I més, molt més... i sembla que el llistó cada cop queda més alt.

Doncs sí, ja tenim les entrades per a Daniel Johnston, tot i que el rumor de que acabi tocant a Barcelona cada vegada sembla més ja un fet verídic. Total, que me quiten lo bailao i, què carai, lo bueno, si és doble, dos veces barato.

I també he tingut temps per veure una altra de les pel·lícules considerades com les del millor 2009. The Revolutionary Road. S'ha de reconeixer que la Kate fa un molt bon paper.



I sí, també hi hagut concert, faltaria més.
Una de les grans sorpreses de la última edició del Faraday.
I va ser un concert tan bonic i enèrgic a la vegada. I va ser d'aquells que malgrat la gent, la mala visibilitat de la sala,... sense voler, se't crea una bombolla on només hi pot entrar un mateix i la banda. La resta desapareix. Concert amb versions de Gary Numan i de The Beatles, de mostra un botó





I per acabar aquesta tanda, ahir, Howe Gelb pujava a l'escenari de l'apolo amb la seva banda Giant Sand per a reinterpretar el "Johnny Cash at St Quentin". I per a mi, sí, tota una experiencia.