Limits of Control & World Press Photo

I les pel·lícules que no expliquen res no acostumen agradar-me, o potser sí, però el sentiment d'haver perdut el temps no me'l treu ningú. I així em sentia jo ahir sortint del cinema. Jim Jarmush resulta ser un gran director de cinema, el qual jo desconeixia fins ahir i si ho arribo a saber potser hagués preferit quedar com un incult de per vida. Jim Jarmush juga amb el silenci, i això m'agrada, però no com ho fa ell. Repeticions d'activitats de vida diaria, monotomia a l'espera de noves pistes per tal de poder arribar a tenir un cara a cara amb la que haurà de ser la seva víctima. Gimcana per Espña, per tal de poder arribar davant de Bill Murray i acabar amb la seva vida per tal de que no hi hagi límits ni control de les nostres vides a través del control de la ment i de la imaginació. O l'odies o l'adores, de moment no em posicionaré, abans, prefereixo veure alguna de les seves altres pel·lícules.



Per sort, venia de veure la World Press Photo 2009 en el CCCB i sembla impossible que de tantes desgracies en puguin sortir imatges tant boniques i impactants.

A l'apolo i en cadires, com cal

Andrew Bird, Imitosis


Alondra Bentley, I Feel Alive

Where the Wild Things Are

Des de fa un mes que és la cançò que més escolto. Karen O m'encanta, bé, els Yeah Yeah Yeahs m'agraden, tot i que l'últim cd és d'aquells que costen i que, per tant, no li fas tant de cas com en els altres. Però desprès d'escoltar la banda sonora de Where The Wild Things Are he passat per alt que l'últim cd de YYYs no m'acabes de fer el pes. Des de fa uns mesos, des de que en vaig veure el trailer que només vull veure la pel·lícula i llegir-ne el llibre. D'acord, primer hauria de llegir el llibre, però tinc tantes ganes de veure'n la peli i deixar-me sentir-me com un nen petit envoltat d'aquests Wild Things... Ostres, qui hagués pogut llegir el llibre de petit... i d'acord, ho accepto, estic posant masses expectatives a una cosa que desconec, però la cançò i les imatges no em deixen pensar altra cosa que ha de ser una gran pel·lícula...

House Of Bamboo

Directed by Samuel Fuller
Produced by Buddy Adler
Written by Harry Kleiner, Samuel Fuller
Starring Robert Ryan, Robert Stack, Shirley Yamaguchi, Cameron Mitchell
Music by Leigh Harline
Cinematography Joseph MacDonald
Editing by James B. Clark
Distributed by 20th Century Fox
Release date July 1, 1955
Running time 102 minutes
Language English

Tout est Parfait

Tout Est Parfait (Yves Christian Fournier, 2008)


I sí, no vaig poder evitar en pensar, ni que fos un instant, amb Paranoid Park


Paranoid Park (Gus Van Sant, 2007)

Bad Kids

I desprès de recuperar forces, resulta que agafo un encostipat, dècimes de febres i dolor i malestar general. Això fa que la meva asistencia al Tanned Tin Vs Primavera Sound perilli. Això fa que em perdi la nit de divendres i la de dissabte. Això fa que la meva vida social perilli. Divendres, bondat de la bona. 25 hores en horitzontal. Com a premi, no perdre'm una altra nit d'aquest Tanned Tin Vs Primavera Sound. Una sala Apolo mig buida, i no, no és que sigui pesimista però és que seria incapaç de dir qe estava mig plena, erem 4 gats veien i escoltant a Grouper, Munch Munch i Early Day Miners. Aquests, a mi, no em van cridar especialment l'antenció. No sonaven malament, però jo segui amb malestar general. Les estrelles de la nit, per a mi, Black Lips. Tercera vegada que els veia, i desprès de quedar-me a fora quan van venir a tocar a la sala [2], esperava que amb la seva actuació la sala apolo s'acabaria omplint, però no. Això sí, resposta per part del públic no en va faltar. Pogos, Stage Divings, Crowd Surfings,... L'endemà, sense veu.

11 dies, 12 activitats

Anem per pams:

Divendres 30 d'Octubre del 2009.
Sala Apolo [2], Barcelona
Lacrosse

Lacrosse, millor que la primera vegada, suposo que el fet de veure'ls en una sala petita ajuda molt. Suposo que el fet de no estar estressat i pendent del concert i d'un altre concert el mateix dia, en la mateixa hora però en llocs diferents, també ajuda. Lacrosse, sí, són escandinaus. Lacrosse, sí, són suecs. Canten i ballen dalt de l'escenari. Et fan cantar i ballar, a baix de l'escenari. D'acord, sí ho accepto, de fet, des de fa temps que ho accepto. Els grups escandinaus acostumen a ser una copia (no barata) d'alguns grans grups. Lacrosse també recorden a altres grups, però amb lacrosse m'ho passo tan bé. Sí, lacrosse era la banda que havia de venir a veure a Barcelona quan jo estava a Barcelona.


Lacrosse, You can't say no forever

Dissabte 31 d'Octubre del 2009
T.Rex Club, Barcelona
In-edit Festival

I sí, aquest any sí. L'any passat estan a Cardiff me'l vaig perdre, és més, ni vaig voler mirar quines cintes hi posaven. El festival in-edit, el festival de pel·lícules de música, sobre música, de Barcelona. Per començar una actuació de R.E.M (recordem? Ar, i, em) a Dublin. El film, de nom REM This is not a show, és un recull de les 5 actuacions que van fer l'any 2007 a Dublin. REM qualifica aquelles 5 actuacions com a si estiguessin fent un assaig, doncs van tocar les cançons que formarien part del seu següent cd i van repescar alguns classics, sense tocar les cançons que els han fet més famosos. Fins i tot, en el film, surt en Michael comentant que havia acabat d'escriure una de les cançons 15 minuts abans de l'actuació i que ni en Mike ni en Peter n'havien escoltat la lletra. Cal mencionar que la pel·lícula està filmanada per Vincent Moon



Dissabte 31 d'Ocutbre del 2009
T.Rex Club, Barcelona
In-edit Festival

Paul Weller: Into Tomorrow. Documental sobre la vida de Paul Weller, dels seus anys a The Jam, The Style Council i com a Paul Weller. Pel·lícula, simplement, impressionant, com ja us podeu imaginar, doncs sí, Paul Weller segueix agradant-me, i molt. D'aquelles que si no el coneixes fan que acabis buscant alguna cosa de la seva discografica, d'aquelles que si ja n'ets fan, fan que encara ho siguis més. I segueixo declarant-me fan de la estetica mod!



