Cultural Shocks

D’acord, estic en un altre país, però també tinc dret a enfadar-me. I és que per a mi hi ha coses esencials. No fa gaire deia que una de les millors coses que m’havien passat fent aquest voluntariat, és que per a fi, a la feina (diga-li feina, diga-li com vulguis) he pogut tornar a establir relacions afectives amb els usuaris. I sí, com també he dit varies vegades, la última feina, la que compartia amb vosaltres, la de Badalona, m’agradava, és més, m’encantava. M’agrada el què feia i amb qui ho feia, però em faltava poder mantenir una relació més llarga amb els usuaris. Aquí ho tinc i tinc la sensació que sóc l’únic que ho aprecia. Avui a l’hora de marxar en Pol s’ha despedit de tots els usuaris de manera especial. Els demanava que tinguessin cura de si mateixos i tant a la Gabi com a mi ens ha fet una abraçada (per norma de l’hospital no podem tornar l’abraçada, norma que sempre ens passem per allà on sabem). M’ha sonat estrany, però no he fet cas aquest gest, des de la setmana passada que està una mica estrany i sensible, masses atacs epilèctics en la unitat. En la mateixa sala hi havia dos treballadors (per avui m’estalviaré la paraula professionals i/o persones) dels quals s’ha despedit de la manera més formal possible (no heu de deixar de pensar que estic al Regne Unit, per tant gaire bé com si saludés a la Reina). Un cop a la porta i ja saludant als últims treballadors que hi havia al passadís la Gabi ha sentit que deien que avui era el seu últim dia. M’ha sabut greu. Com potser que si és l’últim dia no li facin res? Aquí que tenen postals fins i tot pels divorcis. Que estic en la unitat de neuropsiquiatria, come on (que diuen aquí). Aquest usuari portava 3 anys en el centre de dia i avui li donen l’alta i només són capaços de donar-li la mà. Ostres que aquí beuen te a tota hora, que els costava comprar una caixa de galetes. Que representa que se’l considera, dintre del que cap, estable. I potser en els 3 anys que ha estat aquí ha causat alguns problemes, segur, però aquests problemes també han estat pel mateix motiu pel qual se li va aconsellar estar en un centre de dia, per aquest motiu hi ha uns treballadors atent-lo. Tampoc dic de fer una festa, simplement una despedida sense els codis de formalitat o ni que sigui una punyetera postal i així no trencar cap ritual. Que cony, que també són persones. He mirat per la finestra, però les nostres finestres no donen al carrer. Si l’hagués vist, hagués baixat a despedir-me de la forma que jo considero correcte… que carai, diguem-li, forma humana o si considereu que és massa, li podem dir de forma educada.

Per sort no me’n vaig a dormir indignat. Avui he anat a un altre concert i marxo al llit amb un regust de boca agre-dolç. El mateix que tenia aquesta tarda quan pensava en el Pol, la seva despedida i les moltes vegades que ell hauria pogut perdre la pasciencia per culpa del meu anglés i tot el contrari, sempre buscant la via més fàcil per tal de que jo el pogués entendre.

No patiu, no trencaré cap norma de confidencialitat, he canviat el seu nom, potser fins i tot el seu sexe i si hagués dit la seva edat potser hauria canviat la seva edat, està clar que l’hauria fet més jove, desconec la seva edat real, però segur que jo pensaria que ell és més jove de l’edat que té.