The Greedy Ugly People

A la música de Hefner hi vaig arribar tard. De fet hi vaig arribar un cop retirats, al final del 2002. Sí que n'havia escoltat alguna cançó, però només perquè n'havia llegit crítiques, només perquè en John Peel n'havia parlat d'ells. Mai els vaig fer cas i quan vaig voler fer-ho ja no existien com a tal. Tot i així, Hefner, m'agraden i seguiran agradant-me, a no ser que les cançons, o més aviat les lletres, les acabi trobant cursis, passades de moda o ja no les trobi quotidianes. Això sé que no passarà, perquè si alguna cosa té Hefner són les seves cançons, les seves lletres i les seves melodies. M'agraden i punto. No se'n parli més. M'agrada la part més romàntica, depèn de com es miri... sí, se li pot dir romàntica. M'agrada la part més obrera o de protesta, perquè jo m'identifico amb això. M'agrada la part més quotidiana perquè sí, perquè tot i que ells siguin de Londres, tant allà com aquí (o com en un altre racó del món) els actes quotidians són iguals a tot arreu. Desprès de la seva dissolució està clar que no he tingut la possibilitat de veure'ls mai en directe, però en Darren no ha deixat de fer música i les seves cançons continuen sent gaire bé perfectes i a ell sí que l'he vist, la última vegada dissabte passat i sí, vaig tornar a casa sabent que no hi ha cançons més maques i que és igual qui te les canti. El mateix Darren Hayman ya ha vingut dues vegades a Barcelona acompanyat d'en Jack Hayter per cantar cançons de Hefner oblidant-se del material en solitari. I és que sí, tot i que ja no és la època, que Hefner ja no es tornarà a reunir, sempre és bonic tenir la oportunitat de cantar aquells himnes que em van arribar tard.




"Love don't stop no wars, don't stop no cancer,
It stops my heart"... no direu que no és amor això...


Video no oficial, però és que no n'he trobat cap versió que no fos una grabació en directe i de no massa bona qualitat.

Hallelujah

Doncs aixó, ja les tenim...

Dance Me To The End Of Love

Esperant saber el dia que es poden comprar les seves entrades...

Love etc.

Pet Shop Boys han estat des de fa molts anys present en la meva banda sonora. Recordo la primera cançò que vaig escoltar d'ells (des de que tinc consciencia i des de que era conscient que eren ells), Go West del Very. Des del 16 de Març que es pot escoltar el seu nou single, jo però, vaig preferir a esperar-me al dia 23 per tal de poder comprar-me el cd i escoltar-lo tot sencer. De fet el cd en sí m'agrada, però em costa passar de la primera a la segona. Em quedo enganxat a la primera cançò, fins al punt que si vull escoltar la resta del cd haig de començar per la cançò número dos. El videoclip del single, a mi no m'agrada, però no ho dirè massa fort, doncs no m'agrada criticar-los. Jo no entenc d'art, però el millor del videoclip és que m'ha fet pensanr en Gilbert & George i m'ha fet tenir ganes de tornar a la Tate de Londres.



Per si a algú li interesa saber més de Gilbert & George aquí els teniu en format video parlant de la seva experiencia com a artistes:

http://www.tate.org.uk/modern/exhibitions/gilbertandgeorge/
en el primer video es poden veure alguna de les seves obres.

I que carai, jo sóc dels que reivindiquen el l'àlbum Bilingual no entenc tanta crítica. I no és bonic demostrar que has viatjat per altres continents i t'ha sorprès la música d'aquests nous països sense deixar de banda el que has vingut fent durant anys?



David Bowie and Pet Shop Boys... no comments:



I ja que veig que no puc parar de posar videos no puc deixar-me Go West:



I com que no he trobat el video clip però si que la grabació de Home and Dry del concert de Barcelona (desprès de 13 anys escoltant-los aconsegueixo veure'ls en directe)



Com adoro el piano, sembla escrit per obrir una telenovela de sobretaula:



West End Girls, el primer single



Per celebrar els 10 anys de la mort de l'Elvis Presley van grabar You Are Always on My Mind... per internet hi ha un video que van grabar com a tribut a l'Elvis, però jo poso el promocional que van haver de grabar, perquè realment val la pena.