Diumenge 1 de Novembre del 2009
Cinema Màgic, Badalona
This is it, Michael Jackson

Doncs sí, l'he vist, no podia ser menys. L'últim adeu. Per què no. Resulta que en Michael, en la pel·lícula segueix viu, i com ballava encara. L'últim adéu. Pel·lícula només apta per a fans. I sí, hauria estat un dels shows de l'any.



Dimarts 3 de Novembre del 2009
Cinema Aribau Club 1, Barcelona
In-Edit Festival


Standstill és una banda de Barcelona amb més de 10 anys de trajectoria. Amb el seu últim disc s'allunyaven del seu so hardcore introduint-se, per classificar-ho d'alguna manera, en el pop i cantant en castellà. Si aquest cd ja els va fer guanyar la crítica de la premsa musical els concerts d'aquella gira, els van fer guanyar els elogis del públic. 1, 2, 3,... Standstill, és el reportatge del concert en la cúpula de Venus. El per què d'aquestes actuacions tant especials, les conseqüències, la reacció del públic. Si no coneixes Standstill, acabaràs buscant alguna cosa d'ells per escoltar-los a casa, si els coneixes i no vas anar a aquest concert et maleïràs per no haver-hi anat. Intentar no escoltar els comentaris dels fans que surten en la cinta



Cinema Aribau Club 2, Barcelona
Dimarts 3 de Novembre del 2009
In-Edit Festival

I sí, jo no hagués anomenat la pel·lícula The New Catalan Song i li hagués posat Quico Pi de la Serra Vs Enric de Standstill. Jo i suposo que tots els que la vam veure. Suposo que esperavem una especie de conversa entre ells dos, sobre el significat de la música creada a Catalunya, la d'abans i la d'ara, donant emfasis al nou relleu generacional. Però no, és simplement una conversa, on sembla que un s'ho prengui com una anècdota i l'atre pensi que les conseqüències de dir qualsevol tonteria. Sens dubte, el fet de mirar-te les coses com una anècdota fa que siguis més espontani i no vulguis posar-te al nivell de ningú, fins i tot et fa dir coses amb més coherencia i inteligència.



La Filmoteca, Barcelona
Dimecres 4 de Novembre del 2009
Breakfast at tiffany's

I per fi, una de les pel·lícules que he vist més, Breakfast at tiffany's, en pantalla original i amb la imatge original, sense retocs.



Aribau Club 1, Barcelona
Dijous 5 de Novembre del 2009
In-Edit Festival

Johnny Cash va escriure sobre assasinats, presons, fugitius, drogues,... El repotatge Johnny Cash at Folsom Prison és, per tant, n documental sobre la seva actuació a la presó de Folson, el per què i les conseqüències d'aquella actuació. Anècdotes i comentaris de persones properes al cantant o a aquella actuació. Sens dubte, un gran reportatge, si més no, per a mi, interessant.



Palau de la Música Catalana, Barcelona
Divendres 6 de Novembre del 2009
Kings of Convenience

Kings of Convenience és d'aquelles bandes que sense voler deixes d'escoltar. El fet que el seu últim cd sigui de fa 5 anys ajuda molt. Ha plogut molt i s'han editat molts cds que han anat guanyant i perdent protagonisme. La edició del seu últim treball durant aquest 2009 va fer que els tornés a buscar i me'ls tornés a posar. No podia faltar a la cita, primera actuació a Barcelona i por la puerta grande que diuen!



Aribau Club 1, Barcelona
Dissabte 7 de Novembre del 2009
In-Edit Festival

I sí, seguim amb el festival In-Edit de Barcelona. El moviment dels anys 60 a Londres representat a Tonite Let's All Make Love in London. Desprès d'aquesta pel·lícula tinc en la meva llista de coses pendents a fer buscar altres coses d'en Peter Whitehead.



Aribau Club 2, Barcelona
Dissabte 7 de Novembre del 2009
In-Edit Festival

Evening's Civil Twilight in Empires of Tin, crec que és d'aquelles coses que has de viure. Com que no visc a Austria, me n'he pogut fer una idea...



Cinre Rex, Barcelona
Diumenge 8 de Novembre del 2009

Zaire any 1974. James Brown, BB King, Bill Withers,... entre molts altres junts en un festival per celebrar el campionat de boxa on Muhammad Ali havia de recuperar el seu títol. I només puc dir Soul Power! Ah, bonissim veure a Cecila Cruz i el seu nerviosisme...

House of Diamonds

I sí, ho havia de fer, havia de parlar d'ells altra vegada. És que m'agraden. M'agraden els seus dos àlbums, m'agraden les seves veus, com canten, les seves cançons i m'agrada poder imaginar que canten enmig d'arbres com els del video. I a la tercera vegada va la vençuda, o aixó diuen, i sí, m'hi vaig apropar, per comprar-me la samarreta però també per dir-li que els tres concerts que he vist d'ells m'han encantat i que, sí, escolto, i molt, els seus dos àlbums. Groupie, no, aquí com el rap, que no hi ha groupies, només fans (by El Porta... i no faig comentari al respecte)



Bowerbirds, House of Diamonds

Bich is Back

Total, que m’és igual. No en sóc fan, però l’havia de veure. No en tenia cap cd fins fa poc, però les seves cançons em resulten familiars. La seva imatge sempre m’ha cridat l’atenció i… que carai, que no haig de justificar per res del món el fet de que em van regalar les entrades per veure a l’Elton John i que dimarts passat jo era al Palau St Jordi. I a mi, el que més em va agradar, va ser el més criticat, la posada en escena. Sí, ho sento, però pa’gusto, colores.
I m'enrollaria més parlant sobre el concert, però cal? Bé, només afegiré una coseta, grata sorpresa en veure que el teloner era Teddy Thompson...


