SWN Festival 08

I divendres dubtava. Com fer un festival d’estar per casa i que ningú es presenti amb bata d’hivern? És fácil. Només cal pendre nota del que han fet aquest cap de setmana a Cardiff. Festivals a l’aire lliure a UK és una animalada, doncs sí, el mite de que plou cada dia no és un mite, és realitat. Bé, lo de ploure és simplement una expressió per referir-se a caure aigua del cel, està clar que no plou amb la mateixa intensitat cada dia. El que també està clar, és que a aquests britànics els hi és ben igual la pluja, ara bé, si plou a l’hivern ja és una altra cosa, així que una alternativa a festivals a l’aire lliure és fer un festival en espai tancat, digue’ls-hi inteligents. Però, tot i ser una capital, Cardiff no disposa de recintes per a fer aquest tipus de coses, o això és el que cre jo. Sí, d’acord, hi ha el Millenium Stadium però no és un espai per posar-hi més d’un escenari i que la música d’un no molesti a l’altre. A Barcelona, per exemple, es podrien utilitzar els recintes firals, però aquests espais sempre han estat criticats per ser espais freds. El que si que tenen són Pubs, que com diuen els dels Litle Britain, a gales la mitjana és que hi hagi 5 pubs per a cada persona. Doncs, que carai, aprofitem-los. Així que 12 espais diferents, compresos, entre pubs, sales de concerts i el museu nacional. Ara falten els músics. Des de que he començat a anar a concert a Cardiff m’he adonat que potencien molt els grups nacionals, doncs ja ho tenim, grups galesos i per a rematar grups de la resta de les illes britàniques. Per atraure l’atenció de més gent, posar-hi algun reclam que s’estili dins de la filosofia del festival. Si optes per grups nacionals, significa fer un cartell arriesgat amb propostes arriesgades, per tant busquem un grup de reclam de caràcter arriesgat. Per exemple Young Marble Giants, que a més són de Cardiff i que fa 30 anys que no toquen a casa. Un altre, el líder d’aquell grup que va donar a coneixer el galés a la resta del món i que ara canta sota el nom de Euros Child. Pels qui els agraden les marques, posa’ls-hi alguna cosa de Anticon o de 4AD, encara que siguin novetats, que posiblement no pasaran en la historia, però que com a mínim son simbol de qualitat. Busca DJs per acabar cada vetllada fins a l’hora permesa en aquest país. Desprès fer corre la noticia, amb publicitat per aquells pubs on hi hauran concerts i en les tendes o locals d’oci on saps que els seus parroquians els hi pot interessar. Desprès deixar que el boca a boca faci la seva. En aquest cas, apart de música, també hi han afegit seminaris, galeries d’art i cinema, però que queden en un segon pla.

I vaig mirar-me el cartell diverses vegades. Hi havia coses que m’interesaven. Em feia gràcia veure a en Rod Thomas, doncs desprès de tres anys volent veure’l, el podria verure per segona vegada en menys d’un mes. L’altre, sí, els Young Marble Giants que me’ls vaig perdre en la última edició del primavera sound. A l’Euros Child també em feia gràcia veure’l així com també algunes de les propostes nacionals de les quals n’havia llegit tantes bones crítiques o grups que m’havia perdut en anteriors visites a Barcelona. Però vaig buscar el preu de les entrades, no vaig entendre res. Així que vaig optar per buscar-ne una explicació en un dels pubs on hi havia d’haver més concerts on enlloc d’ajudar-me, em van fer venir més dubtes. Deixo passar el temps i m’arriben els horaris de tots el concerts. Rod Thomas i Young Marble Giants toquen el mateix dia, en escenaris diferents i en la mateixa hora. M’arriben els preus de cada concert. O Young Marble Giants o Euros Child (més les bandes que toquen aquell mateix dia com a teloners de les dues bandes). I divendres ho tinc clar. Pagar 11 pounds per veure a en Rod Thomas per un concert de 45 minuts (més altres concerts de gent que no coneixo) considero que no val la pena. 20 pounds per veure als Young Marble Giants en el museu nacional (més dues bandes taloneres) dona per pensar-s’ho dues vegades. Divendres, m’apropo a demanar concell. Resulta que desprès de tres setmanes sóc incapaç d’entendre el sistema dels abonaments. Parla de música amb una persona que té els mateixos gustos musicals i que s’emociona més que tu no és bo, total que surto de la tenda no amb l’entrada per veure als Young Marble Giants, si no amb l’abonament per les tres nits. El motiu principal va ser que els qui tenen l’abonament poden entrar sense fer cues, per altra banda qui volen comprar l’entrada en la porta s’arriesquen a que les persones amb l’abonament omplin tot l’aforament. El museu nacional és gran, però la sala on feien el concert només era per unes 300 persones. Desprès cal afegir la gran conversa entre jo i la dependenta, la meva companya encara està rient de lo molt emocionants que estavem parlant de la resta del cartell.

