de casa a casa i tiro perquè em toca

I sí, és diumenge, i ja sóc a casa, bé, a la que està sent casa meva aquí a Cardiff. Cansat i content. Ahir vaig estar en un dels concerts que més he disfrutat aquest any. Acabar dalt de l'escenari de l'auditori del forum, rodejant a Eli "paperboy" i a la seva banda crec que és una de les imatges que intentaré no esborrar del meu cap. I he arribat a casa amb moltes coses per explicar, però m'ha rebut una galleda d'aigua freda. El noruec, demà, a les 8 del matí torna cap a Noruega. I em sap greu, doncs és una de les persones que més relació tinc actualment. Fa dos setmanes va marxar la madrilenya, i em va saber greu però ho podia preveure. Del noruec no m'ho esperava. Problemes familiars. I em sap greu i rabia. M'he sentit una mica inútil (podria buscar un altre adjectiu però és tard), doncs tots ho sabien des de dimarts a la tarda, quan jo ja corria per Badalona. Va demanar que ningú m'ho digués, que m'ho volia dir ell personalment. El noruec, com qualsevol altra persona escandinava, és freda. Diu que m'ho volia dir ell personalment per veure la meva reacció, la qual podeu imaginar quina ha estat. Ni pizca de gràcia. Puc dir que desprès giare bé 5 mesos el conec, i sé que en el fons tenia la necessitat de dir-m'ho ell. I sí, ho sap, el trobaré a faltar, ell era qui aguantava totes les meves tonteries i reia amb mi quan li ensenyava els meus passos nous de claqué que estic aprenent gràcies a Happy Feet. I sí, aquí també practiquem el procés de dol.