Bich Is Back, Elton John

He de reconeixer que un concert de l'Elton John està dins de la meva llista de "cantants que s'haurien de veure un cop en la vida, però que en el fons ni em van ni em venen", així doncs crec que dels grups d'aquesta llista que he vist, aquest de moment ha estat el concert que més he disfrutat... Ni madonna, ni Boss...

First "They" Take Manhatan, not me

I esperar una trucada, la que em diria sí vaig a Nova York o no. I finalment m'han trucat, i la resposta ha estat sí. I no hi ha viatge a Nova York doncs, sí, tinc feina altra vegada. I què millor que celebrar-ho que una d'en Leonard Cohen per anar a escalfant motors pel concert d'aquest vespre?



Leonard Cohen - First We Take Manhatan

Anímic, les fulles fan d'ocells

I sí, a continuació, en castellà, però ha estat per exigencies del guió.
www.altafidelidad.org/animic-espaldamaceta-barcelona-04-09-2009/

Anímic + Espaldamaceta 4 de Setembre del 2009, Sala Apolo (Barcelona)

Y sí, aceptamos subir a Himalaya junto a Anímic. Era una propuesta interesante y sabíamos que ellos mismos nos facilitarían tener un viaje tranquilo, agradable y lleno de matices para que la cuesta arriba fuera lo menos cansado. Entre las plantas, las flores, los animales que invadían el escenario y las voces de los coros de la primera canción, la que abre su último disco y la que da título al mismo (Himalaya – Les petites coses/error lo-fi 2009), nos hipnotizaron, parte de la culpa también la tenían los visuales de Genís Rigor que llenaba la Sala Apolo con bonitos paisajes y pasajes.

Y el concierto de Anímic fue, realmente, como subir una cuesta, quizás, por que no, la de Himalaya, sin el esfuerzo que esto implicaría. Ellos quedaron a la cima de la montaña mientras nosotros, los ahí presentes, fuimos bajando hasta llegar al final del concierto, donde ellos seguían ahí celebrando el disco, celebrando su amistad, celebrando su existencia como grupo, celebrando esa noche que hubo momento de todo, para cantar y para emocionarse y llegar a emocionarnos quienes habíamos aceptado tal invitación.

Por el camino se les unieron amigos, es que el concierto de Anímic fue eso, un concierto de amigos para amigos, familiares y seguidores de la banda, y por qué no, curiosos que se acercaron esa noche, y que seguro salieron de la sala con la misma sensación que los otros, con la sensación de una bonita excursión, sin cansarse, sin ampollas, satisfechos y sin necesidad de hacer otra cosa esa noche, para regresar a casa, tumbarse al sofá y recordar cada momento de lo visto y escuchado. Y fue en “La Cabanya” donde realmente todos fuimos amigos, donde todos fuimos Anímic, pidiéndonos que recuperásemos la hoja doblada en forma de librito que nos habían dejado en las sillas, donde estaba la letra de esta canción. Los amigos invitados a compartir alguna canción con ellos fueron Jose Juan Gonzalez (Espaldamaceta), Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Maria Rodés (Oníric), Genis Navarro, Jordi Matas, Núria Maymou, Gonçal Planas (Sanpedro).

Si me hacen elegir un momento de esa noche me quedo con el recuerdo de “Les fulles fan d’ocells”, que fue para mi, el mejor momento de la noche, donde en mi cabeza pasó el recuerdo de aquel concierto de Sufjan Stevens en el Casino de l’Aliança de Poble Nou. I no les comparo con él, no, aunque quizás tampoco iría mal encaminado, pues las comparaciones son odiosas al menos por uno de los comparados, así que me limité sólo a dejar que mi mente me llevara a pensar en ese momento donde en el lugar sólo había espacio para la música y para nada mas.

Hablar de Ferran y de Louise como futuros padres, sería caer en una vía fácil para describir algún momento del concierto, pero quizás, sí que fuera por eso, que sin quererlo ni beberlo, el concierto tuvo, en algún momento, aires paternales, de esperanza, de ilusión, de luz,… Pero dudo mucho que sea solo fruto de esta circunstancia; como grupo, después de ese concierto, aparte de más reconocimiento (y no sólo nacional), no les falta nada. Con lo cual no sólo hay que nombrar a Ferran y a Louise, no podemos pasar por alto nombrarlos a ellos también, Juanjo Montañés, Roger Palacín, Núria Monés, Miquel Plana y Genís Rigor. “Aple Seeds” le sirvió a Louise para agradecer a sus compañeros de viaje todos estos años, por qué esa noche volvían a recoger aquello sembrado durante todo este tiempo.

Para dar salida hasta la cima del Himalaya nos acompañó las canciones de Espaldamaceta, que no pudo disimular lo contento que le hacía abrir ese concierto ni lo mucho que le gustaba el nuevo disco de Anímic, a los cuales, en forma de homenaje y de agradecimiento por haber sido él el elegido nos ofreció una versión de “La Cabanya”. Tambien se atrevió a versionar a Los Planetas, Leonard Cohen y a Manel (estos últimos presentes entre el público).

Let's get lost

L'estiu, sí, ja s'acaba. Ho sento.
Ens perdem?


Let's Get Lost - Chet Baker

I no fa mal veure cinema documental, i més si és per descobrir coses com aquestes.

Bamboo

Perquè un podria ser Bamboo i l'altre el seu tigreton o el seu airgam-boy


Antònia Font - Bamboo

1 any, 6 mesos

Doncs el temps passa volant, i mira si vola ràpid que tot just avui fa un any que vaig anar a Cardiff, tot just avui fa mig any que vaig tornar de Cardiff. I començo a oblidar petits detalls, com noms de carrer, noms de gent que vaig coneixer de manera puntual, números, noms de menjars, de restaurants. De moment, les importants segueixen grabades en la memoria, fins i tot, si en faig un petit esforç, les puc veure com a fotografies mentals. I segueix agradant-me mirar les fotos de Cardiff i rebre missatges, mails, trucades de la gent que hi vaig coneixer. M'agradaria rebre'n més visites o jo poder-ne fer. Però sí, el temps passa volant. I si estigués a Cardiff aquest cap de setmana tornaria al Buffallo i com era de costum li demanaria Don't You Want Me que segons la Dj, des de que jo vaig marxar, ara fa 6 mesos, no l'ha tornat a posar.


