Un dels millors...

I un dels motius pels quals m’agrada viure aquí és el mateix que et diria si em preguntessis que et digués una cosa de les que no m’agrada de Cardiff. Viure entre tanta gent té coses bones i dolentes. Les dolentes, per sort, al final, les acabes acceptant i per tant no acaben sent ni bones ni dolentes. La bona és que coneixes a molta gent, cosa que, almenys a mi, m’enriqueix molt. Conèixer les històries dels altres, encara que només siguin inventades o versions de la realitat (de la part creativa també se n’apren), ajuda a formar-te una miqueta més. M’agrada perquè he apres a viure entre tanta gent, tot i que de vegades em fa pensar que és una especie de casa colònies, amb la qual cosa anava més que preparat desprès de tots els meus anys d’esplai i de cau. M’agrada perquè conec una mica més de cada país. M’agrada perquè no sempre em sento sol. A més, per A o per B, acabes coneixent als amics d’aquests, parles amb ells i són noves histories. Estar clar que no tothom ve a relacionar-se amb la resta de voluntaris, però sempre és agradable trobar-te gent disposada a compartir amb tu un got de llet. Ahir, però, vaig compartir un concert. Compartir un concert significa compartir els moments (de vegades hores) previs, fer la cua, guardar lloc, veure (o aguantar) els teloners, els minuts entre banda i banda, compartir l’emoció d’escoltar aquella cançò que tant t’agrada i veure que a l’altra persona li agrada tant com a tu, el final de concert, el tornar cap a casa. Ahir, vaig compartir el concert amb una noia de bruseles i el seu germà. Per a ella era el primer dia, desprès de 6 mesos, sense ser voluntaria. Per ell, el concert, era l’excusa per anar a veure a la seva germana en la ciutat on hi ha passat 6 mesos. Ella estava a Gales, però no a Cardiff, resulta que vivia en un poblet de només de 3000 habitants, està contenta del voluntariat, cosa que em deixa més tranquil, doncs a mi encara em queden 5 mesos. Va arribar fins a Cardiff desprès de coneixer alguns dels voluntaris que viuen amb mi en la evalució intermitja (la meva evaluació serà el mes d’octubre). De fet només es van veure durant un cap de setmana, però resulta que van fer bones migues, que diuen. Total que va demanar passar una nit aquí per tal de poder disfrutar amb el seu germà un concert la nit abans de tornar cap a Brusseles. I a mi que m’agrada tant relacionar-se amb gent vaig demanar que els hi donguesin el meu número, a més, suposava que necessitarien ajuda per arribar fins a casa amb el taxi, a més tenien el handicap de que el germà necessita cadira de rodes per a desplaçar-se i de tant en tant necessita oxigen. I dit i fet, això que em truquen, quedem a la porta del concert, anem a menjar alguna cosa i resulta ser que són una gent més que sencilla i agradable, tal i com a mi m’agraden. Ella parla castellà i m’explica el projecte que ha estat fet durant aquests 6 mesos. A mi no m’hagués agradat, però ella que va estudiar alguna cosa relacionada amb l’agricultura, va disfrutar molt. Resulta que a través de la conversa amb ella he estat pensant en mi i en aquests 26 anys. D’acord, no tots hem de tenir el mateix ritme i està clar que per tenir un curriculum o un altre no hem d’estar més orgullós que altres. Però tret de parlar l’espanyol, el francés (la seva llengua materna) i l’anglés, va viure el seu últim any de carrera a l’ecuador, ha fet aquest voluntariat de 6 mesos i torna cap a Bruseles sabent que, si no hi ha cap problema, el mes de setembre se’n va a treballar durant un any (amb opció de renovació) al Congo, sí a l’Àfrica. I no em sento inferior a ella perquè sent del mateix any que jo (del 82) ella ha fet tantes coses. No, no és inferioritat, és enveja. Simplement he de reconeixer que m’ha picat la curiositat el fet de seguir movent-me i buscar més informació. Suposo que en una setmana aquesta idea ja no la tindré al cap, crec que de cada una de les histories que he sentit aquí m’he quedat amb alguna cosa i apuntant-les en la meva llista de posibles coses a fer a la tornada.

Vaig conèixer al seu germà assegut en la seva cadira de rodes i vestint la samarreta del grup que anavem a veure i dient-me que era la vuitena vegada que anava a un concert d’aquesta banda. Va fer-me cinc cèntims de qui era, tot i haver estudiat treball social com jo la seva professió era la de professor i si no vaig entendre malament, de la universitat en classes d’informàtica. 29 anys i parlant amb total llibertat de la seva malaltia sent concient de quines són les seves limitacions i que aquestes, dia a dia, van sent més des del dia que va nèixer. Seguir parlant amb ell. Li encanta la música i em parla de molts grups que escolto sovint. Veient que tot i les seves limitacions intenta ser el màxim possible d’autonom el convido a venir a Barcelona, la última vegada que va visitar la ciutat diu que va ser un mes d’agost de fa 10 anys que no va parar de ploure. Emocionar-nos en el concert amb aquelles cançons que tant ens agradaven, tornar cap a casa sense poder recordar cap altra cosa que no tingui a veure amb el concert. Arribar a casa i dir-li a la portera de l’hospital i al senyor de seguretat que si el deixen fer ell podrà pujar els dos pisos sense l’ajuda de ningú (no tenim ascensor). Veure’l sense la cadira, assegut al terra, pujant un per un els graons amb la única ajuda de les seves mans. Arribar al primer pis, descansar i seguir fins el següent pis. Arribar, seure a la seva cadira i dir: “Sort que només passem una nit aquí” amb un somriure a la boca.

Cada dia tinc coses en què pensar abans d’anar a dormir. M’agrada, i d’acord a Badalona segur que hi havia coses que em feien pensar, però eren diferents, i sí, opino el mateix que vosaltres, tenien la mateixa importància, però estan lluny les visc, potser, més intensament; i desconec el motiu, però tenia ganes de compartir amb vosaltres aquest moment, i no només el fet del concert, volia explicar-vos de manera resumida el fet de conèixer aquestes dues persones, compartir el concert amb ells, tornar a casa, mantenir una conversa asseguts en el llit, al terra o en la mateixa cadira de rodes, desitjar-nos bona nit (que desprès del concert segur que tots tres vam dormir més que feliços), despertar-nos i despedir-nos, deixar-me un molt bon gust de boca, seguir omplint-me d’anècdotes que m’agradaria explicar-vos a l’instant i fer treballar el meu cap. Crec que ha estat, de moment, un dels millors moments a Cardiff.