Els dimecres normalment pels voluntaris és el millor dia. Els dimecres és quan ens donen el Food Allowance o el que és el mateix els diners que ells creuen suficients per tal de que podem alimentar-nos fins el següent dimecres. Per a mi com ja sabeu els dimecres eren els dies de baixar al centre, anar a buscar a un dels usuaris, fer una volteta i esmorzar amb aquest. També sabeu que aquest des de fa unes setmanes que no el podem anar a buscar arrel d'un brot psicòtic. Com que els dimecres (i els divendres) no hi ha usuaris en la unitat, si ens quedem a l'hospital fem més nosa que servei, així que la nostra jefa ens dona els dimecres lliures fins a nova ordre. Està clar que la nostra supervisora no ho sap, seria capaç de buscar-nos feina en un altre racó i llavors els meus dimecres deixarien de tenir significat, doncs els dimecres són el que a barcelona seria un diumenge qualsevol, és a dir, El dia del Senyor. Per tant els dimecres, tant per la Gabi com per a mi, són els dies Dels Senyors, on ens aixequem tard, com uns Senyors, on esmorzem amb pijama escoltant la radio, com uns Senyors, estem hores per dutxar-nos, vestir-nos, arreglar-nos i trobar-nos en el mig del passadís de casa, talment com un senyors. Desprès baixem a recollir els nostres diners setmanals, donem les gràcies i anem corrents a buscar l'autobús. De vegades dinem a casa, però sempre acabem menjant alguna cosa en el centre, sí, com uns Senyors. No tenim una ruta marcada però sempre acabem passejant per les arcades que venen a ser minicentres comercials i per Queen Street que ve a ser un Carrer del mar o un Portal de l'Angel. Roba per ella, música per a mi. Avui hem modificat una miqueta la ruta, feia bon dia i jo sentia la necessitat de tenir per fi les meves entrades per a veure en Leonard Cohen i les d'en Paul Weller. Fins i tot avui m'havia animat a comprar les entrades per anar a veure a Oasis a Cariff. Però feina bon dia i això no significava res més que havia sortit el sol i que cap núvol el tapava. Hem arribat a la oficina de tiquets i he tornat a casa només amb les entrades d'en Paul Weller. No patiu no he fet cap escàndol, no he plorat, no m'he posat a cridar,... quan la noia de la oficina m'ha dit que tots dos concerts estaven Sold Out. De fet he pensat que era el millor que em podia passar. De fet no són tres concerts barats. De fet, si m'haguessin fet triar només m'hagués comprat la d'en Paul Weller que per alguna cosa mai l'he vist i ara cada cop que miro l'entrada (amagada en el meu armari, aquí no tinc la caixa forta de casa) em venen ganes de cridar de l'emoció. I és que per fi podré veure el que diuen que és el pare dels mods. I és que per a fi el mes de novembre, si deu vol, podré dir que ja he vist els 4 cantants que formen el meu periode de transició entre la música que escoltava abans i la que escolto ara. I podria estar hores parlant d'en Paul Weller. De fet, fins i tot a la Gabi li ha fet il·lusió que quedessin entrades almenys per aquest concert. Ella no vindrà, de fet ella ni serà a Cardiff el dia del concert, de fet ella hauria preferit veure a Oasis. De fet ella ni ni havia sentit mai aquest nom. Ara fins i tot és capaç de reconeixe'n la seva cara i avisar-me si veu alguna foto en alguna tenda. I és que per a fi podré veure a en Paul Weller. I sí, de vegades em llegeixo i sóc capaç de reconeixer fins a quin punt arriba la meva tonteria, però ho sento, no ho puc evitar, i ho sento, ho haig de compartir.
I em costa decidir-me quina cançò posar d'ell... així que us en faré un breu resum...
You Do Something To Me , no vull imaginar que pot passar o que puc arribar a fer quan senti aquesta entrada de piano si la toca a Cardiff
That's Entertainment amb en Noel Gallegher, que ja que no he trobat entrada per a veure Oasis almenys una cançò amb ell, a més en Noel sempre ha estat un gran fan d'en Paul Weller. Aquesta cançò però en Paul Weller la cantava en la formació The Jam
Englis Rose, una altra de The Jam, però és que és tan maca...
Wild Wood, una vegada la vaig sentir en directe d'un grup que la va versionar, la vaig poder cantar però no era el mateix... a veure si la toca en el concert a Cardiff
Town Called Malice, i aquí amb The Jam altra vegada en un concert 4 mesos abans de que jo neixés... i per a mi és una d'aquelles cançons que mai serà antiga i sempre em farà cantar i moure'm...
Shout to the Top, de la epoca Style Council que desconec menys però no podia oblidar-me d'ella... Un peto Mercé!
1 comentario:
ohhhhh.... quants récords! récord de cimeres, récord de friquipaunds, récord de zases en toas las bocas.... gràcies rei, units per sempre en el nostre Paul (o peter?) Weller.
Publicar un comentario