Human League - Don't You Want Me

Lupe

Perquè m'agraden aquestes tardes de Raval, de passejar i adonar-nos de que no ens costa gaire fer una parada per a refrescar-nos allà on parlem, ens expliquem, riem o estem en silenci, on ens agraden les bandes sonores, on sense ells saber-ho, són tant encertades.

I no tornarem a parlar de PSB (com a mínim, de moment), avui Faraday

I hauria de parlar del concert d'ahir però en el seu moment ja vaig parlar de Pet Shop Boys, així que per què no fer un resum de l'últim festival? Faraday, Vilanova i la Geltrú.

The Mummers - Wonderland

I és tant fàcil utilitzar el nom de Björk per descriure la seva veu, tant, però per la seva música. Pell de gallina al final del concert.

The Leisure Society - The Last Of The Melting Snow
Un altre gran descobriment, un altre grup a seguir de prop

The Divine Comedy - National Express

Sense paraules, sí, en Neil és un geni. Quina manera d'omplir un escenari amb un sol piano o una sola guitarra i una veu.


The Lucksmith - Take This Lying Down
I em sap greu dir-ho, però va ser un gran concert, perdó, especifiquem, l'últim concert a Catalunya, com a mínim, marxen sabent que ja els he vist. Perdoneu per la qualitat però no he trobat videoclips

I ara sí, del primavera

I val més tard que mai, no?
Doncs comencem, amb les actuacions, de les que vaig veure, que més em van agradar de la última edició del Primavera Sound. Ordenats cronologicament.


The Tallest Man On Earth, The Gardener. Aquesta podria ser LA ACTUACIÓ de la nit. Sorpresa. No pensava que podria tenir tant bon directe.





Bowerbirds, Bur Oak. I sí, n'he parlat (i ho seguiré fent) i per tant era una de les actuacions esperades i a sobre per partida doble, doncs tocaben durant la primera nit del festival en el forum i dissabte al migdia en el parc Joan Miró. I jo més que content.



Jason Lytle, I am Lost. I sí, per fi, ja he pogut veure el cantant de Grandaddy en directe. I un es conforma en poc. I és d'aquells moments que t'és igual que ningú no el vulgui compartir amb tu, que el so no sigui el millor, que hagis tingut un mal dia,... és igual, perquè escoltar les cançons que té com a solitari i sobretot les que toca de grandaddy fa que tinguis un moment rodó



Spiritualized, Ladies and Gentlemen we're floating in Space. Enteneu per què estan dins d'aquesta llista, oi?



Sonic Youth, Teenage Riot. Sens dubte, LA BANDA. I ja us podeu imaginar com estava desprès de fer-me la foto amb un d'ells (la foto de la actualització anterior)



Kitty Daisy & Lewis, Going Up The Country. És que si escolteu aquesta cançò, o alguna altra d'aquesta banda i no moveu ni un sol peu és que no teniu sang a les venes.



Ezra Furman and the Harpoons, Take Off Your Sunglasses. I sé que aquesta gent acabaran sent una cosa molt gran, si més no, s'ho mereixen. Jo vaig passar-me el concert dient que aquests tornen el mes d'Octubre i llavors tindrem feina per trobar entrada. EL CONCERT de la nit de dissabte. I llegeixo les crítiques i la gent va sortir emocionadissima del concert, i m'agrada saber que no vaig ser l'únic.

The Day That I Met Him

Demolición

I volia començar a posar alguns videos dels grups del Primavera Sound, sí, ho se, alguna cosa falla, però és que per fi he pogut saber de qui és la versión que va versionar Mujeres en la última actuació que els vaig veure. Resulta que son de Perú, i que la cançò és de l'any 1964. No, no és cumbia, tal i com es parava la meva mare, tampoc és salsa, ho sento. Però Perú, 1964 i el tipus de música, per a mi encara no entren en el meu cap. Quan sento aquestes cançons tinc la sensació de que se m'escapen moltes coses, masses prejudicis segurament, així que fora prejudicis...

Reyerta

I hauria de penjar algun video de The Wave Pictures, perquè va ser el tema central del cap de setmana, però ho he fet masses vegades o si més no més de les que volia, ja que la meva intenció era penjar un sol video de cada banda. Però aquest cap de setmana els vaig veure dissabte a la nit a Barcelona i diumenge al migdia a Vic. Dos concerts completament diferents i, si em fessin triar, possiblement em quedaria amb el del dissabte a la nit, venia de veure Mujeres, i com a teloners de The Wave Pictures tocaven Sedaiós. La suma dels tres concerts i del set-list de The Wave Pictures va fer que fos una gran nit, amb ganes de més i per això vaig acabar de decidir-me de pujar a veure'ls altra vegada el dia següent. Un cap de setmana per agafar forces pel Primavera Sound
Avui video de Mujeres... m'encanta conduir escoltant la seva demo...


"...y a ver si bailamos un poco, no?"

Casualitats

I potser només és una casualitat, potser com diu ella, és una senyal. Tant hi fa, simplemente avui m'he despertat desitjant-te un bonic primer dia de feina durant el que també havia de ser el meu primer dia de feina. I m'agrada, tu d'infermera i jo de treballador social. Sona bé i tot, i fins i tot, vagament, complementari. No se com funciona l'area de salut a Liechtenstein, però espero que t'hagin sabut tractar bé. I de cop i volta començo una altra etapa i sense voler, tot i que estàs lluny, em dono compte que la començo amb tu... com la que vaig començar a Cardiff que sense voler-ho també hi eres tu. I perquè segurament, si encara estiguessim a Cardiff avui hauriem escoltat The Wave Pictures a tot drap mentre ens estiguessim explicant les primeres sensacions. Potser tindriem una conversa més relaxada al livingroom amb Peter Broderick de fons. Potser, simplement, hauriem decidit quedar al centre, passar per la topshop i comprar-nos roba, per spiller records a comprar-nos algun cd, pel Tesco comprar alguna cosa per beure i un pastís de xocolata i ho hauriem celebrat de festa a casa. Potser, i si hagués sigut així haurien sonat moltes cançons la majoria d'elles festives per ballar, cantar i "out of control"... i si també hauriem repetit la nostra coreografia de:



I desprès de veure a en Peter Broderick, el que vaig veure a Bristol i en el seu moment ja us en vaig parlar, un está més sensible, i se n'hi posa més quan mira l'agenda i aquest cap de setmana té la opció de veure dues vegades a The Wave Pictures... com voleu que oblidi Cardiff?

