Dos mesos i un dia

I ahir ja va fer dos mesos que estic a Cardiff, i de vegades diria que passa el temps volant, d’altres que va massa lent. No faré cap resum ni cap valoració del que està sent fins ara aquesta, diguem-li, experiencia. I recordo l’any passat quan vaig anar a veure la pel•lícula “The Other Boleyn Girl” i les ganes que tenia de cridar a la pantalla “Malvada” perquè la Natalie Portman era dolenta, molt dolenta. O era la Scarlett Johansson? És igual. Ahir el dolent era en Ralph Finnes a “The Duchess”, però no vaig tenir la necessitat de cridar i per tant tampoc ho vaig fer. Avui tocava fer el que aquí en diu day trip, i hem anat a la platja amb els usuaris. La veritat, que per a mi, masses hores en el cotxe, però els cotxes amb capacitat per 19 persones sempre m’han fet gràcia. Els usuaris tenen entre 18 i 65 anys però la mitjana d’edat està per sobre dels 50. M’ha fet gràcia poder cantar amb ells, doncs hem trobat un k7 dins de la furgoneta, d’aquells que feiem abans i en la tapa hi escriviem “varis”. Ha sonat Depeche Mode, The Beatles, Neil Diamond,... Fa gràcia poder cantar amb ells… doncs ells canten pitjor que jo. I feia fred, o si més no jo m’he congelat, diuen que és perquè sóc del Sud. Prefereixo pensar que sóc de la part Nord-Est del Sud d’Europa. I sí, ho sento, des de que estic aquí estic més orgullós d’on vinc. I estic cansat, però demà m’aixecaré tard, demà tinc dia lliure, doncs l’usuari que hem d’anar a buscar els dimecres per anar a fer una volta amb ell i anar en algun bar encara no està prou bé. De fet, hem deixat de sentir-nos segurs al seu costat, fins al punt de que ahir ens van haver d’acompanyar des de la unitat fins a casa perquè no ens seguís. Ara comença a haver-hi una miqueta més d’emoció en la unitat. M’agrada. Me van las emociones fuertes.