Divendres vespres, arribo al museu nacional. Sincerament, desprès de l’alegria que va suposar per a motls veure el nom de Young Marble Giants en el cartell del priamvera sound i de les bones crítiques del seu concert, esperava una més gran espectació. És igual, jo hi era, amb la meva pulsera per entrar sene fer cues. La primera actuació és d’en Nick Lewis, un galés que beu del rock’n’roll americà d’abans d’en Jhonny Cash. El segueix una tal Serafin Steer que en la descripció que llegeixo en el llibre sobre les bandes del festival, és una noia que toca l’arpa. Esperava una nova Jhoana Newsom, però, almenys, en aquesta ocassió, l’arpa va quedar en un més que segon pla (potser fins i tot un tercer pla). Entre la tendresa i les ganes de festa. Entre el descontrol de veu i els ritmes exalerats. Acompanyada de dues amigues, una a l’organ i l’altre en l’acordió. De vegades a francesada com la chanson francesa, de vegades a francesada com el tecno pop francés. I desprès els esperats de la nit. Young Marble Giants. Ella sosa com ja havia vist en els seus videos, però amb la mateixa ve de fa 30 anys. Diuen que aquesta era la banda preferida d’en Kurt Cobain, no ho se, simplement que veure’ls a l’escenari encara em costava més de creure que totes aquelles cançons les haguessin escrit a finals dels 70 i principis dels 80. Obrir amb N.I.T.A. o cantar Brand New Life, van ser, per nombrar-ne un parell, dos dels grans moments de la nit.
Un cop finalitzat el concert, i com que amb la pulsera ja podia accedir a la resta de sales sense haver de pagar més i sense haver de cua vaig decidir anar a veure a Clínic, que havia llegit que tenien un show expressament per aquest festival. Veure’m al mig d’una baralla entre més 10 persones (amb pals de fusta inclosos) va fer-me decidir canviar el meu rumb i anar cap a casa.

Dissabte, amb ganes de començar la vetllada amb It Hugs Back, els quals vaig veure en el concert d’en Rod Thomas ara fa un mes. Gran directe, tot i que de moment, segueixo pensant que sonen molt millor en cd. Potser no he trobat la sala perfecte per ells. Tot i així, m’agrada saber que hagin firmat per 4AD. Simplement crec que és un dels millors descobriments que he tingut aquí a Cardiff. M’agraden i m’encanten. Els escolto a casa i quedo hipnotitzat en els seus solos, on ningú canta i les guitarres creen sensacions donant la sensació que cada vegada que escolto el cd les cançons sonin diferent, amb un altre final. Desprès Connan Mockasin. Ell sí que va entendre el fet de festival d’estar per casa, així que xandal mal conjuntat i fora les vergonyes. Només li faltava cantar estirat en un sofà i tapat amb una manta. Conna Mockasin o el que és el mateix, com ser un noi i cantar amb veu de noia. Me’l vaig haver de mirar un parell de vegades de dalt a baix i de baix a dalt per veure que realment era un noi. Llàstima que de moment només tingui una grabació en format 3”, jo vull un cd d’aquest home. Desprès Aidan Cassin, el que seria una altra gran sorpresa. Sabeu qui escriuria les cançons dels grans musicals que es feien abans si es fessin avui? Segur que seria ell. I a sobre, resulta que l’home era simpatic. El meu anglés encara no dona per poder entendre el que canten en totes les cançons i menys quan són endirecte, però el públic autócton de tant en tant deixaven anar moltes rialles. A mi, les seves melodies, simplement em van agradar. Un cop acabada la seva acutació tocava The boy Least likely to, als quals volia veure desprès d’haver-me’ls perdut en la primera edició del priamvera club, però tenia por que per Euros Child em quedés sense cadira, així que vaig sacrificar aquest per veure a SJ ESAU en el museu nacional. La veritat és que havia llegit que feia alguna cosa així com hip hop, la veritat és que a mi el hip hop, pel que s’enten hip hop, no m’acaba d’agradar, però SJ ESAU, no feia hip hip propiament dit, de fet, no recordo que rapajés gaire, però està clar que potser hip hop no només és rapejar. Potser hauria d’intentar llegir una mica sobre el tema. Potser. La primera paraula que va venir al cap al veure’l va ser NERD. Vaig llegir que SJ ESAU està en el segell discogràfic de Anticon, on també hi ha els grandissims Why? els quals jo no considero que facin hip hop propiament dit. D’acord, un dia d’aquest faré una receca del significat de la paraula i de l’estil de música. Potser, fins i tot, em torno un hip hopero. Bé, doncs a mi, SJ ESAU em va recordar més a en Beck del disc Mellow Gold que cap altra cosa. Folk, amb psicodelia, electronica, rock, hip hop (per què no?), sorollets, loops,… Al principi, però, haig de reconeixer, que quan el vaig veure dalt de l’escenari pensava que era una presa de pel. Desprès, reconec, que vaig disfrutar. També reconec que no es apte per a totes les orelles o per orelles no avisade. Un cop acabada la seva actuació va tocar un grup anomenta Das Wanderlust. Diuen que fan punky pop o wrong pop, doncs sí, per què no? No puc pensar cap altra manera de definir-los, tot i que no tenen una actitud, almenys l’altre dia en l’escenari, punk. Si les cançons sonen revolucionades, almenys qui les canta i les toca que mostri un actitud a la mateixa altura. Els posats fins per les cançons fines. Sort que finalment la noia es va “desmelenar” una mica. I desprès, el que havia de ser el gran de la nit. I sí, ho va ser. Gran, grandissim. Mai l’havia vist en directe i em va encantar. Em va encantar escoltar-lo cantar en galés. Simpàtic, tot i que el seu accent galés no em deixava entendre’l el 100%. I sí, va valer la pena perdre’m The Boy Least Likely To.