Hanasakajiijii (Four: A Great Wind, More Ash)

I com ja sabeu, si d’alguna manera perdo el temps, és llegint el forum del Primavera Sound. Si el llegeixo és perquè hi parlen de música i de moltes bandes que desconec. Està clar que tot el que em descobreixen no m’agrada, però hi ha bandes que gràcies a llegir-ne algun comentari ara me’n considero fan. Podria nombrar tants grups i artistas en solitari. Grandaddy o Anathallo són, però, les bandes que més em van sorpendre i més he seguit des de que vaig llegir els seus noms en el forum. De Grandaddy ja n’he parlat, just quan vaig anar a veure la roda de premsa per a la pròxima edició del Primavera Sound. Avui toca parlar d’Anathallo. Per què? Doncs, tot i que ahir la crisis economica no va deixar que comprés una entrada per anar a veure a Depeche Mode el pròxim 20 de Novembre a Barcelona, ahir vaig poder-me comprar la entrada per veure a Anathallo demà divendres a Barcelona.

The Greedy Ugly People

A la música de Hefner hi vaig arribar tard. De fet hi vaig arribar un cop retirats, al final del 2002. Sí que n'havia escoltat alguna cançó, però només perquè n'havia llegit crítiques, només perquè en John Peel n'havia parlat d'ells. Mai els vaig fer cas i quan vaig voler fer-ho ja no existien com a tal. Tot i així, Hefner, m'agraden i seguiran agradant-me, a no ser que les cançons, o més aviat les lletres, les acabi trobant cursis, passades de moda o ja no les trobi quotidianes. Això sé que no passarà, perquè si alguna cosa té Hefner són les seves cançons, les seves lletres i les seves melodies. M'agraden i punto. No se'n parli més. M'agrada la part més romàntica, depèn de com es miri... sí, se li pot dir romàntica. M'agrada la part més obrera o de protesta, perquè jo m'identifico amb això. M'agrada la part més quotidiana perquè sí, perquè tot i que ells siguin de Londres, tant allà com aquí (o com en un altre racó del món) els actes quotidians són iguals a tot arreu. Desprès de la seva dissolució està clar que no he tingut la possibilitat de veure'ls mai en directe, però en Darren no ha deixat de fer música i les seves cançons continuen sent gaire bé perfectes i a ell sí que l'he vist, la última vegada dissabte passat i sí, vaig tornar a casa sabent que no hi ha cançons més maques i que és igual qui te les canti. El mateix Darren Hayman ya ha vingut dues vegades a Barcelona acompanyat d'en Jack Hayter per cantar cançons de Hefner oblidant-se del material en solitari. I és que sí, tot i que ja no és la època, que Hefner ja no es tornarà a reunir, sempre és bonic tenir la oportunitat de cantar aquells himnes que em van arribar tard.




"Love don't stop no wars, don't stop no cancer,
It stops my heart"... no direu que no és amor això...


Video no oficial, però és que no n'he trobat cap versió que no fos una grabació en directe i de no massa bona qualitat.

Hallelujah

Doncs aixó, ja les tenim...

Dance Me To The End Of Love

Esperant saber el dia que es poden comprar les seves entrades...

Love etc.

Pet Shop Boys han estat des de fa molts anys present en la meva banda sonora. Recordo la primera cançò que vaig escoltar d'ells (des de que tinc consciencia i des de que era conscient que eren ells), Go West del Very. Des del 16 de Març que es pot escoltar el seu nou single, jo però, vaig preferir a esperar-me al dia 23 per tal de poder comprar-me el cd i escoltar-lo tot sencer. De fet el cd en sí m'agrada, però em costa passar de la primera a la segona. Em quedo enganxat a la primera cançò, fins al punt que si vull escoltar la resta del cd haig de començar per la cançò número dos. El videoclip del single, a mi no m'agrada, però no ho dirè massa fort, doncs no m'agrada criticar-los. Jo no entenc d'art, però el millor del videoclip és que m'ha fet pensanr en Gilbert & George i m'ha fet tenir ganes de tornar a la Tate de Londres.



Per si a algú li interesa saber més de Gilbert & George aquí els teniu en format video parlant de la seva experiencia com a artistes:

http://www.tate.org.uk/modern/exhibitions/gilbertandgeorge/
en el primer video es poden veure alguna de les seves obres.

I que carai, jo sóc dels que reivindiquen el l'àlbum Bilingual no entenc tanta crítica. I no és bonic demostrar que has viatjat per altres continents i t'ha sorprès la música d'aquests nous països sense deixar de banda el que has vingut fent durant anys?



David Bowie and Pet Shop Boys... no comments:



I ja que veig que no puc parar de posar videos no puc deixar-me Go West:



I com que no he trobat el video clip però si que la grabació de Home and Dry del concert de Barcelona (desprès de 13 anys escoltant-los aconsegueixo veure'ls en directe)



Com adoro el piano, sembla escrit per obrir una telenovela de sobretaula:



West End Girls, el primer single



Per celebrar els 10 anys de la mort de l'Elvis Presley van grabar You Are Always on My Mind... per internet hi ha un video que van grabar com a tribut a l'Elvis, però jo poso el promocional que van haver de grabar, perquè realment val la pena.



