scarlett Johansson? És igual. Ahir el dolent era en Ralph Finnes a “The Duchess”, però no vaig tenir la necessitat de cridar i per tant tampoc ho vaig fer. Avui tocava fer el que aquí en diu day trip, i hem anat a la platja amb els usuaris. La veritat, que per a mi, masses hores en el cotxe, però els cotxes amb capacitat per 19 persones sempre m’han fet gràcia. Els usuaris tenen entre 18 i 65 anys però la mitjana d’edat està per sobre dels 50. M’ha fet gràcia poder cantar amb ells, doncs hem trobat un k7 dins de la furgoneta, d’aquells que feiem abans i en la tapa hi escriviem “varis”. Ha sonat Depeche Mode, The Beatles, Neil Diamond,... Fa gràcia poder cantar amb ells… doncs ells canten pitjor que jo. I feia fred, o si més no jo m’he congelat, diuen que és perquè sóc del Sud. Prefereixo pensar que sóc de la part Nord-Est del Sud d’Europa. I sí, ho sento, des de que estic aquí estic més orgullós d’on vinc. I estic cansat, però demà m’aixecaré tard, demà tinc dia lliure, doncs l’usuari que hem d’anar a buscar els dimecres per anar a fer una volta amb ell i anar en algun bar encara no està prou bé. De fet, hem deixat de sentir-nos segurs al seu costat, fins al punt de que ahir ens van haver d’acompanyar des de la unitat fins a casa perquè no ens seguís. Ara comença a haver-hi una miqueta més d’emoció en la unitat. M’agrada. Me van las emociones fuertes.

Cap de setmana

I aquest havia de ser l'últim cap de setmana que passavem tots junts. Resulta que dissabte que ve comencen a marxar els antics voluntaris (lease aquells voluntaris que van començar el seu projecte fa 6 mesos). I de fet ha estat l'últim cap de setmana per a alguns d'aquests, però no crec que l'hagin sabut aprofitar. Jo he visitat el museu nacional a l'aire lliure i que volgueu que us digui, les cases galeses tenen la mateixa pinta que les cases catalanes de camp, així que cap novetat, però sí, és un molt bon lloc per a passejar en un dia de sol. Per sort aquí de sol poc, per tant passaran uns quants dies abans de que hi torni, però hi tornaré.
I demà dia 22 ja farà dos mesos que estic aquí. Sabeu què vol dir això? Doncs que us queden només 4 mesos per buscar bitllets per venir-me a veure.

I torno a marxar

I aquesta vegada l'excusa és un aniversari.
I segona visita a Londres.
Visita llàmpec, doncs només és per una nit.
Festa d'aniversari.
Festa Posh.
Però ni que sigui per la Claudia, demà Londres, m'espera amb un llaç al cap.
I m'agrada pensar que és el segon aniversari de la Claudia que passem junts, i a sobre el segon que passem a Londres, doncs l'any passat vam estar comptant i ens vam adonar que feia 4 anys que no el celebravem junts.
Així que demà no em busqueu a Cardiff, si de cas, feu-ho dijous a la tarda.

Important

Queda prohibit no anar al cinema a veure The Boy In The Striped Pyjamas.
Encara que no us hagueu llegit el llibre, si us plau, no us la perdeu. És més si encara no l'heu llegit millor: no mireu el trailer, ni llegiu cap crítica ni resum i eviteu mirar-ne els cartells fins que no hagueu vist el film.
Per altra banda, si us plau, perdeu-vos Summer Hours.

Non Stop

I és diumenge, i ahir no vam sortir. I són les 11:20 del matí i a casa se sent silenci, jo encara no he sortit de l’habitació. Ahir no vam sortir, serà que realment tots estem cansats. No vam sortir però sí que vam arribar tard a casa. Eren prop de les 12 de la nit. Veniem de Bristol. Bristol està a uns 50 minuts de Cardiff, Bristol és a Anglaterra. Hi vam anar per veure un concert. La veritat que és que no puc dir que hagi estat a Bristol, doncs des de l’estació vam agafar un taxi fins el concert i del concert un taxi fins a l’estació. Teniem el temps just, doncs tinc la sensació de que aquí els agradava fer les coses corrents i amb el risc de perdre el tren. Per sort no el vam perdre. Ni a l’anar ni al tornar. Per sort, no vam haver de dormir a Bristol, tot i que la pròxima vegada que hi vagi, jo m’hi quedaré a dormir. Doncs l’últim tren és massa d’hora i per tant no vam poder veure el final de l’últim grup. La veritat, tot i ser el grup que jo volia veure, amb la segona acutació estava més que satisfet. L’actuació que no vam poder acabar de veure era dels suecs Wildbirds and Peacdrums, una formació que crec que mai ha tocat a Barcelona i que portava força temps escoltant en el meu ipod, fer el viatge fins a Bristol valia la pena. Però al veure en Peter Broderick, de la formació Efterklang, va ser… ostres al acabar al seu concert no podia moure’m, estava cansat, masses emocions. Ara dirè la cosa més cursi que he dit mai a Cardiff i en aquests 26 anys: Les seves cançons van tocar el meu cor i van estar jugant amb ell. Va ser impressionant. Poques vegades he sentit una cosa semblant en un concert. De fet crec que era la primera vegada i si he estat capaç de dir una frase com l’anterior sabent que això pot fer baixar dos punts de la meva reputació és que aquest home, desprès del concert d’ahir, es mereix que jo perdi punts de la meva reputació parlant de les seves cançons. Ja un cop els suecs a l’escenari per a mi tot ja era igual, per sort l’estona que els vam veure, van fer adonar-me perquè els escoltava tant. Diuen que fan Jazz o Blues lliure, per a mi no deixa de ser experimentació de la veu d’ella acompanyada de la lliure aportació del bateria. Música, que d’acord, potser no és apta per a totes les orelles. Ahir, va ser una gran nit. Des d’ahir que tinc un altre cd apuntat a la llista de cds pendents per a comprar.