I diumenge, ja últim dia de concerts. Els diumenges costa fer coses, o simplement costa fer alguna cosa que no sigui fer mandres en el llit i desprès en el sofà. Però desprès de passar-me tot el matí sense fer res, he baixat al centre. La intenció era veure a The School. The School és un grup galés que en el meu primer concert a Cardiff un noi me’ls va recomenar definint-los com la nova sensació del país. De fet no havia sentit més a parlar d’ells, bé quan vaig anar a veure a en Pelle Carlberg vaig veure que compartien escenaris en algunes dates de la gira anglesa (que no galesa). Abans de veure a The School m’he apropat al Dempseys’ que és un dels meus bars preferits per abans de veure concerts. Avui, en el primer pis d’aquest pub, hi tocava Lindsey Leven. A la Lindsey resulta que la vaig veure en aquell festival que vaig anar, recordeu? Sí, el de Landsome Pub. Veig que teniu bona memoria. Doncs aquella vegada la Lindsey estava sola en l’escenari tot i que a final del concert es va deixar acompanyar per un bateria. Recordo que era una noia massa dolça. Recordo però que va dividir el concert, una amb guitarra acústica i l’altra amb guitarra electrica. Aquesta vegada ha estat tota l’estona acompanyada pel mateix bateria i, si ho he entés bé, avui era el primer concert que s’acompanyava d’una segona guitarra i d’un baix. La veritat és que amb la banda sonava molt millor, tot i que una de les seves peculiaritats és la de no raspar gaire la guitarra, fer puntejats en cada cançò, però la banda feia perdre el protagonisme de la seva guitarra, que en moments de vegades, s’agraia. Aquesta vegada també ha agafat la electrica i aquesta vegada també m’agradat més aquesta part. Realment és tota una altra persona.
Desprès he vist a The Ash and The Oak, que tenia ganes de veure’ls doncs havia sentit una mica parlar d’ells. I sí, també m’han agradat. Però no sé perquè m’esperava un pop tonto, de ukuleles i ritmes ràpids. Tot el contrari, ritmes tranquils i sense ukuleles. Músic adulta. Bona manera de donar peu a la següent banda, que en el meu cas ha estat en un altre escenari. Aquesta vegada en el Clwb Ifor Bach, que és una de les sales, per a mi, a més bona programació de la ciutat. Aquí hi he vist a The School, i sí tenia raó aquell noi, són la nova sensació i ells no s’ho acaben de creure. Fins i tot en una de les cançons, ara que la seva música comença a ser una mica més coneguda, la gent del públic els ha acompanyat cantant-ne la lletra. La cantant no s’ho podia creure i s’ha posat a riure fins al punt de no poder seguir cantant. M’ha encantat aquesta naturalitat. I m’ha encantat la seva música. Cançons pop elevades al quadrat. Aquelles cançons que si les escoltes a casa et venen ganes de saltar sobre del llit. Aquelles cançons que si les escoltes en el carrer et ve de gust ballar amb les faroles qual Gene Kelly a Singing in the rain. De postres m’he comprat els seus dos eps i ha estat en l’autobus de tornada quan he vist que havien estat editats a per Elephant Records… lease, made in Spain.

I per a mi ha estat un festival curt. Reconcec que en unes altres circumstancies, encara ara, estaria en algun que altra escenari escoltat música. Cosa que em fa reconeixer que hauria d’haver-me llegit més detenidament tot el llibret amb la descripció de cada banda. Però reconec que estic més que satisfet. Reconec que he disfrutat. Reconec que no m’esperava pas un festival d’aquesta manera i ni molt menys amb tant de nivell. Reconec que no va ser una bogeria comprar-me l’abonament. Reconec que si fos cardiffenc l’any que ve hi tornaria.