I perquè em criden per anar a dinar, que si no seguiria... So Hard:

22 de Març

Ja fa dos mesos que estic a Barcelona. Dos mesos de seguir a l'atur. Dos mesos de trobar a faltar la vida, perdoneu: vidorra, de Cardiff, els meus companys de pis, l'hospital psiquiatric, el parlar en anglés, les xocolates, les festes, el descontrol, el consumir, el fet de viure la vida, el gaudir de cada instant, de cada minut. Perquè realment a Cardiff ha estat on he sabut el que vol dir viure i el carpe diem. Aprofitar els dies de sol, però també els de núvol i els de pluja. Sortir de festa, el Buffallo i el Milgi, anar al Chapter. El fet de conviure amb gent diferent amb una mateixa motivació i objectiu però amb diferents intencions. Apendre d'un i de l'altre. Estimar. Trobar a faltar Badalona i el que això comporta. Viure les coses des d'una altra prespectiva i tenir els sentiments a flor de pell en cada moment. I aquí segueixo anant de concerts, però trobo a faltar el anar a concerts a Cardiff, el entrar a Spiller Records. Parlar amb un i parlar amb l'altre. Parlar de Barcelona i sentir-me orgullós d'on vinc. Adaptar-me a 12 personalitats i desprès a 8. Valorar el que fan per tu i sentir-te valora't. Menjar a deshores i els entrepans d'hamburgesa, ou ferrat, enciam, tomàquet, ceba, pernil, formatge i frankfurter desprès de tornar de festa. Perdoneu-me que em repeteixi, però és que trobo a faltar el frankfurter tant en l'entrepà com al plat. Comprar totes les ofertes del Tesco, Sainsbury's i Boots, per molt inútil que fossin. El Topman. El ser saludat per algú que ni viu ni treballa a l'hospital. El gimnàs. El Fino Lounge, la Madame Formage, el Windsor Palace 33, les galeries. El quedar-me adormit en una altra habitació, el fet de comprar un pastís per celebrar qualsevol cosa o perquè estava d'oferta. I seguiria però acabo d'adonar-me que realment no he escrit el que volia dir per referir-me a aquests dos mesos i que ja no hi ha manera de reconduir el text, sí podria fer un borrón y cuenta nueva, però no val la pena. I com que ara la cosa va de videos deixo el d'una banda que ja en vaig parlar en el seu moment, que estan a Cardiff me'n vaig tornar adicte i que per tant van ser protagonistes de la meva banda sonora i que ara, inevitablement, quan els escolto em recorden aquells 6 mesos. Trio un video al atzar, doncs el que va ser el nostre hit ja us el vaig ensenyar en el seu moment.



I m'encantava cantar/cridar:
I mixed rum and coke and lemonade
Asked for my presents in the kitchen
Alone again at 3am
I listened to theeeem

We are nowhere and it's now

No hi ha videoclip promocional, amb la qual cosa la única filmació decent que he trobat és aquesta actuació en un programa de televisió.

Feu-ne la interpretació que vulgueu o simplement escolteu-la:

If you hate the taste of wine
Why do you drink it 'til you’re blind?
And if you swear that there’s no truth and who cares
How come you say it like you’re right?
Why are you scared to dream of god
When it’s salvation that you want?
You see stars that clear have been dead for years
But the idea just lives on

In our wheels that roll around
As we move over the ground
And all day it seems we’ve been in between the past and future town

We are nowhere, and it’s now
We are nowhere, and it’s now
You took a ten-minute dream in the passengers seat
While the world it was flying by
I haven’t been gone very long
But it feels like a lifetime

I’ve been sleeping so strange at night
Side effects they don’t advertise
I’ve been sleeping so strange
With a head full of pesticide

I got no plans and too much time
I feel too restless to unwind
I’m always lost in thought
As I walk a block to my favourite neon sign
Where the waitress looks concerned
But she never says a word
Just turns the jukebox on
And we hum along
And I smile back at her

And my friend comes after work
When the features start to blur
She says these bars are filled with things that kill
By now you probably should have learned

Did you forget that yellow bird?
How could you forget your yellow bird?

She took a small silver wreathe and pinned it onto me
She said this one will bring you love
I don’t know if it’s true but I keep it for good luck

El rei del videoclip

I desprès de la gran noticia de la possible tornada (i sonada) als escenaris d'en Michael Jackson, doncs no podia deixar-ho passar i no comentaro. Que carai, si la meva intenció era penjar videoclips, tard o d'hora n'hagués penjat d'ell. Doncs en la historia del videoclip els seus tenen un gran paper important. Qui no recorda Thriller de prop de 14 minuts (http://www.youtube.com/watch?v=AtyJbIOZjS8).

I buscava videos d'ell, però res, igual que el Thriller, els enllaços per copiar per tal de pujar-los a blogs com aquests, estan eliminats, així que he trobat aquest, una versió del They Don't Care About Us ambientada a la presó i amb imatges reals de injusticies racials, de pobresa, religioses,... Sens dubte aquesta versió, més cruel, lliga més amb la lletra que no pas la versió comercial (http://www.youtube.com/watch?v=gCqQ2JcQWGs)



Us recomano que passeu pel youtube amb calma i feu una ullada a www.youtube.com/user/michaeljackson. I no oblideu deu mirar els videos d'actuacions en directe on demostra que sap cantar, sap ballar i sap fer embogir amb els seus moviments de peu, de pelvis... i només em queda dir VISCA ELS MITJONS BLANCS I LES SABATES NEGRES, VISCA!



I jo, a en Michael, li perdono tot.