I és diumenge, i avui hem decidit anar al cinema. Hem trobat un cinema que de tant en tant fan sessions amb substitols. Avui, si tot va bé, anirem a veure “the boy with the striped pijam”, sí mare, “el noi del pijama a ratlles”. Dijous passat vam anar a veure Summer Hours. Sobretot, no gasteu els diners en anar-la a veure. Sí, d’acord, veus les relacions familiars, els conflictes, histories que surten a la llum desprès d’un incident, el arribar a un acord, l’egoisme o la necessitat,… però no val la pena. Si més no, a nosaltres, que hi vam anar 4 persones, no ens va agradar. I que vulgar que està la Juliet Binoche.

I és diumenge, i si no hi ha cap novetat, desprès del cinema anem a un altre concert.
I és diumenge, i intento fer un resum mental d’aquesta setmana. Em canso només de pensar en tot el què he fet. I no m’estranya que segueixi al llit. Treballar, cinema, concerts, passejar per Cardiff, passejar pel barri, Penarth,… Ah! I ja he trobat el que de moment és el meu restaurant preferit. Algú vol acompanyar-me la pròxima vegada.




I torno sense poder veure el video, però és d'en Peter Broderick.

Feliç Diada

I avui a un altre

I avui fa bon dia. Ha tornat a sortir el sol. Si no fos perquè realment no fa calor, pensaria que encara és estiu. Estiu? El meu va acabar el 22 de Juny. Des de dijous que ha plogut cada dia. Les pluges fortes, però, van ser dijous a la nit i divendres fins el vespre. No se si han comentat alguna cosa els telenoticies a Catalunya, però van haver de tallar fins i tot algunes carreteres. Aquest mal temps ha fet suspendre la excursió que hi havia avui. Avui anavem a Tenby, però ahir el temps encara no havia canviat. Ahir abans d'acabar la feina ens van dir que se suspenia l'activitat d'avui a causa del mal temps, que fins el 23 de setembre res de res i que per si de cas, per aquell dia, tenien un plan B. Suspendre l'activitat ha significat aixecar-me a les 10, hauria seguit dormint si el heaviata que tinc per company no hagués decidit posar la música a les 9:50 a tot drap. Hauria continuat dormint si no hagués estat que a les 10:30 tenia una reunió amb la resta de personal. Ja és setembre, i per tant comença un nou curs. Ja és setembre i volen fer alguns canvis i volen que nosaltres siguem particeps d'aquests canvis. Un punt per ells, doncs pensavem que no ens tenien massa ens consideració, que simplement, erem uns voluntaris més. No! Avui ens han agrait la tasca que fem, i no només la de la Gaby i la meva, també la dels voluntaris que han passat per la unitat, resulta que per ells som importants. Resulta que si realment existeixen aquests canvis m'ho passaré encara més bé. Mentrestant, jo, seguiré tocant fusta.

I per fi ja és dimecres dia 10 de setembre. Avui per fi un dels concerts més esperats. Més esperat que el de la Madonna, tant esperat com el de R.E.M. Recordeu que un dia us vaig posar un video d'una cançò que no podia deixar d'escoltar? Doncs avui toquen a Cardiff. Avui els veure'm. M'els he perdut dues vegades a Barcelona, una per arribar tard i l'altre per portar 7 dies seguits de concert i no haver descansat prou (de vegades no es pot ser ni jove per segons quines coses). Total, que avui toquen aquí. I crec que és la segona vegada que vaig a un concert només per veure els teloners. El que més m'agrada és que tant la Gaby com jo estem igual d'emocionats per aquest concert. Que no será l'únic que s'emocionarà quan comencin a cantar Just Like a Drummer. Ens ha arribat el dia, i esperem disfrutar-lo. I sí, avui, arribaré (o això espero) amb una camiseta nova a casa.