I perquè em criden per anar a dinar, que si no seguiria... So Hard:

22 de Març

Ja fa dos mesos que estic a Barcelona. Dos mesos de seguir a l'atur. Dos mesos de trobar a faltar la vida, perdoneu: vidorra, de Cardiff, els meus companys de pis, l'hospital psiquiatric, el parlar en anglés, les xocolates, les festes, el descontrol, el consumir, el fet de viure la vida, el gaudir de cada instant, de cada minut. Perquè realment a Cardiff ha estat on he sabut el que vol dir viure i el carpe diem. Aprofitar els dies de sol, però també els de núvol i els de pluja. Sortir de festa, el Buffallo i el Milgi, anar al Chapter. El fet de conviure amb gent diferent amb una mateixa motivació i objectiu però amb diferents intencions. Apendre d'un i de l'altre. Estimar. Trobar a faltar Badalona i el que això comporta. Viure les coses des d'una altra prespectiva i tenir els sentiments a flor de pell en cada moment. I aquí segueixo anant de concerts, però trobo a faltar el anar a concerts a Cardiff, el entrar a Spiller Records. Parlar amb un i parlar amb l'altre. Parlar de Barcelona i sentir-me orgullós d'on vinc. Adaptar-me a 12 personalitats i desprès a 8. Valorar el que fan per tu i sentir-te valora't. Menjar a deshores i els entrepans d'hamburgesa, ou ferrat, enciam, tomàquet, ceba, pernil, formatge i frankfurter desprès de tornar de festa. Perdoneu-me que em repeteixi, però és que trobo a faltar el frankfurter tant en l'entrepà com al plat. Comprar totes les ofertes del Tesco, Sainsbury's i Boots, per molt inútil que fossin. El Topman. El ser saludat per algú que ni viu ni treballa a l'hospital. El gimnàs. El Fino Lounge, la Madame Formage, el Windsor Palace 33, les galeries. El quedar-me adormit en una altra habitació, el fet de comprar un pastís per celebrar qualsevol cosa o perquè estava d'oferta. I seguiria però acabo d'adonar-me que realment no he escrit el que volia dir per referir-me a aquests dos mesos i que ja no hi ha manera de reconduir el text, sí podria fer un borrón y cuenta nueva, però no val la pena. I com que ara la cosa va de videos deixo el d'una banda que ja en vaig parlar en el seu moment, que estan a Cardiff me'n vaig tornar adicte i que per tant van ser protagonistes de la meva banda sonora i que ara, inevitablement, quan els escolto em recorden aquells 6 mesos. Trio un video al atzar, doncs el que va ser el nostre hit ja us el vaig ensenyar en el seu moment.



I m'encantava cantar/cridar:
I mixed rum and coke and lemonade
Asked for my presents in the kitchen
Alone again at 3am
I listened to theeeem

We are nowhere and it's now

No hi ha videoclip promocional, amb la qual cosa la única filmació decent que he trobat és aquesta actuació en un programa de televisió.

Feu-ne la interpretació que vulgueu o simplement escolteu-la:

If you hate the taste of wine
Why do you drink it 'til you’re blind?
And if you swear that there’s no truth and who cares
How come you say it like you’re right?
Why are you scared to dream of god
When it’s salvation that you want?
You see stars that clear have been dead for years
But the idea just lives on

In our wheels that roll around
As we move over the ground
And all day it seems we’ve been in between the past and future town

We are nowhere, and it’s now
We are nowhere, and it’s now
You took a ten-minute dream in the passengers seat
While the world it was flying by
I haven’t been gone very long
But it feels like a lifetime

I’ve been sleeping so strange at night
Side effects they don’t advertise
I’ve been sleeping so strange
With a head full of pesticide

I got no plans and too much time
I feel too restless to unwind
I’m always lost in thought
As I walk a block to my favourite neon sign
Where the waitress looks concerned
But she never says a word
Just turns the jukebox on
And we hum along
And I smile back at her

And my friend comes after work
When the features start to blur
She says these bars are filled with things that kill
By now you probably should have learned

Did you forget that yellow bird?
How could you forget your yellow bird?

She took a small silver wreathe and pinned it onto me
She said this one will bring you love
I don’t know if it’s true but I keep it for good luck

El rei del videoclip

I desprès de la gran noticia de la possible tornada (i sonada) als escenaris d'en Michael Jackson, doncs no podia deixar-ho passar i no comentaro. Que carai, si la meva intenció era penjar videoclips, tard o d'hora n'hagués penjat d'ell. Doncs en la historia del videoclip els seus tenen un gran paper important. Qui no recorda Thriller de prop de 14 minuts (http://www.youtube.com/watch?v=AtyJbIOZjS8).

I buscava videos d'ell, però res, igual que el Thriller, els enllaços per copiar per tal de pujar-los a blogs com aquests, estan eliminats, així que he trobat aquest, una versió del They Don't Care About Us ambientada a la presó i amb imatges reals de injusticies racials, de pobresa, religioses,... Sens dubte aquesta versió, més cruel, lliga més amb la lletra que no pas la versió comercial (http://www.youtube.com/watch?v=gCqQ2JcQWGs)



Us recomano que passeu pel youtube amb calma i feu una ullada a www.youtube.com/user/michaeljackson. I no oblideu deu mirar els videos d'actuacions en directe on demostra que sap cantar, sap ballar i sap fer embogir amb els seus moviments de peu, de pelvis... i només em queda dir VISCA ELS MITJONS BLANCS I LES SABATES NEGRES, VISCA!



I jo, a en Michael, li perdono tot.