Summer Here Kids

I avui he anat a escoltar en directe, com si fos un periodista més, la confirmació de les bandes que tocaran en la propera edició del Primavera Sound. Hi han dit molts grups, però no tots, i diuen que un dels plats forts encara no el poden dir. I jo dic: Ai, mare! Doncs amb els noms que ja sabiem abans de començar aquesta roda de confirmacions, jo ja estava més que satisfet. Saber que possiblment tornaré a tenir la ocasió de veure a Kristin Hersh (i els seus ulls) i que per la ocasió tocarà amb el resorgits Throwing Muses. Any 2009, any impar amb la qual cosa ja sabiem que la Kim Gordon, en Thurston More i en Lee Ranaldo tornarien a passejar-se pel forum. I si Sonic Youth li tocava per ser any impart, també a Yo La Tengo. Bowerbirds, que una vegada ja en vaig parlar. Una de les bandes amb un dels noms més bonics: The Pains of Being Pure At Heart. Shearwater. New Year. El gran Jarvis Cocker, tot i que no aprofita la ocasió per fer reviure als grans Pulp. Les confirmacions de Magnolia Electri Co. i la de Andrew Bird m'han fet dir un "ai!" en veu fluixa per no molestar els que sí que estaven en la sala com a periodistes i amb la qual cosa treballant. No puc deixar de citar a My Bloody Valentine o Spiritualized o Spectrum. Tinc els dits creuats perquè em posin el suec The Tallest Man on Earth en una hora decent i si no és a l'auditori que sigui de dia i en un escenari on no hi hagi molta gent. El grup preferit de Kurt Cobain, The Vaselines, que vaig descobrir en aquell unplugged de Nirvana que hi havia versions d'aquesta banda i de Bowie. Marnie Stern, Kymya Dawson o Alela Diane per citar alguna de les precencies femenines en el festiva. Compartir recinte amb Steve Albini, Mark Olson o Damine Jurado. I no tornaré a llegir el cartell altra vegada. Ho faré demà, en fred, per adonar-me d'allò que no he retingut desprès d'escoltar tants noms i per fer una primera escolta a aquells grups que desconec. I desprès a esperar la resta de confirmacions i el que és el més important, els horaris, element basic per poder fer una valoració del cartell.

I avui, perquè ha estat una de les grans confirmacions (almenys per a mi), la de Jason Lytle, doncs no esperava el seu nom per res del món. Una d'aquelles bandes de capçelera, que diuen, Grandaddy. Mai els vaig poder veure en directe, però jo sóc conformista, i almenys sé que si no hi ha cap inconvenient podré veure i escoltar a en Jason en directe.



Summer Here Kids de Grandaddy. Crec que mai m'havia costat tant triar una cançò... i haig de dir que no estic satisfet.

Deu ni do, no? Així, fent memoria, està prou bé, no?

English Rose

Doncs sí, no és la primera vegada que parlo d'ell i tampoc és la primera vegada que penjo un video d'ell. L'altra vegada no és que em deixés aquesta cançò, simplement, no la vaig trobar. Sí, altra vegada Paul Weller, però és que desprès de llegir que divendres passat va estar a Badalona radera l'escenari on tocava els Oasis... doncs que voleu que us digui, un es posa tonto i es passa el dia escoltant els seus discs... English Rose no correspon dins de la seva discografia en solitari. És una cançò que forma part de "All Mod Cons", el tercer llarga durada de la seva banda The Jam, editat l'any 1978. M'agrada i punto. I tinc clar que si un dels set-lists d'algun concert d'en Paul Weller depengués de mi, aquesta cançó hi seria, oi tant. I seria un dels gran punts de la nit, perquè a mi m'agrada. Us l'imagineu al menjador de casa meva cantant aquesta cançó? No ho feu!

Carefully

I seguim amb les cançons. I tot i que avui fa 10 anys que va morir en Carles Sabater no posaré cap cançò de Sau. Si m'agradaven i no, tampoc hagués escollit Boig per tu, ja que per a mi en tenen de molt millors. Avui una de It Hugs Back, una banda anglesa que vaig coneixer en el mateix dia que vaig poder veure a Rod Thomas. It Hugs Back obrien la nit i em van agradar, tant que vaig optar per comprar-me el seu cd (recopilatori dels seus singles). Tinc la mania de comprar-me cds en els seus concerts, sí, sóc d'aquests. Desprès els vaig poder tornar a veure en aquell festival que van fer a Cardiff on van demostrar-me que realment se'ls havia de seguir la pista. I seguint, seguint em vaig enterar que han fixat per una discografica anglesa molt important.

Your Love Is A Tease

He decidit que, mentre no tingui res millor que explicar, penjaré videos d'aquelles cançons que m'agraden, podriem dir que les meves preferides, però s'ha de tenir en compte que aquests possible llistat varia en funció del temps i l'espai. Tot i així m'agraden. Intentaré no repetir altres videos que ja he penjant en altres ocasions, espero que els recordeu.

Avui trio Your Love Is A Tease de Rod Thomas. Em fa pensar en els meus 4 mesos a Londres i en l'últim dia de la Gaby a Cardiff i, per tant, el diumenge que els meus pares tornaven cap a Badalona desprès de passar el cap de setmana a Cardiff. Rod Thomas és un noi que mira tu quina casualitat va neixer al Sud de Gales, multiinstrumentista i amb una gran veu. Actualment en els seus concerts s'acompanya de bateria i de baix. El vaig veure un diumenge a Cardiff, tot i que vaig començar a escoltar les seves primeres grabacions per casualitat quan estava a Londres i des de llavors que he anat interessant-me pel que ha fet. Poc o molt, depenen de com es miri.



Your Love Is A Tease de Rod Thomas

Tronera, que ets un tronera!

I avui m'ha donat per recuperar aquell cd...



Adrià Puntí, Ull per ull, i ara em pregunto per què el tenia tant abandonat...

Com sentir-se un rock star i no ser-ho

Doncs sí, ja he tornat de Murcia, de fet ahir aqueta hora ja feia hores que corria per Badalona. Resulta que a Murcia no hi ha res, tret d'una Catedral, un riu i El Corte Inglés. Però tampoc anava a fer el turista, jo amb l'excusa de que volia desconectar i de no haver de donar explicacions de res, aprofitava i anava a un concert. Doncs sí, divendres nit concert de Pelle Carlberg. Sí, sí, el mateix que vaig veure a Tarragona, a Barcelona i a Cardiff.