Ah, i diumenge vam anar de concert també. Vam disfrutar. Vaig anar-hi amb la Gabi i amb due noies més, només venien per acompanyar-me i per escoltar nous grups. La veritat, i me n'alegro, que no vaig ser l'únic que va disfrutar. Vaig descobrir a la Charlotte Greig i vaig decidir fer-me fan de Liam Hayes (Plush). A més els Autumn Defense em van impresionar en directe.


Per cert, ja sé que us haig de contestar, encara, alguns mails. Perdoneu-me.

Ahir, Rugby

Oye, ni el circ di Soleil




Ready, steady, go!
Sí, m'he tallat els cabells encara que no ho sembli

I ahir vaig anar a veure un partit de Rugby. Sí, jo! I no, no patiu no estic tenint un canvi de personalitat, però per 4 pounds vaig pensar que seria una bona idea. I tant! Hi vam anar acompanyats d’en Lance. En Lance és la mateixa persona que el primer cap de setmana ens va portar a veure el mar. En Lance és un treballador d’un dels projectes de l’hospital però que es preocupa i s’interessa pels voluntaris. Un 10 per en Lance perquè tot i veure el show que vam montar el dia del mar ahir va tornar a portar-nos a fer alguna cosa. I sí, ahir vam montar un altre show. Semblavem més fanàtics que la resta de persones que hi havia ahir animant al Cardiff Rugby Club. Ara ja sé de què va el Rugby. Us en faré 5 cèntims: Dos equips. El requisit de ser jugador de rugby és tenir les cames com les d’un cavall fent que cada cop que els jugadors corrin enlloc de veure un partit de rugby estiguis en les curses de cavalls. Nosaltres apostavem per en en Bruce o per en Tito, doncs era el que feia la majoria. Una altra norma és que quan comencen a fer aquelles muntanyes de persones sobre la pilota tot el públic a de fer “Uixxx”. Quan el pelroig, el número 5, agafa la pilota tot el públic havia de dir “Tiiii-toooo Tiiii-toooo”. Quan un dels blaus té la pilota i comença a corre esquivant tots els jugadors de l’equip contrari el públic a de dir “Go, go”! Quan un jugador de l’altre equip s’interposa en la jugada i recupera la pilota llavors, aquí, ja és a gust del consumidor i pots dir tantes paraulotes com vulguis, vaig adonar-me que al públic els feia més gràcia si les deia en català. Quan l’equip contrari fa algun punt tot el públic ha de fer “Buuuu”. Ja veieu, un esport molt participatiu tant pels jugadors com pel públic, si ja ho diu la dita, lo important és participar. I jo he decidit que si algun dia haig de jugar al fútbol demanaré ser els que es passen el partit fent veure que escalfen, doncs no posen la seva vida en perill, veuen el partit sense quedar-se afònics, no es cansen i segueixen cobrant. Digueu-me tonto. Però no sabeu com vaig patir, i no per ells, tot i que sí, és un esport força violent, però és que entre el públic i el camp no hi havia cap mena de protecció, tret d’una balla que arribava a la cintura i jo em veia com el blanc perfecte per la pilota. Per sort no va passar res.

Cultural Shocks

D’acord, estic en un altre país, però també tinc dret a enfadar-me. I és que per a mi hi ha coses esencials. No fa gaire deia que una de les millors coses que m’havien passat fent aquest voluntariat, és que per a fi, a la feina (diga-li feina, diga-li com vulguis) he pogut tornar a establir relacions afectives amb els usuaris. I sí, com també he dit varies vegades, la última feina, la que compartia amb vosaltres, la de Badalona, m’agradava, és més, m’encantava. M’agrada el què feia i amb qui ho feia, però em faltava poder mantenir una relació més llarga amb els usuaris. Aquí ho tinc i tinc la sensació que sóc l’únic que ho aprecia. Avui a l’hora de marxar en Pol s’ha despedit de tots els usuaris de manera especial. Els demanava que tinguessin cura de si mateixos i tant a la Gabi com a mi ens ha fet una abraçada (per norma de l’hospital no podem tornar l’abraçada, norma que sempre ens passem per allà on sabem). M’ha sonat estrany, però no he fet cas aquest gest, des de la setmana passada que està una mica estrany i sensible, masses atacs epilèctics en la unitat. En la mateixa sala hi havia dos treballadors (per avui m’estalviaré la paraula professionals i/o persones) dels quals s’ha despedit de la manera més formal possible (no heu de deixar de pensar que estic al Regne Unit, per tant gaire bé com si saludés a la Reina). Un cop a la porta i ja saludant als últims treballadors que hi havia al passadís la Gabi ha sentit que deien que avui era el seu últim dia. M’ha sabut greu. Com potser que si és l’últim dia no li facin res? Aquí que tenen postals fins i tot pels divorcis. Que estic en la unitat de neuropsiquiatria, come on (que diuen aquí). Aquest usuari portava 3 anys en el centre de dia i avui li donen l’alta i només són capaços de donar-li la mà. Ostres que aquí beuen te a tota hora, que els costava comprar una caixa de galetes. Que representa que se’l considera, dintre del que cap, estable. I potser en els 3 anys que ha estat aquí ha causat alguns problemes, segur, però aquests problemes també han estat pel mateix motiu pel qual se li va aconsellar estar en un centre de dia, per aquest motiu hi ha uns treballadors atent-lo. Tampoc dic de fer una festa, simplement una despedida sense els codis de formalitat o ni que sigui una punyetera postal i així no trencar cap ritual. Que cony, que també són persones. He mirat per la finestra, però les nostres finestres no donen al carrer. Si l’hagués vist, hagués baixat a despedir-me de la forma que jo considero correcte… que carai, diguem-li, forma humana o si considereu que és massa, li podem dir de forma educada.

