Cap de setmana llarg: visites catalanes, londres, concert i... 4 mesos

I sí, segueixo viu. És dimarts, però tinc sensació de diumenge. Sensació d’un cap de setmana que si miro el divendres em queda molt lluny. Demà, no hi haurà qui m’aixequi, però haurà valgut la pena. Demà la professora del gimnàs m’acabarà de rematar. Divendres, l’endemà de veurè a en Paul Weller, van arribar a Cardiff dos amics de Barcelona. No se si m’agrada tenir visites o no. O millor dit, no se si m’agrada que vingui gent a casa. Les primeres impresions costen d’oblidar i jo se que casa meva, un cop es trepitja, impressiona molt. Un cap de setmana divertit, per tant, sí que m’agrada tenir visites. Cap de setmana de posar-me al dia amb bones noticies i amb noticies no tant bones. De sortir de festa. D’enseyar el meu bar preferit, el meu restaurant preferit. Recorregut pel centre de la ciutat. Cardiff, en cotxe, és una altra ciutat. I diumenge… per què dormir fins que el cor et digui prou si amb 3 o 4 hores és suficient. Així que cap a Londres. Els meus amics havien d’agafar l’avio per la tarda, així que de camí vam fer parades. Bath, per fer-ne una foto paronàmica de la ciutat (sí, Irene, la camera funciona). Stonehenge, que tot i el vent i el fred, continua sent un dels llocs turístics més especials que he estat mai. I per acabar, Winsdsor Castle. Sí, senyors i senyores, el mateix castell on en Carles es va casar amb la Camamilla. I tenia la necessitat d’aquestes visites. Tenia la necessitat de fer-me un fart de riure. De riure de la gent, dels que patinaven a la pista de gel, dels que van mal vestits, dels que van disfressats, dels que fan mala cara, dels que fan bona cara. Riure de les miseries. Riure recordant allò que ens havia fet riure. Tot té un motiu, i no és que el món estigui mal repartit, no que va, és que a qui cada un té el que li ha tocat i no per tenir menys és pitjor, que aquí el qui reparteix és deu, i tot ho fa amb coherència i consciencia, i si tens set, ves a beure aigua i no esperis que jo te n’envii 10 litres, que no ho faré. I dilluns de dinar a londres. Hoxton és una area que m’agrada i que tot i així l’he trepijada poc. Em fa gràcia quedar per dinar a Londres amb algú que sempre que he vist ha estat a Barcelona. Què bonic seria el món si el dominessim nosaltres, perquè nosaltres no parlem de canvis, parlem de lògica. Posar-nos al dia, de 4 mesos, és més fàcil del que em pensava. Perquè sí, dissabte, pels que no us enrecordaveu, vaig celebrar els meus, ja, 4 mesos. I sí, per tant, per lògica, només m’en queden 2. I despedir-me, caminar durant 3 hores per londres. Des dels voltants de Old Street fins al Royal Albert Hall. Estar en una altra ciutat, per molt que sigui la 11ª o 12ª visita, és millor fer-la a peu. En el metro o en el bus es perden moltes coses. Passar pels premis britànics de perruqueria y yo con esos pelos. I al Royal Albert Hall, concert de Glen Hansard and Marketa Irglova, sí els de la peli Once. I ho van fer bé, però vaig disfrutar molt més, per no dir moltissim més, quan els vaig veure a Barcelona. I, per tant, hauré de tornar al Royal Albert Hall, aquesta vegada, però a platea o als balcons del voltant de platea.
I tenia tantes ganes d’explicar-vos aquest cap de setmana tant llarg. I estic tant cansat. I m’he quedat tant curt.