I jo sóc un groupie, ho reconec. I m'agrada. I què? I que voleu que us digui, sempre m'ha fet gràcia el món de la música, per si encara no us n'havieu adonat. Sí, a mi la música m'agrada, i els concerts m'encanten, per si en tenieu algun dubte. I m'agrada parlar amb els cantants, quan jo guanyo a la vergonya. Perquè sí, em fa vergonya i molt de respecte. Però el que realment m'agrada és quan els cantants deixen de ser cantants i passen a ser persones. Amb els meus amics de Madrid, aquesta relació és molt més fàcil, doncs quan venen de gira per Barcelona amb algún grup suec (ara escandinau) doncs, si hi ha temps, em proposen compartir taula amb ells a l'hora de sopar. I que carai, m'encanta. I ja us podeu imaginar com em vaig sentir quan al arribar a l'aeroport de Murcia, em va venir a recollir en Rober, amb en Pelle Carlberg i en Jonathan Hummelman. Anar a dinar en un restaurant a la platja amb vistes al mar i amb les ulleres de sol posades. Doncs sí, mentre a Barcelona feia mal temps, a Murcia semblava que estiguessin passant els primers dies d'hivern.
Sopar amb ells i amb en Rafa i la Isa. En Rafa, sí, el de Vacaciones, i la Isa la seva novia, la que en la última nit de l'última edició del primavera sound en la zona VIP no va permetre que jo deixés de riure i durant la nit de divendres es va encarregar del mateix.
Concert i Backstage.
Dissabte, esmorzar i sentir com en Pelle taral.larejar les seves propies cançons sense adonar-se'n. Despedida, més a la mediterranea que a la sueca. I sí, hope to see you soon, of course.

Des de Badalona estan

I d’acord ja m’heu vist, amb la qual cosa, és veritat, ja sóc aquí.
I ara seria hora de fer valoracions. Però, cal? Potser sí. Si més no és necessari fer una ullada aquests 6 mesos i veure com els he viscut.
Procés de dol superat.
Piles carregades.
Però no tinc ganes d'escriure sobre aquests 6 mesos. Però, cal? Potser sí.

Com en Serrallonga

Doncs això... que ja torno!

Últim dia de feina

Doncs això que avui és el meu últim de feina aquí a Cardiff, tot i que me l'he passat al llit malalt. Puc ser més gafe?

Dissabte, dissabte i dissabte

I ja és dissabte i, per tant, ja no hi haurà més divendres de festa en el centre de la ciutat. La d’ahir una gran nit. Per recordar-la, per sentir-la aprop, per riure de tot el que haviem arribat a fer en el nostre club. Perquè sí, era nostre. Si no, pregunteu-li als cambrers, als de seguretat, a la dj. Escoltar aquelles cançons que cantàvem i ballavem, sí com diu la frase, com si ningú es estigués mirant. Bé, la nostra frase era cantar i ballar “out of control”. I així vaig tornar a fer.

I demà necessito passar-me per alguna tenda de discos, necessito aquesta cançò a la voz de ya!

A 9 dies

I a només a 9 dies de tornar, i per tal de tornar a estar prop del riu de radera de casa, sent, la que podria ser, la última vegada, i per tal de que no serveixi com a precedent, avui he anat a correr durant 25 minuts. Sí senyors i senyores, avui ha estat la primera vegada que em disposava a sortir de casa amb xandal. I sí senyors i senyores, avui ha estat la primera vegada que tornava a casa destrossat. I per tant, com ja he dit, ho he fet a 9 dies de marxar cap a Badalona, per tal de no crear precedents, per tal de no tornar-me a equivocar. Que jo, com ja sabeu, no vaig neixer pels esports!

Nota freakie: un dels millors concerts del 2008 va ser Bon Iver durant el Primavera Sound. Avui han confirmat noves bandes pel primavera sound 2009, una d'elles Bowerbirds, la qual porto un any esperant per veure. Xafardejant per internet he trobat la combinació perfecte:



Escolteu-lo amb calma, sense sorolls al vostre voltant.

Només queden != dies per tornar

Doncs així,
en majuscules,
tal i com ho he escrit en el titol,
només queden 10 dies per tornar cap a Badalona.

De 6 a 2 i per Molts anys!

I resulta que des d’un principi el grup que havia d’arribar amb mi havia de ser de 6. A últim moment, un noi de Madrid va trobar feina i per tant ja ni va fer les maletes. Per tant, de 6 vam passar a ser 5. Ja aquí i desprès de la meva primera visita a Barcelona, el Noruec, amb el que m’ho passava tant bé, per problemes familiars, va haver de marxar abans d’acabar el projecte. Per tant, de 5 vam passar a ser 4. La noia d’Estonia, la qual també estava dins del meu grup ha passat a formar part dels nouvinguts, doncs ella s’ha quedat un projecte d’una noia madrilenya que va haver de marxar als dos mesos d’estar aquí, així que la noia d’Estonia, acabarà el projecte d’ella, amb la qual cosa estarà a Cardiff, almenys fins el mes de Març. Doncs, de 4 vam passar a ser 3. Per altra banda, des de que vaig arribar que l’Austriac, que també estava dins del meu grup, no va fer res per tal de que em caigués bé. Estrany com ningú. Segur que en el fons era bona persona, però no ha sabut demostrar. És més, fins a l’últim moment que no ha sabut comportar-se, ni respectar-nos, ni ser educat. Avui, ens hem despertat i ja no hi era. Per la meva faceta a poc reconeguda de “portera” a mi se m’escapen poques coses, per a mi no ha estat una sorpresa. De 3 hem passat a ser 2. I direu, és que mala hierva nunca muere…
Celebraria que ha marxat, però avui hi ha qui fa 65 anys i no està autoritzat d’agafar-se la jubilació però sí els descomptes de la tercera edat (així que "a por ellos"), per molts anys pare!

Una setmana de vacances a Cardiff, i per què no?

I no, no és que l'alcalde abans d'enviar a imprimir la programació de les festes de nadal sense voler apretés en el teclat de l'ordinador tot tipus de lletres sense sentit, no que va, simplement desitjava un feliç any nou en galés...


Sí, Cardiff va tornar a tremolar, i la meva butxaca...



Si fins i tot la Dj trobava a faltar les nostres ballaruques... amb lo que ens estima ella


Companyia tianenca per passar els primers dies de les meves minivacances i menjar raïm 15 minuts més tard de les 12 campanades... si és que som el que no hi ha


Fent, proves, perquè sí, durant la nit de Cap d'Any vaig portar corbata


I la patxoca què feiem...


Això sí que són Christmas decoration, si és segur que hi ha més bombetes que en tota la façana del corte inglés