Per sort no me’n vaig a dormir indignat. Avui he anat a un altre concert i marxo al llit amb un regust de boca agre-dolç. El mateix que tenia aquesta tarda quan pensava en el Pol, la seva despedida i les moltes vegades que ell hauria pogut perdre la pasciencia per culpa del meu anglés i tot el contrari, sempre buscant la via més fàcil per tal de que jo el pogués entendre.

No patiu, no trencaré cap norma de confidencialitat, he canviat el seu nom, potser fins i tot el seu sexe i si hagués dit la seva edat potser hauria canviat la seva edat, està clar que l’hauria fet més jove, desconec la seva edat real, però segur que jo pensaria que ell és més jove de l’edat que té.

Landsome Festival

I per què sempre, en els millors moments, resulta que no portes la càmera a sobre? Aquest cap de setmana vaig enredar a tothom per anar a un festival, el qual no m’interessava, però era només per fer alguna cosa diferent i moure’m per la ciutat. Total, la idea era aixecar-me d’hora el dissabte, anar a fer un esmorzar anglés, que diuen, i anar cap al festival. Dissabte a les 5 de la tarda encara estava al llit, doncs divendres vam celebrar, de manera improvitzada, la primera festa en la meva habitació i a més no sé el per què, però des de que estic aquí que estic més cansat. Total, que ja amb molta vergonya vaig decidir despertar-me i… sorpresa, hi havia gent que seguia dormint, així que dos noies que estaven despertes i jo vam decidir anar al festival igualment. Era un festival, segons el diari, de reggae, drum’n’bass, grafitis, mercadillus, bbq (com m’agraden les barbacoes),… Total, que desprès de que un noi ens trobés perduts per un barri una mica solitari ens va acompanyar fins a la porta del festival… i quin festival… i això que no m’interessava. De cop i volta estava a Tiana altra vegada, en el que podria ser el seu millor moment. Barreja de hipisme, muntanyisme i frikisme… si creieu-me, és possible, i tot acompanyat d’aquest estrany aire britànic, on ells han deixat de voler ser Peter Doherty i a elles el look Amy Winehouse ja no els va. Nens corrent entre la gent i pares joves contents de que hi hagi gent que tinguin aquest tipus de ineciatives. Un pub típic britànic, com el de Eastenders, sí gent, aquí encara miren Gent de Barri i em fa por mirar per a quin episodi van, també segueixen Veïns, però ja no és una serie britànica. Un petit escenari, com els que a mi m’agraden, que gaire bé no es nota la diferencia entre la banda i el públic, un espai per a la reflexoterapia, una sala adecuada per finalitzar el festival amb dj’s, espai per a fumadors a la terrassa, separat del mercat i de la barbacoa. I jo sense la càmera. Dissabte, però estavem massa cansats i visto lo visto, millor deixar energia per l’endemà. Dit i fet, desprès de dos concerts cap a casa. Diumenge però hi vam estar 7 hores. Vaig empezar-me com 6 concerts (res de reggae), una hambrugesa amb formatge i ceba i com uns 2 litres de coca-cola. Tornar a seure al terra com a Tiana, compartin converses amb gent que acabava de conèixer, doncs resulta que els galesos semblen més oberts i més receptius que els anglesos.




I aquestes noies van actuar diumenge, i va ser una de les actuacions que més em van agradar

I he decidit fer una llista. Una llista per anar-hi apuntant cada un dels moments que més m’agraden d’aquests 6 mesos. Intentaré fer memòria, doncs en un mes hi hagut forces moments que haurien d’estar en aquesta llista. Qui sap, potser, abans de tornar el mes de gener, l’acabi escrivint aquí, qui sap…